Entre les activitats del Centre Excursionista de Sant Boi- Cesboi, especialment sensibilitzats amb el medi natural, es va programar el divendres passat, dia 11 de març, la projecció a Can Massallera de l’audiovisual Els Santboians no empadronats, produït per membres de la comissió de Natura de La Rutlla-Centre d’Estudis Santboians.
D’aquesta manera els assistents van poder conèixer els nostres veïns del regne vegetal i animal que viuen als barris del Riu, del Delta i de la Muntanya i la problemàtica que els afecta. Un cop acabada la projecció va tenir lloc un temps de preguntes i debat on es va copsar l’interès i inquietuds sobre aquest tema entre el públic.
Text: Xose Santín; fotografies: Baldiri Amorós i Prudencio Cerrato.
Durant el matí del diumenge 30 de gener, alguns membres de la comissió de Natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians, han dut a terme una nova activitat amb l’objectiu de conservar i potenciar la biodiversitat de Sant Boi de Llobregat.
Els membres de la comissió de Natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians davant de la bassa d’amfibis
En primer lloc, s’ha procedit a la recollida d’alguns exemplars d’orquídies que creixen en el nostre municipi però que, per diverses raons, tenen el perill de desaparèixer. Posteriorment, aquests exemplars han estat replantats en una zona acotada situada al recinte de la Torre de Benviure. En successives fases aquest espai s’anirà omplint amb més exemplars de les diferents espècies d’orquídies que es troben en perill i que viuen als nostres espais naturals. Aquesta activitat es va iniciar fa dos anys, amb l’establiment d’un primer viver d’orquídies als jardins de Can Torrents. En aquests vivers s’està fent un seguiment de l’evolució dels exemplars.
En segon lloc, s’ha acabat la construcció de la bassa per a amfibis que es va iniciar el novembre de l’any passat. Aquest diumenge s’ha realitzat la naturalització de la mateixa, dotant-la de plantes aquàtiques, substrat de sorres i arrels que oxigenaran l’aigua. A més, s’han introduït un parell de troncs que facilitaran l’accés a l’aigua dels diferents animalons que hi necessitin abeurar. També hem procedit a plantar dos exemplars de ginjoler (Ziziphus jujuba) què, a més del motiu ornamental, els seus fruits serviran d’aliment a diferents espècies d’animals, principalment ocells.
La nostra voluntat i els nostres esforços sempre van encaminats al coneixement, a la divulgació i a la preservació de la biodiversitat dels nostres espais naturals. Patrimoni que no podem perdre perquè nosaltres, no ho hem d’oblidar mai, també som natura.
Text: Xose Santín; fotografies: Valentí González i Xose Santín
El passat diumenge 28 de novembre, la comissió de Natura de La Rutlla-Centre d’Estudis Santboians va construir una bassa per a amfibis a les instal·lacions de la Torre de Benviure. Aquesta activitat forma part d’un projecte estudiat i dissenyat des del principi de la seva fundació. El principal beneficiat amb la construcció d’aquesta bassa és un gripau anomenat tòtil (Alytes obstetricans) o sapo partero en castellà. El tòtil és un petit gripau que es caracteritza perquè el mascle s’encarrega de la cura dels ous de la posta, duent-los a sobre seu i que es troba molt amenaçat, com alguns altres amfibis. Esperem que els tòtils puguin aprofitar aquesta bassa, del tot necessària per completar el seu cicle vital per la mancança de punts d’aigua en el medi natural del nostre municipi. De ben segur, també serà molt important com abeurador de diferents altres espècies animals, com ara ocells, mamífers, insectes, etc.
Doncs aquest diumenge, amb el permís de l’Ajuntament de Sant Boi que va cedir el lloc d’instal·lació, els voluntaris de la comissió de natura de La Rutlla vam anar per feina, una mica feixuga, però amb la il·lusió i el convenciment que la causa s’ho valia amb escreix. Una mena de petit rescabalament de tot allò que la espècie humana, amb la nostra supèrbia i interessos materials, ha fet malbé a la nostra mare natura.
