Shinrin-yoku: banys de bosc

La nostra evolució i progrés com a Homo sapiens ens ha portat a un sistema de vida actual de grans concentracions urbanes amb una gran dependència, gairebé addicció, de les anomenades “noves tecnologies”. Ens trobem reclosos en un entorn de pantalles digitals que, en qüestió de segons, ens permeten donar i obtenir qualsevol informació o realitzar, cada vegada més, moltes activitats sense que calgui la nostra presència física. Això ens duu a una paradoxa: tenim virtualment el món al nostre abast però ens allunya de la nostra pròpia essència, com una més de les criatures de la natura i, com a tals, depenent totalment de la influència de les seves lleis, oblidant-nos sovint dels perjudicis que això ens pot causar.

Shinrin-yoku, és un terme japonès què significa exactament: banyar-se en la atmosfera del bosc, va ser encunyat en 1982 per Akiyama Tomohide, director de l’Agència forestal del Japó, i es refereix a un mètode terapèutic iniciat sota influències de les seves tradicions sintoistes que atribueixen un esperit a les muntanyes, animals i plantes. Aquesta teràpia natural per millorar la salut i benestar de les persones, ja incorporada al seu Sistema Nacional de Salut, sorgeix per fer front als efectes sanitaris derivats d’una vida urbana sotmesa a nivells elevats de contaminació, disminució d’activitat física, forta dependència digital, competitivitat i estrès. D’altres països han adoptat aquest mètode curatiu i, en l’actualitat, ja està àmpliament estès arreu del món. A Estats Units, l’any 2012, M. Amos Clifford va crear la “Association of Nature and Forest Therapy – ANFT”, un dels més potents moviments del món en relació a aquesta teràpia natural.

Diversos estudis de recerca mèdica a Japó, avalats per experiments científics, han demostrat i confirmen que una passejada pel bosc produeix evidents beneficis, tant físics com psíquics. En relació a la naturalesa com a medicina, és va publicar a principis dels 80, a la revista Science [Ulrich 1.984 ], un primer estudi que confirmava els efectes beneficiosos del bosc per a la salut. I el primer estudi específic sobre els efectes del Shinrin-Yoku es va fer l’any 1.990, en Yakushima, pel grup de l’antropòleg i fisiòleg Yoshifume Miyazaki, de la Universitat de Chiba, que va a assentar les bases fisiològiques i psicològiques dels efectes beneficiosos del bosc. També el Dr. Qing Li, de l’Escola de Medicina Nipon a Tokio, va constatar d’una manera inqüestionable que disminueix l’hormona de l’estrès [cortisol]; que millora el sistema immunològic, produint un augment significatiu de la concentració en sang de cèl·lules NK [natural killer], un tipus de glòbul blanc, eficaç en la lluita contra les infeccions i el càncer i, en aquest cas, es va poder comprovar que els efectes poden arribar a durar una setmana; que augmenta el nivell d’energia i concentració, i que ajuda a reduir la tensió arterial, la depressió i l’ansietat. La Dra. Jolanda Maas, jefa de recerca de la Universitat Lliure d’Amsterdam, també ha fet estudis sobre l’anomenat Trastorn per dèficit de Naturalesa, que produeix efectes com estrès crònic, letargia, depressió, fatiga, trastorns d’atenció, etc. N’hi ha més estudis al respecte, un dels més recents de l’any 2019 a la Universitat de Michigan [USA], va confirmar empíricament la reducció del cortisol, hormona de l’estrès. A més, l’aire del bosc està ple de compostos volàtils que desprenen els arbres i les plantes [olis essencials] com: pinens, limonens, cedrols, isoprens, etc. de gran valor curatiu, i s’ha demostrat, en alguns d’ells, efectes antimicrobians i antitumorals. S’ha de dir que aquests olis essencials s’utilitzen en aromateràpia i medicina holística. Dit tot això, trobem doncs que la naturalesa ofereix un ambient curatiu ple de pau, espai i contemplació, amb uns clars beneficis saludables que afecten a tots els nivells de la persona, en la salut física, emocional i social.

