La puput: l’ocell que put

La puput (Upupa epops), abubilla en castellà, nom onomatopeic del seu cant, és molt comuna i popular a la zona mediterrània. És una au migratòria de l’ordre Buceriforme i de la família Upupidae. La seva àrea de distribució comprèn les zones més temperades i tropicals d’Europa, Àfrica i Àsia, on fa la cria durant l’època de primavera i estiu. Hiverna al sud-est asiàtic, Magreb i Àfrica subsahariana, encara que ja s’ha adaptat i hi ha una població considerable sedentària hivernant a la Península ibèrica, principalment al Sud i Llevant.

Aquest ocell fa uns 25-29 cm de llargària. És de color marró canyella amb tonalitats salmonades i amb les ales ratllades de blanc i negre. La cua és negra, amb una ampla ratlla blanca cap el terç final i una taca blanca a l’arrel. La part inferior és de color terrós clar amb taques negres al ventre. Un dels trets més peculiars que el caracteritza és que disposa d’un plomall de plomes erèctils, o cresta, d’uns 5-6 cm de llarg, amb les puntes negres, què normalment té plegat i que el pot desplegar, a mena d’un vano, en diferents ocasions, com quan se sent alarmat, quan fa la parada nupcial, quan aterra o quan es fa la neteja. També és característic el bec, llarg, prim i lleugerament corbat. Una altra cosa que crida la atenció és el seu vol, què molts comparen al vol de les papallones: lent, rasant, ondulant i amb canvis de direcció bruscos. El seu cant és molt singular i el fa inflant el coll i amb el bec lleugerament obert inclinant-lo sobre el pit. Fa tres sons guturals i aflautats, tal com upuu-puu-puu!, repetit monòtonament, i que se sent a gran distància. Ocasionalment, també fa una mena de xiuxiueig baix.

La puput en uns moments de descans, netejant-se les plomes i el bec

El seu hàbitat són els boscos oberts, terres de cultiu, horts, olivars, herbassars, ribes dels rius i s’ha adaptat molt bé a parcs i jardins urbans, tolerant la presència humana. És una au insectívora i es pot veure deambulant per terra, generalment solitària, a la cerca del seu aliment, principalment tota mena d’insectes: cucs, escarbats, grills, llagostes, aranyes, cargols i larves d’insectes. És important saber que és una depredadora natural de les pupes de la processionària del pi. Amb sort i atenció, es pot observar com utilitza el seu llarg bec per furgar al terra o als troncs d’arbres secs i com extreure les larves d’insectes del seu interior i com, amb un moviment del cap, ràpid i hàbil, llença la presa capturada a l’aire i la recull amb una precisió gairebé total, deixant-la caure fins a la gola. Els seus depredadors naturals són els falcons, les musteles i les serps.

Cercant i atrapant l’aliment

Arribada la primavera o abans, depenent del clima, la puput fa el niu, sense massa condicionament, en forats d’arbres vells, de murs, cases enrunades, teulades i llocs semblants. La femella posa de 5 a 10 ous, de color blavós, i els incuba durant 16-19 dies. Durant aquest temps, és alimentada pel mascle.

Hem de dir que aquest ocell té la fama de pudent. El mateix nom en català “puput” es una composició mixta pu, pel seu cant i put, perquè fa mala olor. Això és perquè el seu niu fa molta pudor, en part pels excrements que s’hi acumulen i en part perquè la femella i els polls disposen d’una glàndula uropigial que excreta una substància fètida. Tot plegat és un sistema per defensar-se dels depredadors. La femella ruixa els ous també amb aquesta substància fosca i per aquest motiu, durant la incubació, esdevenen marrons. A més, se sap que els joves es defensen llençant un ruixat d’excrements contra els agressors. Quan neixen els polls, tant el mascle com la femella els alimenten i solen romandre al niu entre 20 i 27 dies. En ocasions fan dues postes, cap el març i cap el juny-juliol.