Un cop acabada la feina, un sentiment de satisfacció dominava els nostres esperits amb la positiva esperança que aviat la bassa s’omplirà de vida assolint l’objectiu proposat. Nosaltres sentim la responsabilitat que ens pertoca i continuarem, en la mesura de les nostres possibilitats, la tasca d’estudi, observació i divulgació, per posar en evidència tot allò que sigui important per millorar, per preservar el nostre patrimoni natural i per contribuir a que l’ésser humà torni a la integració amb la natura. Sembla que ens hem oblidat que procedim de la natura, que som natura i que tot el mal que li fem ens perjudica directament. Cal que ens adonem d’això urgentment abans no sigui massa tard.
La nostra evolució i progrés com a Homo sapiens ens ha portat a un sistema de vida actual de grans concentracions urbanes amb una gran dependència, gairebé addicció, de les anomenades “noves tecnologies”. Ens trobem reclosos en un entorn de pantalles digitals que, en qüestió de segons, ens permeten donar i obtenir qualsevol informació o realitzar, cada vegada més, moltes activitats sense que calgui la nostra presència física. Això ens duu a una paradoxa: tenim virtualment el món al nostre abast però ens allunya de la nostra pròpia essència, com una més de les criatures de la natura i, com a tals, depenent totalment de la influència de les seves lleis, oblidant-nos sovint dels perjudicis que això ens pot causar.
Shinrin-yoku, és un terme japonès què significa exactament: banyar-se en la atmosfera del bosc, va ser encunyat en 1982 per Akiyama Tomohide, director de l’Agència forestal del Japó, i es refereix a un mètode terapèutic iniciat sota influències de les seves tradicions sintoistes que atribueixen un esperit a les muntanyes, animals i plantes. Aquesta teràpia natural per millorar la salut i benestar de les persones, ja incorporada al seu Sistema Nacional de Salut, sorgeix per fer front als efectes sanitaris derivats d’una vida urbana sotmesa a nivells elevats de contaminació, disminució d’activitat física, forta dependència digital, competitivitat i estrès. D’altres països han adoptat aquest mètode curatiu i, en l’actualitat, ja està àmpliament estès arreu del món. A Estats Units, l’any 2012, M. Amos Clifford va crear la “Association of Nature and Forest Therapy – ANFT”, un dels més potents moviments del món en relació a aquesta teràpia natural.
Diversos estudis de recerca mèdica a Japó, avalats per experiments científics, han demostrat i confirmen que una passejada pel bosc produeix evidents beneficis, tant físics com psíquics. En relació a la naturalesa com a medicina, és va publicar a principis dels 80, a la revista Science [Ulrich 1.984 ], un primer estudi que confirmava els efectes beneficiosos del bosc per a la salut. I el primer estudi específic sobre els efectes del Shinrin-Yoku es va fer l’any 1.990, en Yakushima, pel grup de l’antropòleg i fisiòleg Yoshifume Miyazaki, de la Universitat de Chiba, que va a assentar les bases fisiològiques i psicològiques dels efectes beneficiosos del bosc. També el Dr. Qing Li, de l’Escola de Medicina Nipon a Tokio, va constatar d’una manera inqüestionable que disminueix l’hormona de l’estrès [cortisol]; que millora el sistema immunològic, produint un augment significatiu de la concentració en sang de cèl·lules NK [natural killer], un tipus de glòbul blanc, eficaç en la lluita contra les infeccions i el càncer i, en aquest cas, es va poder comprovar que els efectes poden arribar a durar una setmana; que augmenta el nivell d’energia i concentració, i que ajuda a reduir la tensió arterial, la depressió i l’ansietat. La Dra. Jolanda Maas, jefa de recerca de la Universitat Lliure d’Amsterdam, també ha fet estudis sobre l’anomenat Trastorn per dèficit de Naturalesa, que produeix efectes com estrès crònic, letargia, depressió, fatiga, trastorns d’atenció, etc. N’hi ha més estudis al respecte, un dels més recents de l’any 2019 a la Universitat de Michigan [USA], va confirmar empíricament la reducció del cortisol, hormona de l’estrès. A més, l’aire del bosc està ple de compostos volàtils que desprenen els arbres i les plantes [olis essencials] com: pinens, limonens, cedrols, isoprens, etc. de gran valor curatiu, i s’ha demostrat, en alguns d’ells, efectes antimicrobians i antitumorals. S’ha de dir que aquests olis essencials s’utilitzen en aromateràpia i medicina holística. Dit tot això, trobem doncs que la naturalesa ofereix un ambient curatiu ple de pau, espai i contemplació, amb uns clars beneficis saludables que afecten a tots els nivells de la persona, en la salut física, emocional i social.
