Recàrrega d’aigua a la bassa del camí de Pedra Seca, al Montbaig (i II)

Com ja va comentar en Xose en l’anterior escrit del blog, una de les accions que portem des de la Comissió de Natura és la creació, conservació i millora de petites basses per a amfibis i la resta de vertebrats que fan ús d’elles en diferents fases de la seva biologia.

Per què basses pels amfibis? Són molts els estudis que ens arriben dels científics què conclouen amb l’extinció global dels amfibis. Actualment, els amfibis són el grup de vertebrats més amenaçats del planeta. Moltes de les causes del seu declivi són ben conegudes (destrucció i fragmentació de l’hàbitat, espècies introduïdes, sobreexplotació, contaminants químics, malalties, canvi climàtic, entre d’altres). Però el seu coneixement no està permetent que les organitzacions que tenen responsabilitat en la seva salvaguarda, treballin per frenar la seva extinció, almenys, per mantenir els punts d’aigua amb nivells mínims per afavorir a tots els vertebrats.

Per aquesta raó és imprescindible prendre mesures per afavorir un canvi en aquesta tendència i no podem donar l’esquena als amfibis que sobreviuen a la Muntanya de Sant Ramon. El granet de sorra que aportem des del Centre d’Estudis Santboians és treballar per mantenir el nivell mínim de la bassa del Camí de Pedra Seca, ja que d’altres temporals ja han desaparegut.

Aquest matí de diumenge, hem tornat a fer una nova aportació d’aigua amb garrafes des de la font de Golbes pel baix nivell de la bassa. Aquesta mateixa tarda ens confirmen que l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF Sant Boi) ha fet aportacions d’aigua a la bassa arribant als nivells màxims.

Un dia després de la recàrrega d’aigua, ja es poden observar alguns tòtils (Alytes obstetricans) que se n’aprofiten de les noves condicions de la bassa

Després de la bona notícia de la implicació dels ADF tan sols ens resta continuar vigilant el nivell de la Bassa de Pedra Seca i que aquesta sensibilitat municipal doni lloc a un projecte de recuperació dels hàbitats dels nostres amfibis a la Muntanya de Sant Ramon. Des del Centre d’Estudis Santboians i la seva comissió de Natura tenen la mà estesa.

Text: Rafa Bernabé; fotografies: Xose Santín

Recàrrega d’aigua a la bassa del camí de Pedra Seca, al Montbaig

Aquest diumenge matí alguns membres del Centre d’Estudis Santboians, preocupats pel baix nivell d’aigua que presentava la bassa situada a la vora del camí de Pedra Seca, ja observat dies abans, hem decidit fer una trobada per aportar uns 300 litres d’aigua, amb garrafes, des de la propera font de Golbes.

Dos moments durant la recollida d’aigua en garrafes en la font de Golbes

Aquesta bassa és un punt molt important d’abeuratge de molts animals del bosc, així com un lloc de cria d’amfibis com el tòtil (Alytes obstetricans). Dies abans, quan encara hi havia cert nivell d’aigua, vam procedir a la retirada de capgrossos que hi quedaven vius i que aquest matí vam alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes.

Els capgrossos rescatats de la bassa es van alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes

Posteriorment a aquesta acció, hem demanat ajuda al grup dels ADF per garantir que aquesta petita bassa no es torni a assecar.

Diferents moments de l’aportació d’aigua a la bassa

És important que vetllem pel nostre patrimoni natural i què prenem consciència de que el nostre futur és inviable sense un equilibri amb la natura. Perquè tots nosaltres també som natura.

Text i fotografies: Xose Santín

Els sírfids: mestres de la disfressa i del vol

Episyrphus balteatus

Compte una vespa!! La majoria de nosaltres hem patit un ensurt davant la presència d’aquest temible insecte, al igual que d’altres del mateix ordre, abelles o borinots, i reaccionem instintivament per protegir-nos de la seva possible picadura, dolorosa en el millor dels casos, i molt més greu en una reacció al·lèrgica. Hi ha ocasions, però, en que les coses no són el que semblen. En el món animal hi ha molts exemples de mimetisme, per la qual, animals del tot inofensius adopten l’aparença d’animals més perillosos, com advertiment i així defensar-se dels possibles depredadors, d’això se’n diu mimetisme batesià.