A efectes pràctics, la forma establerta i més habitual al Japó de practicar el Shinrin-yoku consisteix en una visita al bosc o qualsevol entorn natural, rodejat de vegetació, això sí, lluny de la contaminació visual i auditiva, acompanyats d’un guia, que ajuda al grup a gaudir de la quietud del bosc i a captar amb els sentits cada element de la natura. No només hem de contemplar el bosc, també cal escoltar-lo [cants d’ocells, brunzir dels laboriosos insectes, fonts i salts d’aigua…], olorar-lo [ aromes de plantes, flors, arbres, terra…], tastar-lo [fruits del bosc, bolets…] i tocar-lo [escorça dels arbres, terra, roques…]. L’Àlex Gesse, deixeble de l’Amos Clifford i guia de teràpia de bosc, en una entrevista per la revista Time Out, va explicar com és una sessió de teràpia de bosc: “Caminem entre mig i un quilòmetre, com a molt, en tres hores. Donem als participants uns “convits” que són unes indicacions que ells poden adaptar a la seva forma de ser. Les dues primeres estan orientades a despertar els sentits bàsics i a desaccelerar el ritme. Les següents a despertar la pròpia intuïció, la imaginació i més. Cada persona viu una experiència diferent i al final les compartim. És cert que millora el sistema immunològic, però anem més enllà. El guia obre un espai i una sèrie d’oportunitats on puguis ser tu mateix i sentir la teva pròpia presència a la natura. Treballem fins a catorze sentits “

Val a dir que, per gaudir dels efectes benèfics de la natura es pot fer també individualment o en petits grups, sense guia, encara que per a què sigui el més terapèutic possible hauria de fer-se seguint uns requisits: caminar assossegadament una distància curta, de entre mig i un quilòmetre i de, com a molt, tres hores, respirar conscientment l’aire del bosc i exposar tots els sentits a l’ambient per on es fa el passeig. Qualsevol forma de fer-ho, sempre que sigui un lloc verd com jardins, parcs, camps, etc, aportarà, sens dubte, efectes curatius. La qualitat de l’espai verd també és molt important. La biodiversitat i varietat en el paisatge hi té un efecte més positiu. Segons diu la Dra. Jolanda Maas “no volem una massa d’àrbres i arbustos plantats, sinò un veritable bosc, amb les seves espècies de plantes i flors que atreguin a papallones, abelles i ocells, on podem sentir el pas de les estacions i que tinguin també zones obertes, com petits prats i herbassars”.

Per tot això és important restablir inexcusablement l’equilibri home-natura, pel nostre propi benestar i la viabilitat del nostre planeta. Hem de vetllar i preservar la qualitat dels espais verds, fins i tot dins les zones urbanes, amb la seva biodiversitat i varietat paisatgística. No ens hem d’oblidar d’inculcar als nostres fills l’amor, respecte i preservació del medi natural, perquè existeix el perill de que la manca o escassetat de contacte amb la natura empobreixi el seu interès i coneixements per aplicar solucions als reptes i greus problemes, que ja ens afecten, pel desequilibri antropogènic causat sobre els ecosistemes de la Terra.

Pels qui esteu interessats a tenir una experiència tradicional de bany de bosc, aquí a Catalunya es poden trobar a Internet, diversos llocs amb certificació que s’hi dediquen. També hi ha l’Associació Sèlvans que cerca i proposa la creació de boscos terapèutics.

BIBLIOGRAFIA:

  • Lavrijsen, Annette. 2018. Shinrin-yoku. Editorial Lince
  • Miyazaki, Yoshifume. 2018. Baños curativos del bosque. La terapia japonesa para promover la salud, la relajación y fortalecer el sistema inmunológico. Editorial Blume.
  • Wikipedia

Text i fotografies: Xose Santín

Reunió extraordinària de la comissió de natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians

Aquest diumenge alguns dels membres de la comissió de natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians s’han reunit amb la presidenta de l’entitat per comentar les línies de treball que la comissió desenvoluparà durant l’any 2021.

La reunió ha tingut lloc al recinte de la Torre de Benviure, d’aquesta manera la reunió s’ha pogut celebrar mantenint una distància suficient de seguretat entre els participants.

La torre de Benviure és una torre de defensa que fou construïda en el s. X

Prèviament a la reunió, es va fer un petit recorregut per la riera de Can Pinyol perquè un dels objectius de la trobada era buscar llocs adequats per a la construcció d’una bassa que permeti la cria d’amfibis.

La riera de Can Pinyol és una de les rieres que baixen del Montbaig

Una vegada seleccionats alguns llocs adients, es va celebrar la reunió en les grades del recinte de la torre de Benviure.

Durant la reunió, celebrada a les grades del recinte de la Torre de Benviure

Com a anècdota interessant dir que, mirant l’interior d’un pou que hi ha prop de la torre de Benviure, hem trobat una bona població d’una falguera que fins avui no havia estat localitzada per aquest sector. Es tracta de la falzia o folguerola (Adiantum capillus-veneris).