A efectes pràctics, la forma establerta i més habitual al Japó de practicar el Shinrin-yoku consisteix en una visita al bosc o qualsevol entorn natural, rodejat de vegetació, això sí, lluny de la contaminació visual i auditiva, acompanyats d’un guia, que ajuda al grup a gaudir de la quietud del bosc i a captar amb els sentits cada element de la natura. No només hem de contemplar el bosc, també cal escoltar-lo [cants d’ocells, brunzir dels laboriosos insectes, fonts i salts d’aigua…], olorar-lo [ aromes de plantes, flors, arbres, terra…], tastar-lo [fruits del bosc, bolets…] i tocar-lo [escorça dels arbres, terra, roques…]. L’Àlex Gesse, deixeble de l’Amos Clifford i guia de teràpia de bosc, en una entrevista per la revista Time Out, va explicar com és una sessió de teràpia de bosc: “Caminem entre mig i un quilòmetre, com a molt, en tres hores. Donem als participants uns “convits” que són unes indicacions que ells poden adaptar a la seva forma de ser. Les dues primeres estan orientades a despertar els sentits bàsics i a desaccelerar el ritme. Les següents a despertar la pròpia intuïció, la imaginació i més. Cada persona viu una experiència diferent i al final les compartim. És cert que millora el sistema immunològic, però anem més enllà. El guia obre un espai i una sèrie d’oportunitats on puguis ser tu mateix i sentir la teva pròpia presència a la natura. Treballem fins a catorze sentits “
Val a dir que, per gaudir dels efectes benèfics de la natura es pot fer també individualment o en petits grups, sense guia, encara que per a què sigui el més terapèutic possible hauria de fer-se seguint uns requisits: caminar assossegadament una distància curta, de entre mig i un quilòmetre i de, com a molt, tres hores, respirar conscientment l’aire del bosc i exposar tots els sentits a l’ambient per on es fa el passeig. Qualsevol forma de fer-ho, sempre que sigui un lloc verd com jardins, parcs, camps, etc, aportarà, sens dubte, efectes curatius. La qualitat de l’espai verd també és molt important. La biodiversitat i varietat en el paisatge hi té un efecte més positiu. Segons diu la Dra. Jolanda Maas “no volem una massa d’àrbres i arbustos plantats, sinò un veritable bosc, amb les seves espècies de plantes i flors que atreguin a papallones, abelles i ocells, on podem sentir el pas de les estacions i que tinguin també zones obertes, com petits prats i herbassars”.
Per tot això és important restablir inexcusablement l’equilibri home-natura, pel nostre propi benestar i la viabilitat del nostre planeta. Hem de vetllar i preservar la qualitat dels espais verds, fins i tot dins les zones urbanes, amb la seva biodiversitat i varietat paisatgística. No ens hem d’oblidar d’inculcar als nostres fills l’amor, respecte i preservació del medi natural, perquè existeix el perill de que la manca o escassetat de contacte amb la natura empobreixi el seu interès i coneixements per aplicar solucions als reptes i greus problemes, que ja ens afecten, pel desequilibri antropogènic causat sobre els ecosistemes de la Terra.
Pels qui esteu interessats a tenir una experiència tradicional de bany de bosc, aquí a Catalunya es poden trobar a Internet, diversos llocs amb certificació que s’hi dediquen. També hi ha l’Associació Sèlvans que cerca i proposa la creació de boscos terapèutics.
Miyazaki, Yoshifume. 2018. Baños curativos del bosque. La terapia japonesa para promover la salud, la relajación y fortalecer el sistema inmunológico. Editorial Blume.