Individu jove cercant aliment amb la cresta, encara en creixement, desplegada

La puput, malgrat la seva fama de pudent, és un ocell elegant i bonic per gaudir de la seva contemplació, què a més ajuda a mantenir l’equilibri dels ecosistemes com a depredador d’insectes perjudicials -per exemple la processionària del pi- i que cal preservar pel bé del medi natural i la seva biodiversitat, de vital importància per la nostra pròpia existència com a espècie.

Anecdotari : una lliçó dolorosa.

Quan jo era un marrec, en vaig tenir la sort de viure envoltat de natura. Els meus pares eren masovers d’una casa gran, amb jardins, horts i vinyes, situada a peu de muntanya, a Martorell, també a la comarca del Baix Llobregat. Això i la meva curiositat van marcar profundament la meva passió per la biodiversitat natural. Quan jo vaig parar atenció en una puput al natural, ja l’havia vista abans en la meva col·lecció de cromos, doncs era de les més vistoses amb la seva cresta desplegada, i al moment esdevingué una de les meves favorites. Doncs bé, en unes obres que es van fer a la teulada de la casa per reparar unes goteres, entre la runa hi van trobar un niu, ja buit, que feia una forta pudor i algú va dir que era un niu d’una puput. Això se’n va quedar a la memòria i l’any vinent, quan ja sentia el cant inconfusible de la puput, mogut per la curiositat, vaig decidir fer una incursió a la teulada per intentar localitzar el seu suposat niu. Dit i fet! Em vaig enfilar i vaig començar a aixecar teules sense cap resultat, fins que la sorpresa no va ser ben bé l’esperada. Sota una de les teules hi havia enganxat un niu, sí, però de vespes!!! Immediatament, vaig deixar caure la teula al seu lloc i vaig sortir corrent, perseguit i picat per les vespes enfurismades, que jo intentava infructuosament foragitar tot sacsejant els braços. Quan vaig poder refugiar-me a l’interior de la casa, no recordo quantes doloroses fiblades portava a sobre. Lliçó apresa!!! L’observació a la natura ha de ser respectuosa, discreta i mai invasiva, que no pugui empaitar o molestar les seves criatures.

Text i fotografies: Xose Santín

Tercera sortida de recol·lecció d’orquídies

Seguint amb el nostre projecte de creació d’un espai de conservació d’orquídies, amb l’objectiu principal de preservar i divulgar les diferents espècies que es poden trobar en les zones, encara verdes, del nostre municipi, un grup de companys de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians, hem fet una tercera sortida de recol·lecció d’exemplars.

Dos moments durant la recollida de les orquídies

Concretament s’han recollit 8 exemplars, entre Ophrys sp., Anacamptis pyramidalis i Barlia robertiana, de diferents llocs on pateixen especial vulnerabilitat per causa, principalment, de la pressió humana i dels seus interessos, sovint en conflicte amb el medi natural i la seva biodiversitat, sense tenir en compte la importància que això té per al nostre futur com a espècie. Principalment, s’estan recollint exemplars de la zona de la riera de la Bòbila, espai molt ric en orquídies i en perill de ser totalment transformat.

Durant la plantació a l’espai habilitat de Can Torrents i un detall d’un dels exemplars recollits a la riera de la Bòbila en el seu nou lloc

Posteriorment, i després de comprovar amb satisfacció l’èxit de les dues fases anteriors, vam procedir a la replantació en el lloc destinat dels exemplars recollits, un espai cedit del jardí dins les dependències de Can Torrents-Museu Municipal, entitat interessada des d’un principi en el projecte, a qui estem molt agraïts pel seu recolzament i col·laboració.

Text i fotos: Xose Santín

Les vespes terrissaires: artesania de proximitat

Es coneixen moltes espècies de vespes arreu del món, totes elles incloses en l’ordre Hymenoptera i en la família Vespidae.