La falzia es trobava a les parets de l’interior del pou, on troba la humitat necessària per viure

Text: Valentí González; fotos: Xose Santín

El riu es mor!!

Cap de les administracions que gestionen aquest ecosistema està fent res per evitar-ho!!

L’any 2008 un grup d’ornitòlegs del Baix Llobregat, preocupats per la manca de gestió i de control d’un ecosistema com és el riu Llobregat, ens vàrem ajuntar per difondre qui són els veritables habitants del riu. Vàrem decidir fer dos cops a l’any un cens per veure la tendència de les poblacions dels ocells, sobretot aquàtics, que fan servir el riu com zona d’hivernada i de cria a la primavera. Aquest control es fa des del terme municipal d’Olesa de Montserrat fins al de l’Hospitalet del Llobregat.

Un any darrere l’altre, hem anat controlant i constatant que, per desgràcia, el riu s’ha convertit en una via de servei per diferents infraestructures i per on pot passar tota mena de productes perillosos, fet que contrasta amb la generalitzada moda que fan gairebé tots els municipis amb l’eslògan «El RIU ÉS VIU».

Any rere any hem anat constatant que, lluny d’aquest eslògan, cada temporada el riu va perdent habitants. Les poblacions d’ocells, com els ànecs o els limícoles, van reduint les seves poblacions progressivament i aquest any les dades, malauradament, ens han tornat a donar la raó. EL RIU ES MOR!!

Hi ha unes quantes raons que fan entendre aquesta tendència, bona part de la qual prové dels diners del tren de l’alta velocitat. Per compensar els danys ocasionats a causa de la seva construcció, es van repartir diners a tots el municipis afectats pel pas del tren i els governs municipals van aprofitar per obrir el riu a la gent sense cap control. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) també va ficar la ma i, lluny de gestionar el riu com un únic ecosistema natural, ha eliminat les lleres amb vegetació i les ha canviat per esculleres de roca que dificulten que els ocells aquàtics trobin un espai tranquil on poder descansar i fer el seu niu.

Cal que els que gestionen el riu: municipis, ACA i Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, tinguin les ganes suficients de retornar al riu el que és del riu.

És del tot necessari crear una figura jurídica per protegir el nostre riu Llobregat!!

Resum dels censos d’ocells hivernats dels darrers 12 anys

Taula de l’evolució dels anàtids al riu Llobregat
Taula de l’evolució dels ràl·lids al riu Llobregat
Taula de l’evolució dels limícoles al riu Llobregat

Text: Andreu Burguera

La puput: l’ocell que put

La puput (Upupa epops), abubilla en castellà, nom onomatopeic del seu cant, és molt comuna i popular a la zona mediterrània. És una au migratòria de l’ordre Buceriforme i de la família Upupidae. La seva àrea de distribució comprèn les zones més temperades i tropicals d’Europa, Àfrica i Àsia, on fa la cria durant l’època de primavera i estiu. Hiverna al sud-est asiàtic, Magreb i Àfrica subsahariana, encara que ja s’ha adaptat i hi ha una població considerable sedentària hivernant a la Península ibèrica, principalment al Sud i Llevant.

Aquest ocell fa uns 25-29 cm de llargària. És de color marró canyella amb tonalitats salmonades i amb les ales ratllades de blanc i negre. La cua és negra, amb una ampla ratlla blanca cap el terç final i una taca blanca a l’arrel. La part inferior és de color terrós clar amb taques negres al ventre. Un dels trets més peculiars que el caracteritza és que disposa d’un plomall de plomes erèctils, o cresta, d’uns 5-6 cm de llarg, amb les puntes negres, què normalment té plegat i que el pot desplegar, a mena d’un vano, en diferents ocasions, com quan se sent alarmat, quan fa la parada nupcial, quan aterra o quan es fa la neteja. També és característic el bec, llarg, prim i lleugerament corbat. Una altra cosa que crida la atenció és el seu vol, què molts comparen al vol de les papallones: lent, rasant, ondulant i amb canvis de direcció bruscos. El seu cant és molt singular i el fa inflant el coll i amb el bec lleugerament obert inclinant-lo sobre el pit. Fa tres sons guturals i aflautats, tal com upuu-puu-puu!, repetit monòtonament, i que se sent a gran distància. Ocasionalment, també fa una mena de xiuxiueig baix.