La puput (Upupa epops), abubilla en castellà, nom onomatopeic del seu cant, és molt comuna i popular a la zona mediterrània. És una au migratòria de l’ordre Buceriforme i de la família Upupidae. La seva àrea de distribució comprèn les zones més temperades i tropicals d’Europa, Àfrica i Àsia, on fa la cria durant l’època de primavera i estiu. Hiverna al sud-est asiàtic, Magreb i Àfrica subsahariana, encara que ja s’ha adaptat i hi ha una població considerable sedentària hivernant a la Península ibèrica, principalment al Sud i Llevant.
Aquest ocell fa uns 25-29 cm de llargària. És de color marró canyella amb tonalitats salmonades i amb les ales ratllades de blanc i negre. La cua és negra, amb una ampla ratlla blanca cap el terç final i una taca blanca a l’arrel. La part inferior és de color terrós clar amb taques negres al ventre. Un dels trets més peculiars que el caracteritza és que disposa d’un plomall de plomes erèctils, o cresta, d’uns 5-6 cm de llarg, amb les puntes negres, què normalment té plegat i que el pot desplegar, a mena d’un vano, en diferents ocasions, com quan se sent alarmat, quan fa la parada nupcial, quan aterra o quan es fa la neteja. També és característic el bec, llarg, prim i lleugerament corbat. Una altra cosa que crida la atenció és el seu vol, què molts comparen al vol de les papallones: lent, rasant, ondulant i amb canvis de direcció bruscos. El seu cant és molt singular i el fa inflant el coll i amb el bec lleugerament obert inclinant-lo sobre el pit. Fa tres sons guturals i aflautats, tal com upuu-puu-puu!, repetit monòtonament, i que se sent a gran distància. Ocasionalment, també fa una mena de xiuxiueig baix.
La puput en uns moments de descans, netejant-se les plomes i el bec
El seu hàbitat són els boscos oberts, terres de cultiu, horts, olivars, herbassars, ribes dels rius i s’ha adaptat molt bé a parcs i jardins urbans, tolerant la presència humana. És una au insectívora i es pot veure deambulant per terra, generalment solitària, a la cerca del seu aliment, principalment tota mena d’insectes: cucs, escarbats, grills, llagostes, aranyes, cargols i larves d’insectes. És important saber que és una depredadora natural de les pupes de la processionària del pi. Amb sort i atenció, es pot observar com utilitza el seu llarg bec per furgar al terra o als troncs d’arbres secs i com extreure les larves d’insectes del seu interior i com, amb un moviment del cap, ràpid i hàbil, llença la presa capturada a l’aire i la recull amb una precisió gairebé total, deixant-la caure fins a la gola. Els seus depredadors naturals són els falcons, les musteles i les serps.
Cercant i atrapant l’aliment
Arribada la primavera o abans, depenent del clima, la puput fa el niu, sense massa condicionament, en forats d’arbres vells, de murs, cases enrunades, teulades i llocs semblants. La femella posa de 5 a 10 ous, de color blavós, i els incuba durant 16-19 dies. Durant aquest temps, és alimentada pel mascle.
Hem de dir que aquest ocell té la fama de pudent. El mateix nom en català “puput” es una composició mixta pu, pel seu cant i put, perquè fa mala olor. Això és perquè el seu niu fa molta pudor, en part pels excrements que s’hi acumulen i en part perquè la femella i els polls disposen d’una glàndula uropigial que excreta una substància fètida. Tot plegat és un sistema per defensar-se dels depredadors. La femella ruixa els ous també amb aquesta substància fosca i per aquest motiu, durant la incubació, esdevenen marrons. A més, se sap que els joves es defensen llençant un ruixat d’excrements contra els agressors. Quan neixen els polls, tant el mascle com la femella els alimenten i solen romandre al niu entre 20 i 27 dies. En ocasions fan dues postes, cap el març i cap el juny-juliol.