Doncs bé, dins de l’ordre dels insectes Diptera, al qual hi pertanyen les mosques i mosquits, n´hi ha la família dels sírfids (Syrphidae), unes mosques que tenen la forma, el color i moltes vegades l’olor de les abelles, vespes i borinots (de l’ordre Hymenoptera), tant bé aconseguit que és molt difícil distingir-les, tant pels depredadors com per aquells als quals imiten, què inclús els toleren entre ells. Existeixen unes 6.000 espècies arreu del món, i unes 300 a la Península ibèrica, i les mides varien des d’uns pocs mil·límetres a alguns centímetres.

A dalt: Eristalis tenax. A Baix, d’esquerra a dreta: Metasyrphus corollae, Bombylius cruciatus (mascle) i Sphaerophoria scripta

Una observació més atenta, ens permetrà conèixer les diferències més característiques. Són mosques i per tant inofensives, doncs no disposen d’agulló o fibló verinós i, com aquestes, tenen els ulls més grossos i units a la part posterior del cap, sobretot els mascles. Les antenes són molt curtes o quasi inexistents. Disposen de dues ales funcionals, perquè les altres dues estan reduïdes a una mena de boletes (halteris) o balancins que li permeten mantenir l’estabilitat i canviar la direcció de vol. Una altra diferència, més difícil de veure, és a la venació de les ales, on tenen una vena, què tampoc hi ha en altres dípters, que se’n diu vena espúria.

Volucella zonaria, a l’esquerra un mascle i a la dreta una femella

Una altra peculiaritat dels sírfids és la seva extraordinària capacitat de control del vol. Hi són capaços de restar suspesos en l’aire, com si fos un helicòpter o xoriguer, i d’això fa referència la seva denominació en anglès “hoverfly”, o en castellà “moscas cernidoras”. A més, poden desplaçar-se brusca i ràpidament en totes direccions, fins i tot marxa enrere, sense haver de girar el cos. És una delícia contemplar el vol, gairebé hipnòtic, d’aquestes curioses mosques. En el meu cas, he tingut l’oportunitat de “jugar” una estona amb la Volucella zonaria mascle de la foto, un dels sírfids més grossos, i l´he tingut volant suspesa al davant del meu rostre una estona, mirant-me encuriosida i intentant atemorir-me brunzint insistentment i amb la seva amenaçant disfressa, tal és la confiança i coratge que els hi dona, doncs els mascles són molt territorials. Al veure que no aconseguia que marxés o que no representava cap perill, va desistir i es va posar a prendre el sol sobre una fulla de roure, moment que hi vaig aprofitar per fer-li fotos. Va ser un encontre molt simpàtic.

Volucella zonaria, imatges en vol

Una altra denominació comuna és mosca de les flors, i fa referència a la seva alimentació d’adult: el pol·len i nèctar de les flors. Això ens porta a dir que aquestes mosques són grans pol·linitzadores, tant importants o més com les abelles. Aquesta és una qualitat molt valuosa per els nostres sistemes agroforestals i per la vida en general. En estat larvari la seva alimentació és variada, depenent de l’espècie. Uns s’alimenten de detritus orgànics (Eristalis tenax), uns altres parasiten formigues, abelles o vespes (Volucella zonaria) i d’altres (Metasyrphus corollae, Sphaeorophoria scripta, i Episyrphus balteatus) s’alimenten de pugons. Una sola larva durant el seu desenvolupament pot arribar a menjar uns 200 pugons, tenint en compte que cada femella pot posar entre 100 i 200 ous, ens podem adonar de l’important tasca de control com agent biològic. La mosca posa els ous a prop d’una colònia de pugons, quan surt la larva aquesta els cerca i atrapa i els xucla tot el seu interior, deixant només l’exoesquelet ben sec. Fins i tot ataquen els “ramats” de pugons pasturats per les formigues, sense por que aquestes les ataquin donat que segreguen una substància química que fa que les tolerin. Per això, aquests sírfids són considerats un agent biològic de primer ordre en el control d’aquests animals tan perjudicials.

