Les vespes terrissaires: artesania de proximitat

Es coneixen moltes espècies de vespes arreu del món, totes elles incloses en l’ordre Hymenoptera i en la família Vespidae.

Les anomenades vespes terrissaires, nom que fa referència a la seva habilitat per construir els seus nius o cel·les de cria amb fang, es classifiquen en dues subfamílies: Eumeninae i Sphecidae. Entre els més de 200 gèneres coneguts, n’hi ha molta varietat de formes: estilitzades, més arrodonides, etc., de mides: entre 1 i 5 cm., i de colors: principalment negres i marrons, contrastats amb colors blancs, grocs, taronges o vermells.

A l’esquerra: Rynchyum oculatum, a la dreta: Eumenes pomiformis

També hi són variades les formes de construcció de les cel·les de cria: en forma d’olla, d’àmfora, de cassoleta, etc., la manera de construir els seus nius: de fang o aprofitant forats o galeries de xilòfags, en troncs vells, folrant el seu interior i taponant-los després amb fang. Els llocs d’ubicació dels mateixos també poden ser variats: interior d’habitatges humans o a l’exterior, aprofitant forats o esquerdes en troncs, al terra, etc.

Niu d’Eumenes pomiformis

A l’esquerra: niu d’Sceliphron curvatum, a la dreta: niu d’Sceliphron caementarium

Exemples de diverses formes de construcció dels nius de cria

Són vespes solitàries, molt beneficioses perquè s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors, per tant són bones pol·linitzadores, i en la seva etapa larvària, s’alimenten de petites aranyes o larves d’altres insectes, que les fa també útils com a controladores biològiques de possibles plagues.

Entre les Sphecidae, les vespes del gènere Sceliphron, unes 35 espècies, estan distribuïdes per tot el món, tret de les regions polars. Les més comunes en la península Ibèrica són: S. curvatum, S. spirifex i S. caementarium.

Sceliphron curvatum

A l’esquerra: Sceliphron caementarium, a la dreta: Sceliphron spirifex

S. curvatum i S. caementarium són originàries de l’Àsia central i s’han estès amb èxit arreu del món. La seva morfologia és també molt característica, doncs són vespes molt estilitzades i elegants [recordeu l’ expressió clàssica “tenir cintura de vespa”], amb un llarg i estret pecíol que separa el tòrax del mesosoma [abdomen], afavorint una millor agilitat per la caça i l’alimentació. Així mateix, en repòs, sol plegar les ales longitudinalment sobre el dors. Com qualsevol altra vespa estan dotades d’un agulló verinós, per defensar-se o per paralitzar les preses amb què alimenten les seves larves. No són agressives si no se les empaita i el seu verí no és perillós per a les persones, tret de patir algun tipus d’al·lèrgia.

Els mascles adults són més petits i tenen un període més curt de vida unes 3-4 setmanes. En canvi, les femelles viuen 2-3 mesos, ja que s’han d’encarregar de la reproducció. És en aquesta fase on demostren la seva sorprenent habilitat i delicat art com a terrissaires. Quan arriba el moment de la reproducció, i escollit el lloc, què sol ser ombrívol i preferentment dins d’habitacles humans o d’altres construccions urbanes, la femella es dirigeix a la cerca de fang, principalment en bassals de llocs propers on farà la seva obra. Per recollir-lo, es pren el seu temps per voltar i triar curosament el material més adient, amb la consistència adient, ni molt dur ni molt tou, per treballar-lo. Llavors fa una boleta que transporta fins el lloc escollit i fa una primera base rodona, sobre la qual construirà l’àmfora de cria. Cada boleta, que aportarà en successius viatges, l’anirà aplicant, barrejada amb la seva saliva, i la modelarà amb les seves mandíbules. Al mateix temps, controlarà amb les seves potes davanteres el gruix de les parets. Observant aquesta conducta, no és gens desgavellat pensar que l’inici de la terrissa entre els antics humans, fos la conseqüència directa de l’observació d’aquests petits insectes. Les primeres restes de terrissa de factura humana que es coneixen, demostrarien que en feien servir la mateixa tècnica.

Sceliphron curvatum amb la boleta de fang recollida

Una vegada acabat el recipient, cal omplir el rebost, i la vespa continua amb les seves anades i tornades, per aportar petites aranyes, què paralitza amb el seu verí, així les larves en néixer hi tenen aliment fresc per alimentar-se. Normalment, posa un ou per cel·la i la tapa. Cada vespa pot fer una cel·la al dia i poden posar uns quinze ous durant el seu període de vida. Un cop la larva neix, s’alimenta xuclant els sucs de les aranyes al seu abast i després passa a la fase de pupa. Quan ha completat aquest procés, normalment unes dues setmanes, i preludiant la sortida a l’exterior, se senten uns brunzits que fa amb les ales. Llavors treu el tap de fang i surt en forma d’individu adult.

A l’esquerra: contingut d’aranyetes dins l’àmfora, a la dreta: larva absorbint els sucs de l’aranya

Restes de la fase de crisàlide o pupa

Aquests insectes són una de les meravelloses curiositats de la natura què en podem gaudir, sense oblidar que també són molt importants per l’equilibri dels ecosistemes, com a pol·linitzadors i controladors naturals de plagues. Conèixer i comprendre les manifestacions de la natura, ens porten a estimar-la i respectar-la, ajudant a un equilibri molt saludable pel nostre planeta i per nosaltres mateixos, doncs no ens hem d’oblidar que som també natura i part de la seva biodiversitat.

Anecdotari:

L’experiència directa que m’ha fet conèixer i interessar-me per aquestes singulars vespes, l’he viscuda durant les visites a casa dels pares quan, durant el dia i en la temporada de la primavera i estiu, obren les portes del balcó per refrescar-se i ventilar la casa. En una de les visites hi vaig veure entrar i sortir, varies vegades, una vespa allargada i hi vaig fixar-me en el que feia. Volava una estona per l’estança i després desapareixia darrere uns llibres d’una prestatgeria. Això es repetia cada dia. Al cap d’un temps, quan em vaig adonar que ja no ens visitava, em vaig decidir, encuriosit, a investigar el lloc dels llibres on s’amagava i, llavors, la sorpresa!.A la part posterior d’un llibre hi havia enganxades onze petites àmfores de fang, molt bé treballades i amb la seva tapa corresponent, llevat d’una que estava buida. Després d’admirar aquella feina tan artística, hi vaig tornar curosament el llibre al seu lloc.

Passat uns dies, el vaig tornar a mirar i ja estaven totes les àmfores obertes. Mentre ho manipulava algunes d’elles es van desprendre i van caure al terra trencant-se. Casualment, en una encara hi estava la larva i vaig tenir l’oportunitat d’observar-la com s’alimentava de les aranyes vives. Les altres contenien les closques de les pupes. També vaig aprofitar per fer unes fotos què us comparteixo a dalt.

Pels qui us han pogut interessar aquestes vespes, us recomano visualitzar qualsevol dels molts vídeos, editats a You Tube, sobre com treballen aquestes veritables artistes de la terrissa. Segur que en gaudireu molt.

Text i imatges: Xose Santín