La puput en uns moments de descans, netejant-se les plomes i el bec

El seu hàbitat són els boscos oberts, terres de cultiu, horts, olivars, herbassars, ribes dels rius i s’ha adaptat molt bé a parcs i jardins urbans, tolerant la presència humana. És una au insectívora i es pot veure deambulant per terra, generalment solitària, a la cerca del seu aliment, principalment tota mena d’insectes: cucs, escarbats, grills, llagostes, aranyes, cargols i larves d’insectes. És important saber que és una depredadora natural de les pupes de la processionària del pi. Amb sort i atenció, es pot observar com utilitza el seu llarg bec per furgar al terra o als troncs d’arbres secs i com extreure les larves d’insectes del seu interior i com, amb un moviment del cap, ràpid i hàbil, llença la presa capturada a l’aire i la recull amb una precisió gairebé total, deixant-la caure fins a la gola. Els seus depredadors naturals són els falcons, les musteles i les serps.

Cercant i atrapant l’aliment

Arribada la primavera o abans, depenent del clima, la puput fa el niu, sense massa condicionament, en forats d’arbres vells, de murs, cases enrunades, teulades i llocs semblants. La femella posa de 5 a 10 ous, de color blavós, i els incuba durant 16-19 dies. Durant aquest temps, és alimentada pel mascle.

Hem de dir que aquest ocell té la fama de pudent. El mateix nom en català “puput” es una composició mixta pu, pel seu cant i put, perquè fa mala olor. Això és perquè el seu niu fa molta pudor, en part pels excrements que s’hi acumulen i en part perquè la femella i els polls disposen d’una glàndula uropigial que excreta una substància fètida. Tot plegat és un sistema per defensar-se dels depredadors. La femella ruixa els ous també amb aquesta substància fosca i per aquest motiu, durant la incubació, esdevenen marrons. A més, se sap que els joves es defensen llençant un ruixat d’excrements contra els agressors. Quan neixen els polls, tant el mascle com la femella els alimenten i solen romandre al niu entre 20 i 27 dies. En ocasions fan dues postes, cap el març i cap el juny-juliol.

Individu jove cercant aliment amb la cresta, encara en creixement, desplegada

La puput, malgrat la seva fama de pudent, és un ocell elegant i bonic per gaudir de la seva contemplació, què a més ajuda a mantenir l’equilibri dels ecosistemes com a depredador d’insectes perjudicials -per exemple la processionària del pi- i que cal preservar pel bé del medi natural i la seva biodiversitat, de vital importància per la nostra pròpia existència com a espècie.

Anecdotari : una lliçó dolorosa.

Quan jo era un marrec, en vaig tenir la sort de viure envoltat de natura. Els meus pares eren masovers d’una casa gran, amb jardins, horts i vinyes, situada a peu de muntanya, a Martorell, també a la comarca del Baix Llobregat. Això i la meva curiositat van marcar profundament la meva passió per la biodiversitat natural. Quan jo vaig parar atenció en una puput al natural, ja l’havia vista abans en la meva col·lecció de cromos, doncs era de les més vistoses amb la seva cresta desplegada, i al moment esdevingué una de les meves favorites. Doncs bé, en unes obres que es van fer a la teulada de la casa per reparar unes goteres, entre la runa hi van trobar un niu, ja buit, que feia una forta pudor i algú va dir que era un niu d’una puput. Això se’n va quedar a la memòria i l’any vinent, quan ja sentia el cant inconfusible de la puput, mogut per la curiositat, vaig decidir fer una incursió a la teulada per intentar localitzar el seu suposat niu. Dit i fet! Em vaig enfilar i vaig començar a aixecar teules sense cap resultat, fins que la sorpresa no va ser ben bé l’esperada. Sota una de les teules hi havia enganxat un niu, sí, però de vespes!!! Immediatament, vaig deixar caure la teula al seu lloc i vaig sortir corrent, perseguit i picat per les vespes enfurismades, que jo intentava infructuosament foragitar tot sacsejant els braços. Quan vaig poder refugiar-me a l’interior de la casa, no recordo quantes doloroses fiblades portava a sobre. Lliçó apresa!!! L’observació a la natura ha de ser respectuosa, discreta i mai invasiva, que no pugui empaitar o molestar les seves criatures.

Text i fotografies: Xose Santín

Les vespes terrissaires: artesania de proximitat

Es coneixen moltes espècies de vespes arreu del món, totes elles incloses en l’ordre Hymenoptera i en la família Vespidae.