Les anomenades vespes terrissaires, nom que fa referència a la seva habilitat per construir els seus nius o cel·les de cria amb fang, es classifiquen en dues subfamílies: Eumeninae i Sphecidae. Entre els més de 200 gèneres coneguts, n’hi ha molta varietat de formes: estilitzades, més arrodonides, etc., de mides: entre 1 i 5 cm., i de colors: principalment negres i marrons, contrastats amb colors blancs, grocs, taronges o vermells.

A l’esquerra: Rynchyum oculatum, a la dreta: Eumenes pomiformis

També hi són variades les formes de construcció de les cel·les de cria: en forma d’olla, d’àmfora, de cassoleta, etc., la manera de construir els seus nius: de fang o aprofitant forats o galeries de xilòfags, en troncs vells, folrant el seu interior i taponant-los després amb fang. Els llocs d’ubicació dels mateixos també poden ser variats: interior d’habitatges humans o a l’exterior, aprofitant forats o esquerdes en troncs, al terra, etc.

Niu d’Eumenes pomiformis

A l’esquerra: niu d’Sceliphron curvatum, a la dreta: niu d’Sceliphron caementarium

Exemples de diverses formes de construcció dels nius de cria

Són vespes solitàries, molt beneficioses perquè s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors, per tant són bones pol·linitzadores, i en la seva etapa larvària, s’alimenten de petites aranyes o larves d’altres insectes, que les fa també útils com a controladores biològiques de possibles plagues.

Entre les Sphecidae, les vespes del gènere Sceliphron, unes 35 espècies, estan distribuïdes per tot el món, tret de les regions polars. Les més comunes en la península Ibèrica són: S. curvatum, S. spirifex i S. caementarium.

Sceliphron curvatum

A l’esquerra: Sceliphron caementarium, a la dreta: Sceliphron spirifex

S. curvatum i S. caementarium són originàries de l’Àsia central i s’han estès amb èxit arreu del món. La seva morfologia és també molt característica, doncs són vespes molt estilitzades i elegants [recordeu l’ expressió clàssica “tenir cintura de vespa”], amb un llarg i estret pecíol que separa el tòrax del mesosoma [abdomen], afavorint una millor agilitat per la caça i l’alimentació. Així mateix, en repòs, sol plegar les ales longitudinalment sobre el dors. Com qualsevol altra vespa estan dotades d’un agulló verinós, per defensar-se o per paralitzar les preses amb què alimenten les seves larves. No són agressives si no se les empaita i el seu verí no és perillós per a les persones, tret de patir algun tipus d’al·lèrgia.

Els mascles adults són més petits i tenen un període més curt de vida unes 3-4 setmanes. En canvi, les femelles viuen 2-3 mesos, ja que s’han d’encarregar de la reproducció. És en aquesta fase on demostren la seva sorprenent habilitat i delicat art com a terrissaires. Quan arriba el moment de la reproducció, i escollit el lloc, què sol ser ombrívol i preferentment dins d’habitacles humans o d’altres construccions urbanes, la femella es dirigeix a la cerca de fang, principalment en bassals de llocs propers on farà la seva obra. Per recollir-lo, es pren el seu temps per voltar i triar curosament el material més adient, amb la consistència adient, ni molt dur ni molt tou, per treballar-lo. Llavors fa una boleta que transporta fins el lloc escollit i fa una primera base rodona, sobre la qual construirà l’àmfora de cria. Cada boleta, que aportarà en successius viatges, l’anirà aplicant, barrejada amb la seva saliva, i la modelarà amb les seves mandíbules. Al mateix temps, controlarà amb les seves potes davanteres el gruix de les parets. Observant aquesta conducta, no és gens desgavellat pensar que l’inici de la terrissa entre els antics humans, fos la conseqüència directa de l’observació d’aquests petits insectes. Les primeres restes de terrissa de factura humana que es coneixen, demostrarien que en feien servir la mateixa tècnica.

