Continuant amb la nostra tasca d’estudi i divulgació del nostre patrimoni natural ahir, a les 19 hores, va tenir lloc a can Torrents, una xerrada d’en Valentí González sota el títol Per què són necessaris els estudis botànics? El cas particular de l’espai natural del Montbaig-Montpedrós.
La xerrada es va fer al pati de can Torrents, on es podien mantenir les mesures de seguretat derivades de la pandèmia Covid19 i permetia la projecció d’una presentació de diapositives
La xerrada estava enquadrada dins de la programació de les Conferències d’estiu de la Rutlla, organitzades pel Centre d’Estudis Santboians i el museu de Sant Boi.
La sessió va ser molt clarificadora i reivindicativa i va ser seguida per una encoratjadora força afluència de públic de totes les edats, entregada i molt interessada en el tema. El contingut es podria resumir en que és necessari comptar amb el coneixement suficient, en aquest cas del patrimoni botànic, però que s’ha d’estendre també a la resta del patrimoni natural i cultural, abans de realitzar qualsevol activitat humana o gestió administrativa que pogués comprometre el futur del nostre medi ambient. I en el nostre cas concret, abans de fer qualsevol actuació sobre les muntanyes que ens envolten.
Un altre moment de la sessió que va ser seguida per força públic
Un altre punt important de la xerrada va ser quan es va comentar la importància de conscienciar als habitants de Sant Boi perquè entenguin que tenir espais naturals a prop i tant a l’abast és una gran sort i que aprofitar-los d’una manera sostenible repercuteix directa i positivament en la seva salut física i emocional.
La part reivindicativa semblava haver calat pel que es deduïa de les preguntes i comentaris del públic, fet que resulta força satisfactori i que, per tant, ens obliga a seguir en aquesta línia.
Compte una vespa!! La majoria de nosaltres hem patit un ensurt davant la presència d’aquest temible insecte, al igual que d’altres del mateix ordre, abelles o borinots, i reaccionem instintivament per protegir-nos de la seva possible picadura, dolorosa en el millor dels casos, i molt més greu en una reacció al·lèrgica. Hi ha ocasions, però, en que les coses no són el que semblen. En el món animal hi ha molts exemples de mimetisme, per la qual, animals del tot inofensius adopten l’aparença d’animals més perillosos, com advertiment i així defensar-se dels possibles depredadors, d’això se’n diu mimetisme batesià.
Doncs bé, dins de l’ordre dels insectes Diptera, al qual hi pertanyen les mosques i mosquits, n´hi ha la família dels sírfids (Syrphidae), unes mosques que tenen la forma, el color i moltes vegades l’olor de les abelles, vespes i borinots (de l’ordre Hymenoptera), tant bé aconseguit que és molt difícil distingir-les, tant pels depredadors com per aquells als quals imiten, què inclús els toleren entre ells. Existeixen unes 6.000 espècies arreu del món, i unes 300 a la Península ibèrica, i les mides varien des d’uns pocs mil·límetres a alguns centímetres.
A dalt: Eristalis tenax. A Baix, d’esquerra a dreta: Metasyrphus corollae, Bombylius cruciatus (mascle) i Sphaerophoria scripta
Una observació més atenta, ens permetrà conèixer les diferències més característiques. Són mosques i per tant inofensives, doncs no disposen d’agulló o fibló verinós i, com aquestes, tenen els ulls més grossos i units a la part posterior del cap, sobretot els mascles. Les antenes són molt curtes o quasi inexistents. Disposen de dues ales funcionals, perquè les altres dues estan reduïdes a una mena de boletes (halteris) o balancins que li permeten mantenir l’estabilitat i canviar la direcció de vol. Una altra diferència, més difícil de veure, és a la venació de les ales, on tenen una vena, què tampoc hi ha en altres dípters, que se’n diu vena espúria.