Les anomenades vespes terrissaires, nom que fa referència a la seva habilitat per construir els seus nius o cel·les de cria amb fang, es classifiquen en dues subfamílies: Eumeninae i Sphecidae. Entre els més de 200 gèneres coneguts, n’hi ha molta varietat de formes: estilitzades, més arrodonides, etc., de mides: entre 1 i 5 cm., i de colors: principalment negres i marrons, contrastats amb colors blancs, grocs, taronges o vermells.

A l’esquerra: Rynchyum oculatum, a la dreta: Eumenes pomiformis

També hi són variades les formes de construcció de les cel·les de cria: en forma d’olla, d’àmfora, de cassoleta, etc., la manera de construir els seus nius: de fang o aprofitant forats o galeries de xilòfags, en troncs vells, folrant el seu interior i taponant-los després amb fang. Els llocs d’ubicació dels mateixos també poden ser variats: interior d’habitatges humans o a l’exterior, aprofitant forats o esquerdes en troncs, al terra, etc.

Niu d’Eumenes pomiformis

A l’esquerra: niu d’Sceliphron curvatum, a la dreta: niu d’Sceliphron caementarium

Exemples de diverses formes de construcció dels nius de cria

Són vespes solitàries, molt beneficioses perquè s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors, per tant són bones pol·linitzadores, i en la seva etapa larvària, s’alimenten de petites aranyes o larves d’altres insectes, que les fa també útils com a controladores biològiques de possibles plagues.

Entre les Sphecidae, les vespes del gènere Sceliphron, unes 35 espècies, estan distribuïdes per tot el món, tret de les regions polars. Les més comunes en la península Ibèrica són: S. curvatum, S. spirifex i S. caementarium.

Sceliphron curvatum

A l’esquerra: Sceliphron caementarium, a la dreta: Sceliphron spirifex

S. curvatum i S. caementarium són originàries de l’Àsia central i s’han estès amb èxit arreu del món. La seva morfologia és també molt característica, doncs són vespes molt estilitzades i elegants [recordeu l’ expressió clàssica “tenir cintura de vespa”], amb un llarg i estret pecíol que separa el tòrax del mesosoma [abdomen], afavorint una millor agilitat per la caça i l’alimentació. Així mateix, en repòs, sol plegar les ales longitudinalment sobre el dors. Com qualsevol altra vespa estan dotades d’un agulló verinós, per defensar-se o per paralitzar les preses amb què alimenten les seves larves. No són agressives si no se les empaita i el seu verí no és perillós per a les persones, tret de patir algun tipus d’al·lèrgia.

Els mascles adults són més petits i tenen un període més curt de vida unes 3-4 setmanes. En canvi, les femelles viuen 2-3 mesos, ja que s’han d’encarregar de la reproducció. És en aquesta fase on demostren la seva sorprenent habilitat i delicat art com a terrissaires. Quan arriba el moment de la reproducció, i escollit el lloc, què sol ser ombrívol i preferentment dins d’habitacles humans o d’altres construccions urbanes, la femella es dirigeix a la cerca de fang, principalment en bassals de llocs propers on farà la seva obra. Per recollir-lo, es pren el seu temps per voltar i triar curosament el material més adient, amb la consistència adient, ni molt dur ni molt tou, per treballar-lo. Llavors fa una boleta que transporta fins el lloc escollit i fa una primera base rodona, sobre la qual construirà l’àmfora de cria. Cada boleta, que aportarà en successius viatges, l’anirà aplicant, barrejada amb la seva saliva, i la modelarà amb les seves mandíbules. Al mateix temps, controlarà amb les seves potes davanteres el gruix de les parets. Observant aquesta conducta, no és gens desgavellat pensar que l’inici de la terrissa entre els antics humans, fos la conseqüència directa de l’observació d’aquests petits insectes. Les primeres restes de terrissa de factura humana que es coneixen, demostrarien que en feien servir la mateixa tècnica.

Sceliphron curvatum amb la boleta de fang recollida

Una vegada acabat el recipient, cal omplir el rebost, i la vespa continua amb les seves anades i tornades, per aportar petites aranyes, què paralitza amb el seu verí, així les larves en néixer hi tenen aliment fresc per alimentar-se. Normalment, posa un ou per cel·la i la tapa. Cada vespa pot fer una cel·la al dia i poden posar uns quinze ous durant el seu període de vida. Un cop la larva neix, s’alimenta xuclant els sucs de les aranyes al seu abast i després passa a la fase de pupa. Quan ha completat aquest procés, normalment unes dues setmanes, i preludiant la sortida a l’exterior, se senten uns brunzits que fa amb les ales. Llavors treu el tap de fang i surt en forma d’individu adult.