Sceliphron curvatum amb la boleta de fang recollida

Una vegada acabat el recipient, cal omplir el rebost, i la vespa continua amb les seves anades i tornades, per aportar petites aranyes, què paralitza amb el seu verí, així les larves en néixer hi tenen aliment fresc per alimentar-se. Normalment, posa un ou per cel·la i la tapa. Cada vespa pot fer una cel·la al dia i poden posar uns quinze ous durant el seu període de vida. Un cop la larva neix, s’alimenta xuclant els sucs de les aranyes al seu abast i després passa a la fase de pupa. Quan ha completat aquest procés, normalment unes dues setmanes, i preludiant la sortida a l’exterior, se senten uns brunzits que fa amb les ales. Llavors treu el tap de fang i surt en forma d’individu adult.

A l’esquerra: contingut d’aranyetes dins l’àmfora, a la dreta: larva absorbint els sucs de l’aranya

Restes de la fase de crisàlide o pupa

Aquests insectes són una de les meravelloses curiositats de la natura què en podem gaudir, sense oblidar que també són molt importants per l’equilibri dels ecosistemes, com a pol·linitzadors i controladors naturals de plagues. Conèixer i comprendre les manifestacions de la natura, ens porten a estimar-la i respectar-la, ajudant a un equilibri molt saludable pel nostre planeta i per nosaltres mateixos, doncs no ens hem d’oblidar que som també natura i part de la seva biodiversitat.

Anecdotari:

L’experiència directa que m’ha fet conèixer i interessar-me per aquestes singulars vespes, l’he viscuda durant les visites a casa dels pares quan, durant el dia i en la temporada de la primavera i estiu, obren les portes del balcó per refrescar-se i ventilar la casa. En una de les visites hi vaig veure entrar i sortir, varies vegades, una vespa allargada i hi vaig fixar-me en el que feia. Volava una estona per l’estança i després desapareixia darrere uns llibres d’una prestatgeria. Això es repetia cada dia. Al cap d’un temps, quan em vaig adonar que ja no ens visitava, em vaig decidir, encuriosit, a investigar el lloc dels llibres on s’amagava i, llavors, la sorpresa!.A la part posterior d’un llibre hi havia enganxades onze petites àmfores de fang, molt bé treballades i amb la seva tapa corresponent, llevat d’una que estava buida. Després d’admirar aquella feina tan artística, hi vaig tornar curosament el llibre al seu lloc.

Passat uns dies, el vaig tornar a mirar i ja estaven totes les àmfores obertes. Mentre ho manipulava algunes d’elles es van desprendre i van caure al terra trencant-se. Casualment, en una encara hi estava la larva i vaig tenir l’oportunitat d’observar-la com s’alimentava de les aranyes vives. Les altres contenien les closques de les pupes. També vaig aprofitar per fer unes fotos què us comparteixo a dalt.

Pels qui us han pogut interessar aquestes vespes, us recomano visualitzar qualsevol dels molts vídeos, editats a You Tube, sobre com treballen aquestes veritables artistes de la terrissa. Segur que en gaudireu molt.

Text i imatges: Xose Santín

Instal·lació d’una caixa niu per a gamarús

Prosseguint amb les activitats que du a terme la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians i amb l’objectiu de tenir cura del nostre patrimoni natural, aquest passat diumenge un petit grup d’integrants de la comissió, ben equipats i extremant les mesures de seguretat per la Covid-19, ens vam apropar a la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig). Encapçalats pels nostres experimentats companys en caixes niu, en Joan Pau i en Rafa, vam procedir-ne a la instal·lació d’una de nova, en aquesta ocasió, per a gamarús (Strix aluco), una espècie important en l’ecosistema i en perill de regressió.

