Aquest diumenge alguns dels membres de la comissió de natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians s’han reunit amb la presidenta de l’entitat per comentar les línies de treball que la comissió desenvoluparà durant l’any 2021.
La reunió ha tingut lloc al recinte de la Torre de Benviure, d’aquesta manera la reunió s’ha pogut celebrar mantenint una distància suficient de seguretat entre els participants.
La torre de Benviure és una torre de defensa que fou construïda en el s. X
Prèviament a la reunió, es va fer un petit recorregut per la riera de Can Pinyol perquè un dels objectius de la trobada era buscar llocs adequats per a la construcció d’una bassa que permeti la cria d’amfibis.
La riera de Can Pinyol és una de les rieres que baixen del Montbaig
Una vegada seleccionats alguns llocs adients, es va celebrar la reunió en les grades del recinte de la torre de Benviure.
Durant la reunió, celebrada a les grades del recinte de la Torre de Benviure
Com a anècdota interessant dir que, mirant l’interior d’un pou que hi ha prop de la torre de Benviure, hem trobat una bona població d’una falguera que fins avui no havia estat localitzada per aquest sector. Es tracta de la falzia o folguerola (Adiantum capillus-veneris).
La falzia es trobava a les parets de l’interior del pou, on troba la humitat necessària per viure
Cap de les administracions que gestionen aquest ecosistema està fent res per evitar-ho!!
L’any 2008 un grup d’ornitòlegs del Baix Llobregat, preocupats per la manca de gestió i de control d’un ecosistema com és el riu Llobregat, ens vàrem ajuntar per difondre qui són els veritables habitants del riu. Vàrem decidir fer dos cops a l’any un cens per veure la tendència de les poblacions dels ocells, sobretot aquàtics, que fan servir el riu com zona d’hivernada i de cria a la primavera. Aquest control es fa des del terme municipal d’Olesa de Montserrat fins al de l’Hospitalet del Llobregat.
Un any darrere l’altre, hem anat controlant i constatant que, per desgràcia, el riu s’ha convertit en una via de servei per diferents infraestructures i per on pot passar tota mena de productes perillosos, fet que contrasta amb la generalitzada moda que fan gairebé tots els municipis amb l’eslògan «El RIU ÉS VIU».
Any rere any hem anat constatant que, lluny d’aquest eslògan, cada temporada el riu va perdent habitants. Les poblacions d’ocells, com els ànecs o els limícoles, van reduint les seves poblacions progressivament i aquest any les dades, malauradament, ens han tornat a donar la raó. EL RIU ES MOR!!
Hi ha unes quantes raons que fan entendre aquesta tendència, bona part de la qual prové dels diners del tren de l’alta velocitat. Per compensar els danys ocasionats a causa de la seva construcció, es van repartir diners a tots el municipis afectats pel pas del tren i els governs municipals van aprofitar per obrir el riu a la gent sense cap control. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) també va ficar la ma i, lluny de gestionar el riu com un únic ecosistema natural, ha eliminat les lleres amb vegetació i les ha canviat per esculleres de roca que dificulten que els ocells aquàtics trobin un espai tranquil on poder descansar i fer el seu niu.
Cal que els que gestionen el riu: municipis, ACA i Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, tinguin les ganes suficients de retornar al riu el que és del riu.
És del tot necessari crear una figura jurídica per protegir el nostre riu Llobregat!!
Resum dels censos d’ocells hivernats dels darrers 12 anys
Taula de l’evolució dels anàtids al riu Llobregat
Taula de l’evolució dels ràl·lids al riu LlobregatTaula de l’evolució dels limícoles al riu Llobregat
La puput (Upupa epops), abubilla en castellà, nom onomatopeic del seu cant, és molt comuna i popular a la zona mediterrània. És una au migratòria de l’ordre Buceriforme i de la família Upupidae. La seva àrea de distribució comprèn les zones més temperades i tropicals d’Europa, Àfrica i Àsia, on fa la cria durant l’època de primavera i estiu. Hiverna al sud-est asiàtic, Magreb i Àfrica subsahariana, encara que ja s’ha adaptat i hi ha una població considerable sedentària hivernant a la Península ibèrica, principalment al Sud i Llevant.
Aquest ocell fa uns 25-29 cm de llargària. És de color marró canyella amb tonalitats salmonades i amb les ales ratllades de blanc i negre. La cua és negra, amb una ampla ratlla blanca cap el terç final i una taca blanca a l’arrel. La part inferior és de color terrós clar amb taques negres al ventre. Un dels trets més peculiars que el caracteritza és que disposa d’un plomall de plomes erèctils, o cresta, d’uns 5-6 cm de llarg, amb les puntes negres, què normalment té plegat i que el pot desplegar, a mena d’un vano, en diferents ocasions, com quan se sent alarmat, quan fa la parada nupcial, quan aterra o quan es fa la neteja. També és característic el bec, llarg, prim i lleugerament corbat. Una altra cosa que crida la atenció és el seu vol, què molts comparen al vol de les papallones: lent, rasant, ondulant i amb canvis de direcció bruscos. El seu cant és molt singular i el fa inflant el coll i amb el bec lleugerament obert inclinant-lo sobre el pit. Fa tres sons guturals i aflautats, tal com upuu-puu-puu!, repetit monòtonament, i que se sent a gran distància. Ocasionalment, també fa una mena de xiuxiueig baix.