Individu jove cercant aliment amb la cresta, encara en creixement, desplegada
La puput, malgrat la seva fama de pudent, és un ocell elegant i bonic per gaudir de la seva contemplació, què a més ajuda a mantenir l’equilibri dels ecosistemes com a depredador d’insectes perjudicials -per exemple la processionària del pi- i que cal preservar pel bé del medi natural i la seva biodiversitat, de vital importància per la nostra pròpia existència com a espècie.
Anecdotari : una lliçó dolorosa.
Quan jo era un marrec, en vaig tenir la sort de viure envoltat de natura. Els meus pares eren masovers d’una casa gran, amb jardins, horts i vinyes, situada a peu de muntanya, a Martorell, també a la comarca del Baix Llobregat. Això i la meva curiositat van marcar profundament la meva passió per la biodiversitat natural. Quan jo vaig parar atenció en una puput al natural, ja l’havia vista abans en la meva col·lecció de cromos, doncs era de les més vistoses amb la seva cresta desplegada, i al moment esdevingué una de les meves favorites. Doncs bé, en unes obres que es van fer a la teulada de la casa per reparar unes goteres, entre la runa hi van trobar un niu, ja buit, que feia una forta pudor i algú va dir que era un niu d’una puput. Això se’n va quedar a la memòria i l’any vinent, quan ja sentia el cant inconfusible de la puput, mogut per la curiositat, vaig decidir fer una incursió a la teulada per intentar localitzar el seu suposat niu. Dit i fet! Em vaig enfilar i vaig començar a aixecar teules sense cap resultat, fins que la sorpresa no va ser ben bé l’esperada. Sota una de les teules hi havia enganxat un niu, sí, però de vespes!!! Immediatament, vaig deixar caure la teula al seu lloc i vaig sortir corrent, perseguit i picat per les vespes enfurismades, que jo intentava infructuosament foragitar tot sacsejant els braços. Quan vaig poder refugiar-me a l’interior de la casa, no recordo quantes doloroses fiblades portava a sobre. Lliçó apresa!!! L’observació a la natura ha de ser respectuosa, discreta i mai invasiva, que no pugui empaitar o molestar les seves criatures.
Seguint amb el nostre projecte de creació d’un espai de conservació d’orquídies, amb l’objectiu principal de preservar i divulgar les diferents espècies que es poden trobar en les zones, encara verdes, del nostre municipi, un grup de companys de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians, hem fet una tercera sortida de recol·lecció d’exemplars.
Dos moments durant la recollida de les orquídies
Concretament s’han recollit 8 exemplars, entre Ophrys sp., Anacamptis pyramidalis i Barlia robertiana, de diferents llocs on pateixen especial vulnerabilitat per causa, principalment, de la pressió humana i dels seus interessos, sovint en conflicte amb el medi natural i la seva biodiversitat, sense tenir en compte la importància que això té per al nostre futur com a espècie. Principalment, s’estan recollint exemplars de la zona de la riera de la Bòbila, espai molt ric en orquídies i en perill de ser totalment transformat.
Durant la plantació a l’espai habilitat de Can Torrents i un detall d’un dels exemplars recollits a la riera de la Bòbila en el seu nou lloc
Posteriorment, i després de comprovar amb satisfacció l’èxit de les dues fases anteriors, vam procedir a la replantació en el lloc destinat dels exemplars recollits, un espai cedit del jardí dins les dependències de Can Torrents-Museu Municipal, entitat interessada des d’un principi en el projecte, a qui estem molt agraïts pel seu recolzament i col·laboració.
Es coneixen moltes espècies de vespes arreu del món, totes elles incloses en l’ordre Hymenoptera i en la família Vespidae.
Les anomenades vespes terrissaires, nom que fa referència a la seva habilitat per construir els seus nius o cel·les de cria amb fang, es classifiquen en dues subfamílies: Eumeninae i Sphecidae. Entre els més de 200 gèneres coneguts, n’hi ha molta varietat de formes: estilitzades, més arrodonides, etc., de mides: entre 1 i 5 cm., i de colors: principalment negres i marrons, contrastats amb colors blancs, grocs, taronges o vermells.