Dos moments durant la instal·lació de la caixa niu per a gamarús

Aquesta tasca comporta un acurat treball previ d’estudi i observació de l’espècie què es pretén en faci ús de la caixa niu per a la cria. En aquest cas, dels costums i de l’habitat del gamarús. Posteriorment i amb aquestes dades, es fa una recerca del lloc i de l’arbre adient i, un cop fabricada la caixa, es procedix a la seva instal·lació. Ja només queda restar a l’espera que l’ocell en qüestió la triï per fer el seu niu.

La caixa niu de gamarús en el seu lloc definitiu

Tot aquest esforç el fem perquè estimem la nostra mare natura i hi tindrà un sentit ple si s’aconsegueix estimular entre la gent el seu coneixement, respecte, conservació i gaudi responsable, necessaris per a un correcte equilibri home-natura.

Text i fotografies: Xose Santín

El blauet: una petita joia ornitològica

Recordo que quan era petit “flipava” amb les col·leccions de cromos de la natura i ja, aleshores, em va corprendre la imatge tan acolorida i singular -d’una desproporció estètica-, del blauet o martín pescador en castellà. Ja de més gran, amb la visió de fotos, documentals i la pròpia observació a la natura, la meva admiració per aquest ocellet no ha deixat de créixer.

El blauet (Alcedo atthis) és un ocell d’uns 15 cm de llarg i de coloració molt vistosa. D’un color blau turquesa al dors, d’on li ve el seu nom en català, i la part inferior d’un marró ataronjat. El cap i les ales són de color blau més fosc, amb taquetes més clares. Tant a la gorja com a ambdós costats del coll hi té unes marques blanques. La cua és molt curta, a l’igual que les potes, aquestes d’un color vermellós. El seu bec és llarg, amb les vores internes serrades cap endins, per subjectar millor les preses i que no li rellisquin i de color totalment fosc en el mascle -la femella té una taca ataronjada en la seva part inferior. Aquesta bonica coloració l’ajuda a estar més camuflat entre la vegetació on sol posar-se. Per això, és molt difícil de veure i se’l localitza millor pel seu cant, una mena de “sriiii-sriiii” agut i penetrant. El seu vol es ràpid i rasant, amb cops d’ales i planejades, i és quan el color blau intens del dors és veu vivament. Dos aspectes què, durant la seva observació, ens permetran conèixer si es tracta d’individus joves són: la coloració del seu plomatge què és d’una tonalitat més verdosa i que sobre les potes té una tonalitat grisa que va desapareixent amb l’edat.

El seu habitat es troba als rius, rierols, estanys i d’altres cursos d’aigües netes, doncs la seva alimentació són, principalment, peixets que captura amb una tècnica molt eficaç. Des d’una branca o altre suport que sobresurti sobre l’aigua, observa qualsevol possible presa i quan la localitza es llença com un projectil, submergint-se per atrapar-la amb el bec, i maniobrant amb les ales dins l’aigua surt amb la seva presa cap a la branca, on la colpeja per matar-la i engolir-la. En ocasions també és capaç de romandre suspès en l’aire, aletejant enèrgicament, a la manera d’un xoriguer, per localitzar les preses. També s’alimenta d’insectes, larves aquàtiques i petits amfibis.

Fa el niu en talussos prop del aigua excavant un túnel de 1 m de llarg, o reutilitzant i adequant algun de ja fet, on dues vegades cada any posa 6/7 ous què són incubats per ambdós pares, durant uns 20 dies. Els pollets comencen a volar cap els 25/27 dies. Solen sobreviure de 2 a 3 pollets per posta. La seva distribució inclou Europa, Àfrica i Àsia. En el nostre país és sedentari, però en les zones boreals, en època hivernal, emigra al sud, donat que no tolera gaire el fred.

Hem de dir que aquest bonic ocellet també pateix els efectes del nostre incessant maltracte del medi ambient i ja ha desaparegut de diversos llocs a causa de la contaminació de l’aigua o de la destrucció de la vegetació de ribera. Sovint oblidem que la natura és la nostra llar, però també la dels animals i les plantes, i tots hi tenim dret al nostre lloc per viure en harmonia. El futur no serà possible sense una natura sana.