A l’esquerra: contingut d’aranyetes dins l’àmfora, a la dreta: larva absorbint els sucs de l’aranya

Restes de la fase de crisàlide o pupa

Aquests insectes són una de les meravelloses curiositats de la natura què en podem gaudir, sense oblidar que també són molt importants per l’equilibri dels ecosistemes, com a pol·linitzadors i controladors naturals de plagues. Conèixer i comprendre les manifestacions de la natura, ens porten a estimar-la i respectar-la, ajudant a un equilibri molt saludable pel nostre planeta i per nosaltres mateixos, doncs no ens hem d’oblidar que som també natura i part de la seva biodiversitat.

Anecdotari:

L’experiència directa que m’ha fet conèixer i interessar-me per aquestes singulars vespes, l’he viscuda durant les visites a casa dels pares quan, durant el dia i en la temporada de la primavera i estiu, obren les portes del balcó per refrescar-se i ventilar la casa. En una de les visites hi vaig veure entrar i sortir, varies vegades, una vespa allargada i hi vaig fixar-me en el que feia. Volava una estona per l’estança i després desapareixia darrere uns llibres d’una prestatgeria. Això es repetia cada dia. Al cap d’un temps, quan em vaig adonar que ja no ens visitava, em vaig decidir, encuriosit, a investigar el lloc dels llibres on s’amagava i, llavors, la sorpresa!.A la part posterior d’un llibre hi havia enganxades onze petites àmfores de fang, molt bé treballades i amb la seva tapa corresponent, llevat d’una que estava buida. Després d’admirar aquella feina tan artística, hi vaig tornar curosament el llibre al seu lloc.

Passat uns dies, el vaig tornar a mirar i ja estaven totes les àmfores obertes. Mentre ho manipulava algunes d’elles es van desprendre i van caure al terra trencant-se. Casualment, en una encara hi estava la larva i vaig tenir l’oportunitat d’observar-la com s’alimentava de les aranyes vives. Les altres contenien les closques de les pupes. També vaig aprofitar per fer unes fotos què us comparteixo a dalt.

Pels qui us han pogut interessar aquestes vespes, us recomano visualitzar qualsevol dels molts vídeos, editats a You Tube, sobre com treballen aquestes veritables artistes de la terrissa. Segur que en gaudireu molt.

Text i imatges: Xose Santín

Segones Jornades d’Investigació Santboiana

El passat 21 de novembre es van celebrar les segones Jornades d’Investigació Santboiana, organitzades per la Rutlla-Centre d’Estudis Santboians. En aquesta ocasió i a causa de la pandèmia Covid-19 no es van poder fer de forma presencial i es van haver de celebrar telemàticament. Aquest fet va provocar la reorganització de l’estructura de l’esdeveniment.

Aquest any es van presentar 14 treballs de recerca relacionats amb el patrimoni santboià. Amb aquestes ponències es van crear 3 taules de debat: una sobre el segle XIX, una altra sobre el segle XX i una tercera sobre la natura.

Prèviament al dia 21, tots els ponents van presentar un vídeo en el que exposaven el seu treball. Aquests vídeos van estar penjats en el canal de You Tube del Centre d’Estudis Santboians i, així, podien ser visualitzats pels interessats. D’aquesta manera, els assistents a les taules de debat ja tenien la informació de cada ponència i podien exposar les seves preguntes o les seves aportacions al tema.

L’acte va començar amb la intervenció de l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, i de la presidenta del Centre d’Estudis Santboians, Maria Lledó Barrera, que remarcaren la importància de la celebració d’aquest esdeveniment, tot i les dificultats que ha provocat la situació sanitària que estem vivint. Posteriorment, van començar les taules de debat. La primera dedicada a les ponències relacionades amb el segle XIX, que va ser moderada per Andrea López; la segona taula de debat amb les ponències relacionades amb el patrimoni natural, moderada per Valentí González, i la darrera dedicada als treballs relacionats amb el segle XX, moderada en aquesta ocasió per Mireia Mendoza. L’assistència mitjana a cada debat va ser d’unes 25-30 persones.