A l’esquerra: Rynchyum oculatum, a la dreta: Eumenes pomiformis
També hi són variades les formes de construcció de les cel·les de cria: en forma d’olla, d’àmfora, de cassoleta, etc., la manera de construir els seus nius: de fang o aprofitant forats o galeries de xilòfags, en troncs vells, folrant el seu interior i taponant-los després amb fang. Els llocs d’ubicació dels mateixos també poden ser variats: interior d’habitatges humans o a l’exterior, aprofitant forats o esquerdes en troncs, al terra, etc.
Niu d’Eumenes pomiformis
A l’esquerra: niu d’Sceliphron curvatum, a la dreta: niu d’Sceliphron caementarium
Exemples de diverses formes de construcció dels nius de cria
Són vespes solitàries, molt beneficioses perquè s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors, per tant són bones pol·linitzadores, i en la seva etapa larvària, s’alimenten de petites aranyes o larves d’altres insectes, que les fa també útils com a controladores biològiques de possibles plagues.
Entre les Sphecidae, les vespes del gènere Sceliphron,unes 35 espècies,estan distribuïdes per tot el món, tret de les regions polars. Lesmés comunes en la península Ibèrica són: S. curvatum, S. spirifex i S. caementarium.
Sceliphron curvatum
A l’esquerra: Sceliphron caementarium, a la dreta: Sceliphron spirifex
S. curvatum i S. caementarium són originàries de l’Àsia central i s’han estès amb èxit arreu del món. La seva morfologia és també molt característica, doncs són vespes molt estilitzades i elegants [recordeu l’ expressió clàssica “tenir cintura de vespa”], amb un llarg i estret pecíol que separa el tòrax del mesosoma [abdomen], afavorint una millor agilitat per la caça i l’alimentació. Així mateix, en repòs, sol plegar les ales longitudinalment sobre el dors. Com qualsevol altra vespa estan dotades d’un agulló verinós, per defensar-se o per paralitzar les preses amb què alimenten les seves larves. No són agressives si no se les empaita i el seu verí no és perillós per a les persones, tret de patir algun tipus d’al·lèrgia.
Els mascles adults són més petits i tenen un període més curt de vida unes 3-4 setmanes. En canvi, les femelles viuen 2-3 mesos, ja que s’han d’encarregar de la reproducció. És en aquesta fase on demostren la seva sorprenent habilitat i delicat art com a terrissaires. Quan arriba el moment de la reproducció, i escollit el lloc, què sol ser ombrívol i preferentment dins d’habitacles humans o d’altres construccions urbanes, la femella es dirigeix a la cerca de fang, principalment en bassals de llocs propers on farà la seva obra. Per recollir-lo, es pren el seu temps per voltar i triar curosament el material més adient, amb la consistència adient, ni molt dur ni molt tou, per treballar-lo. Llavors fa una boleta que transporta fins el lloc escollit i fa una primera base rodona, sobre la qual construirà l’àmfora de cria. Cada boleta, que aportarà en successius viatges, l’anirà aplicant, barrejada amb la seva saliva, i la modelarà amb les seves mandíbules. Al mateix temps, controlarà amb les seves potes davanteres el gruix de les parets. Observant aquesta conducta, no és gens desgavellat pensar que l’inici de la terrissa entre els antics humans, fos la conseqüència directa de l’observació d’aquests petits insectes. Les primeres restes de terrissa de factura humana que es coneixen, demostrarien que en feien servir la mateixa tècnica.
Sceliphron curvatum amb la boleta de fang recollida
Una vegada acabat el recipient, cal omplir el rebost, i la vespa continua amb les seves anades i tornades, per aportar petites aranyes, què paralitza amb el seu verí, així les larves en néixer hi tenen aliment fresc per alimentar-se. Normalment, posa un ou per cel·la i la tapa. Cada vespa pot fer una cel·la al dia i poden posar uns quinze ous durant el seu període de vida. Un cop la larva neix, s’alimenta xuclant els sucs de les aranyes al seu abast i després passa a la fase de pupa. Quan ha completat aquest procés, normalment unes dues setmanes, i preludiant la sortida a l’exterior, se senten uns brunzits que fa amb les ales. Llavors treu el tap de fang i surt en forma d’individu adult.