Text i fotografies: Xose Santín

Recàrrega d’aigua a la bassa del camí de Pedra Seca, al Montbaig

Aquest diumenge matí alguns membres del Centre d’Estudis Santboians, preocupats pel baix nivell d’aigua que presentava la bassa situada a la vora del camí de Pedra Seca, ja observat dies abans, hem decidit fer una trobada per aportar uns 300 litres d’aigua, amb garrafes, des de la propera font de Golbes.

Dos moments durant la recollida d’aigua en garrafes en la font de Golbes

Aquesta bassa és un punt molt important d’abeuratge de molts animals del bosc, així com un lloc de cria d’amfibis com el tòtil (Alytes obstetricans). Dies abans, quan encara hi havia cert nivell d’aigua, vam procedir a la retirada de capgrossos que hi quedaven vius i que aquest matí vam alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes.

Els capgrossos rescatats de la bassa es van alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes

Posteriorment a aquesta acció, hem demanat ajuda al grup dels ADF per garantir que aquesta petita bassa no es torni a assecar.

Diferents moments de l’aportació d’aigua a la bassa

És important que vetllem pel nostre patrimoni natural i què prenem consciència de que el nostre futur és inviable sense un equilibri amb la natura. Perquè tots nosaltres també som natura.

Text i fotografies: Xose Santín

Conferència sobre el Montbaig-Montpedrós

Continuant amb la nostra tasca d’estudi i divulgació del nostre patrimoni natural ahir, a les 19 hores, va tenir lloc a can Torrents, una xerrada d’en Valentí González sota el títol Per què són necessaris els estudis botànics? El cas particular de l’espai natural del Montbaig-Montpedrós.

La xerrada es va fer al pati de can Torrents, on es podien mantenir les mesures de seguretat derivades de la pandèmia Covid19 i permetia la projecció d’una presentació de diapositives

La xerrada estava enquadrada dins de la programació de les Conferències d’estiu de la Rutlla, organitzades pel Centre d’Estudis Santboians i el museu de Sant Boi.

La sessió va ser molt clarificadora i reivindicativa i va ser seguida per una encoratjadora força afluència de públic de totes les edats, entregada i molt interessada en el tema. El contingut es podria resumir en que és necessari comptar amb el coneixement suficient, en aquest cas del patrimoni botànic, però que s’ha d’estendre també a la resta del patrimoni natural i cultural, abans de realitzar qualsevol activitat humana o gestió administrativa que pogués comprometre el futur del nostre medi ambient. I en el nostre cas concret, abans de fer qualsevol actuació sobre les muntanyes que ens envolten.

Un altre moment de la sessió que va ser seguida per força públic

Un altre punt important de la xerrada va ser quan es va comentar la importància de conscienciar als habitants de Sant Boi perquè entenguin que tenir espais naturals a prop i tant a l’abast és una gran sort i que aprofitar-los d’una manera sostenible repercuteix directa i positivament en la seva salut física i emocional.

La part reivindicativa semblava haver calat pel que es deduïa de les preguntes i comentaris del públic, fet que resulta força satisfactori i que, per tant, ens obliga a seguir en aquesta línia.

Text i fotografies: Xose Santín

Els sírfids: mestres de la disfressa i del vol

Episyrphus balteatus

Compte una vespa!! La majoria de nosaltres hem patit un ensurt davant la presència d’aquest temible insecte, al igual que d’altres del mateix ordre, abelles o borinots, i reaccionem instintivament per protegir-nos de la seva possible picadura, dolorosa en el millor dels casos, i molt més greu en una reacció al·lèrgica. Hi ha ocasions, però, en que les coses no són el que semblen. En el món animal hi ha molts exemples de mimetisme, per la qual, animals del tot inofensius adopten l’aparença d’animals més perillosos, com advertiment i així defensar-se dels possibles depredadors, d’això se’n diu mimetisme batesià.