La puput en uns moments de descans, netejant-se les plomes i el bec
El seu hàbitat són els boscos oberts, terres de cultiu, horts, olivars, herbassars, ribes dels rius i s’ha adaptat molt bé a parcs i jardins urbans, tolerant la presència humana. És una au insectívora i es pot veure deambulant per terra, generalment solitària, a la cerca del seu aliment, principalment tota mena d’insectes: cucs, escarbats, grills, llagostes, aranyes, cargols i larves d’insectes. És important saber que és una depredadora natural de les pupes de la processionària del pi. Amb sort i atenció, es pot observar com utilitza el seu llarg bec per furgar al terra o als troncs d’arbres secs i com extreure les larves d’insectes del seu interior i com, amb un moviment del cap, ràpid i hàbil, llença la presa capturada a l’aire i la recull amb una precisió gairebé total, deixant-la caure fins a la gola. Els seus depredadors naturals són els falcons, les musteles i les serps.
Cercant i atrapant l’aliment
Arribada la primavera o abans, depenent del clima, la puput fa el niu, sense massa condicionament, en forats d’arbres vells, de murs, cases enrunades, teulades i llocs semblants. La femella posa de 5 a 10 ous, de color blavós, i els incuba durant 16-19 dies. Durant aquest temps, és alimentada pel mascle.
Hem de dir que aquest ocell té la fama de pudent. El mateix nom en català “puput” es una composició mixta pu, pel seu cant i put, perquè fa mala olor. Això és perquè el seu niu fa molta pudor, en part pels excrements que s’hi acumulen i en part perquè la femella i els polls disposen d’una glàndula uropigial que excreta una substància fètida. Tot plegat és un sistema per defensar-se dels depredadors. La femella ruixa els ous també amb aquesta substància fosca i per aquest motiu, durant la incubació, esdevenen marrons. A més, se sap que els joves es defensen llençant un ruixat d’excrements contra els agressors. Quan neixen els polls, tant el mascle com la femella els alimenten i solen romandre al niu entre 20 i 27 dies. En ocasions fan dues postes, cap el març i cap el juny-juliol.
Individu jove cercant aliment amb la cresta, encara en creixement, desplegada
La puput, malgrat la seva fama de pudent, és un ocell elegant i bonic per gaudir de la seva contemplació, què a més ajuda a mantenir l’equilibri dels ecosistemes com a depredador d’insectes perjudicials -per exemple la processionària del pi- i que cal preservar pel bé del medi natural i la seva biodiversitat, de vital importància per la nostra pròpia existència com a espècie.
Anecdotari : una lliçó dolorosa.
Quan jo era un marrec, en vaig tenir la sort de viure envoltat de natura. Els meus pares eren masovers d’una casa gran, amb jardins, horts i vinyes, situada a peu de muntanya, a Martorell, també a la comarca del Baix Llobregat. Això i la meva curiositat van marcar profundament la meva passió per la biodiversitat natural. Quan jo vaig parar atenció en una puput al natural, ja l’havia vista abans en la meva col·lecció de cromos, doncs era de les més vistoses amb la seva cresta desplegada, i al moment esdevingué una de les meves favorites. Doncs bé, en unes obres que es van fer a la teulada de la casa per reparar unes goteres, entre la runa hi van trobar un niu, ja buit, que feia una forta pudor i algú va dir que era un niu d’una puput. Això se’n va quedar a la memòria i l’any vinent, quan ja sentia el cant inconfusible de la puput, mogut per la curiositat, vaig decidir fer una incursió a la teulada per intentar localitzar el seu suposat niu. Dit i fet! Em vaig enfilar i vaig començar a aixecar teules sense cap resultat, fins que la sorpresa no va ser ben bé l’esperada. Sota una de les teules hi havia enganxat un niu, sí, però de vespes!!! Immediatament, vaig deixar caure la teula al seu lloc i vaig sortir corrent, perseguit i picat per les vespes enfurismades, que jo intentava infructuosament foragitar tot sacsejant els braços. Quan vaig poder refugiar-me a l’interior de la casa, no recordo quantes doloroses fiblades portava a sobre. Lliçó apresa!!! L’observació a la natura ha de ser respectuosa, discreta i mai invasiva, que no pugui empaitar o molestar les seves criatures.
La Rutlla Natura 