A l’esquerra: contingut d’aranyetes dins l’àmfora, a la dreta: larva absorbint els sucs de l’aranya
Restes de la fase de crisàlide o pupa
Aquests insectes són una de les meravelloses curiositats de la natura què en podem gaudir, sense oblidar que també són molt importants per l’equilibri dels ecosistemes, com a pol·linitzadors i controladors naturals de plagues. Conèixer i comprendre les manifestacions de la natura, ens porten a estimar-la i respectar-la, ajudant a un equilibri molt saludable pel nostre planeta i per nosaltres mateixos, doncs no ens hem d’oblidar que som també natura i part de la seva biodiversitat.
Anecdotari:
L’experiència directa que m’ha fet conèixer i interessar-me per aquestes singulars vespes, l’he viscuda durant les visites a casa dels pares quan, durant el dia i en la temporada de la primavera i estiu, obren les portes del balcó per refrescar-se i ventilar la casa. En una de les visites hi vaig veure entrar i sortir, varies vegades, una vespa allargada i hi vaig fixar-me en el que feia. Volava una estona per l’estança i després desapareixia darrere uns llibres d’una prestatgeria. Això es repetia cada dia. Al cap d’un temps, quan em vaig adonar que ja no ens visitava, em vaig decidir, encuriosit, a investigar el lloc dels llibres on s’amagava i, llavors, la sorpresa!.A la part posterior d’un llibre hi havia enganxades onze petites àmfores de fang, molt bé treballades i amb la seva tapa corresponent, llevat d’una que estava buida. Després d’admirar aquella feina tan artística, hi vaig tornar curosament el llibre al seu lloc.
Passat uns dies, el vaig tornar a mirar i ja estaven totes les àmfores obertes. Mentre ho manipulava algunes d’elles es van desprendre i van caure al terra trencant-se. Casualment, en una encara hi estava la larva i vaig tenir l’oportunitat d’observar-la com s’alimentava de les aranyes vives. Les altres contenien les closques de les pupes. També vaig aprofitar per fer unes fotos què us comparteixo a dalt.
Pels qui us han pogut interessar aquestes vespes, us recomano visualitzar qualsevol dels molts vídeos, editats a You Tube, sobre com treballen aquestes veritables artistes de la terrissa. Segur que en gaudireu molt.
Prosseguint amb les activitats que du a terme la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians i amb l’objectiu de tenir cura del nostre patrimoni natural, aquest passat diumenge un petit grup d’integrants de la comissió, ben equipats i extremant les mesures de seguretat per la Covid-19, ens vam apropar a la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig). Encapçalats pels nostres experimentats companys en caixes niu, en Joan Pau i en Rafa, vam procedir-ne a la instal·lació d’una de nova, en aquesta ocasió, per a gamarús (Strix aluco), una espècie important en l’ecosistema i en perill de regressió.
Dos moments durant la instal·lació de la caixa niu per a gamarús
Aquesta tasca comporta un acurat treball previ d’estudi i observació de l’espècie què es pretén en faci ús de la caixa niu per a la cria. En aquest cas, dels costums i de l’habitat del gamarús. Posteriorment i amb aquestes dades, es fa una recerca del lloc i de l’arbre adient i, un cop fabricada la caixa, es procedix a la seva instal·lació. Ja només queda restar a l’espera que l’ocell en qüestió la triï per fer el seu niu.
La caixa niu de gamarús en el seu lloc definitiu
Tot aquest esforç el fem perquè estimem la nostra mare natura i hi tindrà un sentit ple si s’aconsegueix estimular entre la gent el seu coneixement, respecte, conservació i gaudi responsable, necessaris per a un correcte equilibri home-natura.
Recordo que quan era petit “flipava” amb les col·leccions de cromos de la natura i ja, aleshores, em va corprendre la imatge tan acolorida i singular -d’una desproporció estètica-, del blauet o martín pescador en castellà. Ja de més gran, amb la visió de fotos, documentals i la pròpia observació a la natura, la meva admiració per aquest ocellet no ha deixat de créixer.