Pel que fa a la taula de debat sobre el patrimoni natural, es van comentar les 4 ponències següents:

Cens de mussol comú (Athene noctua) a la plana deltaica el Llobregat per Nat Argullós

Orquídies al terme municipal de Sant Boi de Llobregat per Andreu Burguera

Les petites aus de la muntanya de Sant Ramon viuen en caixes!! per Joan Pau Sanfeliu i Rafa Bernabé

Les mines d’aigua al Bori i la vall de can Carreres. L’aprofitament dels aqüífers de muntanya a Sant Boi de Llobregat per Josep Maria Cervelló.

La cloenda va estar a càrrec de la presidenta del Centre d’Estudis Santboians, que va valorar molt positivament el resultat final de l’esdeveniment i va manifestar el propòsit de celebrar, d’aquí un any, les terceres jornades. També va anunciar la publicació, en format paper, del llibre de les actes de les primeres Jornades d’Investigació Santboiana, que es van celebrar fa un any a la Gralla.

Text i fotografies: Valentí González

Instal·lació d’una caixa niu per a gamarús

Prosseguint amb les activitats que du a terme la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians i amb l’objectiu de tenir cura del nostre patrimoni natural, aquest passat diumenge un petit grup d’integrants de la comissió, ben equipats i extremant les mesures de seguretat per la Covid-19, ens vam apropar a la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig). Encapçalats pels nostres experimentats companys en caixes niu, en Joan Pau i en Rafa, vam procedir-ne a la instal·lació d’una de nova, en aquesta ocasió, per a gamarús (Strix aluco), una espècie important en l’ecosistema i en perill de regressió.

Dos moments durant la instal·lació de la caixa niu per a gamarús

Aquesta tasca comporta un acurat treball previ d’estudi i observació de l’espècie què es pretén en faci ús de la caixa niu per a la cria. En aquest cas, dels costums i de l’habitat del gamarús. Posteriorment i amb aquestes dades, es fa una recerca del lloc i de l’arbre adient i, un cop fabricada la caixa, es procedix a la seva instal·lació. Ja només queda restar a l’espera que l’ocell en qüestió la triï per fer el seu niu.

La caixa niu de gamarús en el seu lloc definitiu

Tot aquest esforç el fem perquè estimem la nostra mare natura i hi tindrà un sentit ple si s’aconsegueix estimular entre la gent el seu coneixement, respecte, conservació i gaudi responsable, necessaris per a un correcte equilibri home-natura.

Text i fotografies: Xose Santín

Canvi de torn

Per fi ha arribat la tardor i han baixat les temperatures. Aquest simple i previsible canvi d’estació ha fet que, com cada any, milers d’ocells que van arribar durant la primavera passada des del continent africà fins a les seves zones de nidificació, canviïn el torn i tornin a les seves zones d’hivernada africanes.

Han deixat aquests territoris per a que, altres ocells vinguts del nord Europeu, puguin descansar i recuperar forces perquè en les seves zones del continent euro-asiàtic, on van néixer, les condicions climàtiques i la manca d’aliment els obliga a viatjar a zones més temperades com el nostre municipi.

Ja no escoltarem fins a la propera primavera al rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), però tornarem a escoltar el «plin-plin» del pinsà europeu (Fringilla coelebs) o també el “titillejar” de les titelles (Anthus pratensis), que com el seu nom científic indica són ocells que viuen als prats oberts. També notareu un increment de la població del tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) o del tord comú (Turdus philomelos).

Fringíl·lids com els gafarrons (Serinus serinus), caderneres (Carduelis carduelis) i amb sort els lluers (Spinus spinus) ompliran els nostres barris no adscrits amb els seus cants i els podrem observar com s’alimenten de la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa). Petits estols de cogullada vulgar (Galerida cristata) s’aixecaran dels nostres peus quan intentem passar per un dels pocs camps llaurats que encara queden al nostre entorn natural més proper.

Una part important dels objectius que tenim a la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians és fomentar el coneixement de tots aquests aspectes del nostre patrimoni natural, per intentar que els nostres conciutadans s’estimin i donin el valor que es mereix.

La preservació del nostre patrimoni natural és, sens dubte, una de les funcions que més ens han d’encoratjar. Us animo a continuar fent aquesta tasca.

Text i fotografies: Andreu Burguera

Sortida de treball de la Rutlla natura

Aquest diumenge alguns integrants de la comissió de natura del Centre d’Estudis Santboians han fet una sortida de treball al paratge de la riera de la Bòbila. Com ja sabeu aquest espai està afectat per un projecte urbanístic que, en el cas de desenvolupar-se, el malmetrà definitivament.