Volucella zonaria, a l’esquerra un mascle i a la dreta una femella
Una altra peculiaritat dels sírfids és la seva extraordinària capacitat de control del vol. Hi són capaços de restar suspesos en l’aire, com si fos un helicòpter o xoriguer, i d’això fa referència la seva denominació en anglès “hoverfly”, o en castellà “moscas cernidoras”. A més, poden desplaçar-se brusca i ràpidament en totes direccions, fins i tot marxa enrere, sense haver de girar el cos. És una delícia contemplar el vol, gairebé hipnòtic, d’aquestes curioses mosques. En el meu cas, he tingut l’oportunitat de “jugar” una estona amb la Volucella zonaria mascle de la foto, un dels sírfids més grossos, i l´he tingut volant suspesa al davant del meu rostre una estona, mirant-me encuriosida i intentant atemorir-me brunzint insistentment i amb la seva amenaçant disfressa, tal és la confiança i coratge que els hi dona, doncs els mascles són molt territorials. Al veure que no aconseguia que marxés o que no representava cap perill, va desistir i es va posar a prendre el sol sobre una fulla de roure, moment que hi vaig aprofitar per fer-li fotos. Va ser un encontre molt simpàtic.
Volucella zonaria, imatges en vol
Una altra denominació comuna és mosca de les flors, i fa referència a la seva alimentació d’adult: el pol·len i nèctar de les flors. Això ens porta a dir que aquestes mosques són grans pol·linitzadores, tant importants o més com les abelles. Aquesta és una qualitat molt valuosa per els nostres sistemes agroforestals i per la vida en general. En estat larvari la seva alimentació és variada, depenent de l’espècie. Uns s’alimenten de detritus orgànics (Eristalis tenax), uns altres parasiten formigues, abelles o vespes (Volucella zonaria) i d’altres (Metasyrphus corollae, Sphaeorophoria scripta, i Episyrphus balteatus) s’alimenten de pugons. Una sola larva durant el seu desenvolupament pot arribar a menjar uns 200 pugons, tenint en compte que cada femella pot posar entre 100 i 200 ous, ens podem adonar de l’important tasca de control com agent biològic. La mosca posa els ous a prop d’una colònia de pugons, quan surt la larva aquesta els cerca i atrapa i els xucla tot el seu interior, deixant només l’exoesquelet ben sec. Fins i tot ataquen els “ramats” de pugons pasturats per les formigues, sense por que aquestes les ataquin donat que segreguen una substància química que fa que les tolerin. Per això, aquests sírfids són considerats un agent biològic de primer ordre en el control d’aquests animals tan perjudicials.
En les primeres fotos, un sírfid apropant-se i posant-se al costat d’una colònia pasturada per formigues, sense cap reacció hostil per part d’aquestes, amb la possible intenció de fer la posta dels ous. En l’altra foto, les larves de sírfid s’alimenten de pugons. També es poden veure els exoesquelets blanquinosos dels que ja s’han cruspit
En conclusió, a banda de les especials qualitats de mimetisme i vol, aquests curiosos animals amb la seva capacitat de pol·linització i de control biològic de plagues, ens aporten uns importantíssims beneficis per l’agricultura, boscos i jardins. Això comprovat, només cal que els coneixem millor, els mirem amb altres ulls i, sobretot, respectem i protegim els seus hàbitats: principalment herbassars i marges dels camps. Aprenem de la natura i obliguem-nos a preservar els espais naturals. Naturalitzem també els nostres espais urbans, preservant i creant illes de natura. El futur no serà possible sense una natura sana.
ANECDOTARI: No puc estar-me d’explicar que acostumo a veure sèries de tv, sobretot de caire històric, i durant la preparació d’aquest treball hi estava veient una titulada: The Last Kingdom (Netflix), i quina no seria la meva agradable sorpresa quan en l’episodi 3 de la temporada 2, minut 45:08, surt un “cameo” molt poètic d’un sírfid, posant-se sobre el dit de Uhtred, el personatge principal, quan es desperta al terra i aixeca la mà lentament entre les flors. Bé, això com a curiositat, per a qui pugui interessar.
La Rutlla Natura 