Doncs bé, dins de l’ordre dels insectes Diptera, al qual hi pertanyen les mosques i mosquits, n´hi ha la família dels sírfids (Syrphidae), unes mosques que tenen la forma, el color i moltes vegades l’olor de les abelles, vespes i borinots (de l’ordre Hymenoptera), tant bé aconseguit que és molt difícil distingir-les, tant pels depredadors com per aquells als quals imiten, què inclús els toleren entre ells. Existeixen unes 6.000 espècies arreu del món, i unes 300 a la Península ibèrica, i les mides varien des d’uns pocs mil·límetres a alguns centímetres.

A dalt: Eristalis tenax. A Baix, d’esquerra a dreta: Metasyrphus corollae, Bombylius cruciatus (mascle) i Sphaerophoria scripta

Una observació més atenta, ens permetrà conèixer les diferències més característiques. Són mosques i per tant inofensives, doncs no disposen d’agulló o fibló verinós i, com aquestes, tenen els ulls més grossos i units a la part posterior del cap, sobretot els mascles. Les antenes són molt curtes o quasi inexistents. Disposen de dues ales funcionals, perquè les altres dues estan reduïdes a una mena de boletes (halteris) o balancins que li permeten mantenir l’estabilitat i canviar la direcció de vol. Una altra diferència, més difícil de veure, és a la venació de les ales, on tenen una vena, què tampoc hi ha en altres dípters, que se’n diu vena espúria.

Volucella zonaria, a l’esquerra un mascle i a la dreta una femella

Una altra peculiaritat dels sírfids és la seva extraordinària capacitat de control del vol. Hi són capaços de restar suspesos en l’aire, com si fos un helicòpter o xoriguer, i d’això fa referència la seva denominació en anglès “hoverfly”, o en castellà “moscas cernidoras”. A més, poden desplaçar-se brusca i ràpidament en totes direccions, fins i tot marxa enrere, sense haver de girar el cos. És una delícia contemplar el vol, gairebé hipnòtic, d’aquestes curioses mosques. En el meu cas, he tingut l’oportunitat de “jugar” una estona amb la Volucella zonaria mascle de la foto, un dels sírfids més grossos, i l´he tingut volant suspesa al davant del meu rostre una estona, mirant-me encuriosida i intentant atemorir-me brunzint insistentment i amb la seva amenaçant disfressa, tal és la confiança i coratge que els hi dona, doncs els mascles són molt territorials. Al veure que no aconseguia que marxés o que no representava cap perill, va desistir i es va posar a prendre el sol sobre una fulla de roure, moment que hi vaig aprofitar per fer-li fotos. Va ser un encontre molt simpàtic.

Volucella zonaria, imatges en vol

Una altra denominació comuna és mosca de les flors, i fa referència a la seva alimentació d’adult: el pol·len i nèctar de les flors. Això ens porta a dir que aquestes mosques són grans pol·linitzadores, tant importants o més com les abelles. Aquesta és una qualitat molt valuosa per els nostres sistemes agroforestals i per la vida en general. En estat larvari la seva alimentació és variada, depenent de l’espècie. Uns s’alimenten de detritus orgànics (Eristalis tenax), uns altres parasiten formigues, abelles o vespes (Volucella zonaria) i d’altres (Metasyrphus corollae, Sphaeorophoria scripta, i Episyrphus balteatus) s’alimenten de pugons. Una sola larva durant el seu desenvolupament pot arribar a menjar uns 200 pugons, tenint en compte que cada femella pot posar entre 100 i 200 ous, ens podem adonar de l’important tasca de control com agent biològic. La mosca posa els ous a prop d’una colònia de pugons, quan surt la larva aquesta els cerca i atrapa i els xucla tot el seu interior, deixant només l’exoesquelet ben sec. Fins i tot ataquen els “ramats” de pugons pasturats per les formigues, sense por que aquestes les ataquin donat que segreguen una substància química que fa que les tolerin. Per això, aquests sírfids són considerats un agent biològic de primer ordre en el control d’aquests animals tan perjudicials.