Moment de la retirada de la caixa niu de gamarús [Fotos: Xose Santín]

La sortida ha consistit en la retirada d’una caixa niu de gamarús (Strix aluco), la qual més endavant es canviarà el seu emplaçament, i en la recollida d’alguns exemplars d’orquídia de tardor (Spiranthes spiralis), que es tornaran a plantar en els jardins de Can Torrents.

Dos moments durant la recollida dels exemplars d’orquídia de tardor
[foto esquerra: Xose Santín, foto dreta: Valentí González]

Un exemplar d’orquídia de tardor al test i un detall d’aquesta espectacular planta
[fotos: Valentí González]

El sector de la Bòbila és un espai natural que conté fins a vuit espècies diferents d’orquídies que estan amenaçades per una possible futura urbanització del paratge. Des del Centre d’Estudis Santboians, en col·laboració amb el museu de Sant Boi, s’està duent a terme aquest projecte, encara en la seva fase inicial, de recollida i trasplantament d’exemplars d’orquídies en un lloc on la seva conservació està assegurada.

Text: Valentí González; fotografies: Valentí González i Xose Santín

El blauet: una petita joia ornitològica

Recordo que quan era petit “flipava” amb les col·leccions de cromos de la natura i ja, aleshores, em va corprendre la imatge tan acolorida i singular -d’una desproporció estètica-, del blauet o martín pescador en castellà. Ja de més gran, amb la visió de fotos, documentals i la pròpia observació a la natura, la meva admiració per aquest ocellet no ha deixat de créixer.

El blauet (Alcedo atthis) és un ocell d’uns 15 cm de llarg i de coloració molt vistosa. D’un color blau turquesa al dors, d’on li ve el seu nom en català, i la part inferior d’un marró ataronjat. El cap i les ales són de color blau més fosc, amb taquetes més clares. Tant a la gorja com a ambdós costats del coll hi té unes marques blanques. La cua és molt curta, a l’igual que les potes, aquestes d’un color vermellós. El seu bec és llarg, amb les vores internes serrades cap endins, per subjectar millor les preses i que no li rellisquin i de color totalment fosc en el mascle -la femella té una taca ataronjada en la seva part inferior. Aquesta bonica coloració l’ajuda a estar més camuflat entre la vegetació on sol posar-se. Per això, és molt difícil de veure i se’l localitza millor pel seu cant, una mena de “sriiii-sriiii” agut i penetrant. El seu vol es ràpid i rasant, amb cops d’ales i planejades, i és quan el color blau intens del dors és veu vivament. Dos aspectes què, durant la seva observació, ens permetran conèixer si es tracta d’individus joves són: la coloració del seu plomatge què és d’una tonalitat més verdosa i que sobre les potes té una tonalitat grisa que va desapareixent amb l’edat.

El seu habitat es troba als rius, rierols, estanys i d’altres cursos d’aigües netes, doncs la seva alimentació són, principalment, peixets que captura amb una tècnica molt eficaç. Des d’una branca o altre suport que sobresurti sobre l’aigua, observa qualsevol possible presa i quan la localitza es llença com un projectil, submergint-se per atrapar-la amb el bec, i maniobrant amb les ales dins l’aigua surt amb la seva presa cap a la branca, on la colpeja per matar-la i engolir-la. En ocasions també és capaç de romandre suspès en l’aire, aletejant enèrgicament, a la manera d’un xoriguer, per localitzar les preses. També s’alimenta d’insectes, larves aquàtiques i petits amfibis.

Fa el niu en talussos prop del aigua excavant un túnel de 1 m de llarg, o reutilitzant i adequant algun de ja fet, on dues vegades cada any posa 6/7 ous què són incubats per ambdós pares, durant uns 20 dies. Els pollets comencen a volar cap els 25/27 dies. Solen sobreviure de 2 a 3 pollets per posta. La seva distribució inclou Europa, Àfrica i Àsia. En el nostre país és sedentari, però en les zones boreals, en època hivernal, emigra al sud, donat que no tolera gaire el fred.

Hem de dir que aquest bonic ocellet també pateix els efectes del nostre incessant maltracte del medi ambient i ja ha desaparegut de diversos llocs a causa de la contaminació de l’aigua o de la destrucció de la vegetació de ribera. Sovint oblidem que la natura és la nostra llar, però també la dels animals i les plantes, i tots hi tenim dret al nostre lloc per viure en harmonia. El futur no serà possible sense una natura sana.

Text i fotografies: Xose Santín