El blauet (Alcedo atthis) és un ocell d’uns 15 cm de llarg i de coloració molt vistosa. D’un color blau turquesa al dors, d’on li ve el seu nom en català, i la part inferior d’un marró ataronjat. El cap i les ales són de color blau més fosc, amb taquetes més clares. Tant a la gorja com a ambdós costats del coll hi té unes marques blanques. La cua és molt curta, a l’igual que les potes, aquestes d’un color vermellós. El seu bec és llarg, amb les vores internes serrades cap endins, per subjectar millor les preses i que no li rellisquin i de color totalment fosc en el mascle -la femella té una taca ataronjada en la seva part inferior. Aquesta bonica coloració l’ajuda a estar més camuflat entre la vegetació on sol posar-se. Per això, és molt difícil de veure i se’l localitza millor pel seu cant, una mena de “sriiii-sriiii” agut i penetrant. El seu vol es ràpid i rasant, amb cops d’ales i planejades, i és quan el color blau intens del dors és veu vivament. Dos aspectes què, durant la seva observació, ens permetran conèixer si es tracta d’individus joves són: la coloració del seu plomatge què és d’una tonalitat més verdosa i que sobre les potes té una tonalitat grisa que va desapareixent amb l’edat.
El seu habitat es troba als rius, rierols, estanys i d’altres cursos d’aigües netes, doncs la seva alimentació són, principalment, peixets que captura amb una tècnica molt eficaç. Des d’una branca o altre suport que sobresurti sobre l’aigua, observa qualsevol possible presa i quan la localitza es llença com un projectil, submergint-se per atrapar-la amb el bec, i maniobrant amb les ales dins l’aigua surt amb la seva presa cap a la branca, on la colpeja per matar-la i engolir-la. En ocasions també és capaç de romandre suspès en l’aire, aletejant enèrgicament, a la manera d’un xoriguer, per localitzar les preses. També s’alimenta d’insectes, larves aquàtiques i petits amfibis.
Fa el niu en talussos prop del aigua excavant un túnel de 1 m de llarg, o reutilitzant i adequant algun de ja fet, on dues vegades cada any posa 6/7 ous què són incubats per ambdós pares, durant uns 20 dies. Els pollets comencen a volar cap els 25/27 dies. Solen sobreviure de 2 a 3 pollets per posta. La seva distribució inclou Europa, Àfrica i Àsia. En el nostre país és sedentari, però en les zones boreals, en època hivernal, emigra al sud, donat que no tolera gaire el fred.
Hem de dir que aquest bonic ocellet també pateix els efectes del nostre incessant maltracte del medi ambient i ja ha desaparegut de diversos llocs a causa de la contaminació de l’aigua o de la destrucció de la vegetació de ribera. Sovint oblidem que la natura és la nostra llar, però també la dels animals i les plantes, i tots hi tenim dret al nostre lloc per viure en harmonia. El futur no serà possible sense una natura sana.
Aquest diumenge matí alguns membres del Centre d’Estudis Santboians, preocupats pel baix nivell d’aigua que presentava la bassa situada a la vora del camí de Pedra Seca, ja observat dies abans, hem decidit fer una trobada per aportar uns 300 litres d’aigua, amb garrafes, des de la propera font de Golbes.
Dos moments durant la recollida d’aigua en garrafes en la font de Golbes
Aquesta bassa és un punt molt important d’abeuratge de molts animals del bosc, així com un lloc de cria d’amfibis com el tòtil (Alytes obstetricans). Dies abans, quan encara hi havia cert nivell d’aigua, vam procedir a la retirada de capgrossos que hi quedaven vius i que aquest matí vam alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes.
Els capgrossos rescatats de la bassa es van alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes
Posteriorment a aquesta acció, hem demanat ajuda al grup dels ADF per garantir que aquesta petita bassa no es torni a assecar.
Diferents moments de l’aportació d’aigua a la bassa
És important que vetllem pel nostre patrimoni natural i què prenem consciència de que el nostre futur és inviable sense un equilibri amb la natura. Perquè tots nosaltres també som natura.
La Rutlla Natura 