En les primeres fotos, un sírfid apropant-se i posant-se al costat d’una colònia pasturada per formigues, sense cap reacció hostil per part d’aquestes, amb la possible intenció de fer la posta dels ous. En l’altra foto, les larves de sírfid s’alimenten de pugons. També es poden veure els exoesquelets blanquinosos dels que ja s’han cruspit

En conclusió, a banda de les especials qualitats de mimetisme i vol, aquests curiosos animals amb la seva capacitat de pol·linització i de control biològic de plagues, ens aporten uns importantíssims beneficis per l’agricultura, boscos i jardins. Això comprovat, només cal que els coneixem millor, els mirem amb altres ulls i, sobretot, respectem i protegim els seus hàbitats: principalment herbassars i marges dels camps. Aprenem de la natura i obliguem-nos a preservar els espais naturals. Naturalitzem també els nostres espais urbans, preservant i creant illes de natura. El futur no serà possible sense una natura sana.

ANECDOTARI: No puc estar-me d’explicar que acostumo a veure sèries de tv, sobretot de caire històric, i durant la preparació d’aquest treball hi estava veient una titulada: The Last Kingdom (Netflix), i quina no seria la meva agradable sorpresa quan en l’episodi 3 de la temporada 2, minut 45:08, surt un “cameo” molt poètic d’un sírfid, posant-se sobre el dit de Uhtred, el personatge principal, quan es desperta al terra i aixeca la mà lentament entre les flors. Bé, això com a curiositat, per a qui pugui interessar.

Text i fotografies: Xose Santín

L’Oriol

Un dels nombrosos regals que ens pot oferir la mare natura és la possibilitat de poder veure, amb molta sort i parant molta atenció, un ocell dels més vistosos i alhora més esquius que visiten les nostres contrades durant l’època de cria (primavera i estiu).

L’Oriol (Oriolus oriolus), nomenat així en català per l’onomatopeia del seu cant, doncs sembla que soni “oriol” o, en castellà, oropéndola europea, en clara referència al color del plomatge dels mascles, d’un groc intens i que contrasta amb el color de les ales que son negres.

Es tracta d’un ocell passeriforme, d’uns 25 cm, amb un vol fluid i ràpid i un cant fort, curt i aflautat, amb un to de certa malenconia què és fàcilment distingible. Les femelles i els joves són similars als mascles però amb colors més apagats, verd groguenc per sobre i el ventre gairebé blanc i ratllat amb línies de fines taques negres.

Viu principalment a dalt dels arbres on passa desapercebut entre el fullatge, doncs és un animal tímid. S’alimenta principalment d’insectes, preferentment erugues, i també d’algunes baies. El seu hàbitat és principalment les arbredes de ribera.

Aquí a Sant Boi, és pot observar en diferents zones de la riera de Can Soler, on sembla haver-hi una població de certa importància, i també se n’han pogut observar alguns individus a les arbredes que envolten les rieres de Can Pinyol i de la Bòbila. Un més dels molts motius pels què cal protegir i conservar totes aquestes zones d’interès natural. També es pot trobar en parcs molt arbrats, boscos i arbres fruiters ja vells.

L’oriol és una au migradora regular. Durant l’època de nidificació, primavera i estiu, viu al centre i al sud d’Europa i al nord d’Àfrica i hiverna al centre i sud d’Àfrica. A Catalunya es troba arreu, llevat dels Pirineus per sobre dels 1.600 m. El niu el penja generalment entre la forcadura de les branques.

Text i fotografies: Xose Santín; àudio: Iván Vega