En les primeres fotos, un sírfid apropant-se i posant-se al costat d’una colònia pasturada per formigues, sense cap reacció hostil per part d’aquestes, amb la possible intenció de fer la posta dels ous. En l’altra foto, les larves de sírfid s’alimenten de pugons. També es poden veure els exoesquelets blanquinosos dels que ja s’han cruspit

En conclusió, a banda de les especials qualitats de mimetisme i vol, aquests curiosos animals amb la seva capacitat de pol·linització i de control biològic de plagues, ens aporten uns importantíssims beneficis per l’agricultura, boscos i jardins. Això comprovat, només cal que els coneixem millor, els mirem amb altres ulls i, sobretot, respectem i protegim els seus hàbitats: principalment herbassars i marges dels camps. Aprenem de la natura i obliguem-nos a preservar els espais naturals. Naturalitzem també els nostres espais urbans, preservant i creant illes de natura. El futur no serà possible sense una natura sana.

ANECDOTARI: No puc estar-me d’explicar que acostumo a veure sèries de tv, sobretot de caire històric, i durant la preparació d’aquest treball hi estava veient una titulada: The Last Kingdom (Netflix), i quina no seria la meva agradable sorpresa quan en l’episodi 3 de la temporada 2, minut 45:08, surt un “cameo” molt poètic d’un sírfid, posant-se sobre el dit de Uhtred, el personatge principal, quan es desperta al terra i aixeca la mà lentament entre les flors. Bé, això com a curiositat, per a qui pugui interessar.

Text i fotografies: Xose Santín

Sortida de recerca per la vall del Llor

El passat 28 de juny, alguns membres de la comissió Rutlla Natura del Centre d’Estudis Santboians vàrem fer una sortida de recerca per la vall del Llor.

La vall del Llor, amb la masia de Santa Bàrbara, entre la pineda, i el Pi de Can Cartró, al fons (fotografia: Xose Santín)

El recorregut començà davant de l’entrada a la finca de Santa Bàrbara, al final del carrer dels Eucaliptus, i continuà pel camí dels Minyonets, a la vora del torrent de Can Totossaus. Vàrem fer la volta per la Roca Negra i tornàrem al mateix lloc de sortida pel camí de la carena. Vam completar, d’aquesta manera, un recorregut circular.

Moment de descans en la Roca Negra (fotografia: Valentí González)

Durant la sortida vam apuntar les plantes i els ocells que observàvem i vam aprofitar per buscar nous emplaçaments a la vall de caixes niu de gamarús (Strix aluco).

La llista d’ocells que es van observar és la següent:

  1. Abellerol (Merops apiaster)
  2. Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta)
  3. Ballester (Tachymarptis melba)
  4. Bruel (Regulus ignicapillus)
  5. Cadernera (Carduelis carduelis)
  6. Esparver vulgar (Accipiter nisus)
  7. Estornell vulgar (Sturnus vulgaris)
  8. Falciot negre (Apus apus)
  9. Gafarró (Serinus serinus)
  10. Gaig (Garrulus glandarius)
  11. Gratapalles (Emberiza cirlus)
  12. Mallerenga carbonera (Parus major)
  13. Mallerenga petita (Periparus ater)
  14. Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus)
  15. Mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus)
  16. Merla (Turdus merula)
  17. Mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli)
  18. Raspinell comú (Certhia brachydactyla)
  19. Rossinyol comú (Luscinia megarhynchos)
  20. Oriol comú (Oriolus Oriolus)
  21. Oreneta vulgar (Hirundo rustica)
  22. Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)
  23. Pardal comú (Passer domesticus)
  24. Papamosques gris (Muscicapa striata)
  25. Picot garser gros (Dendrocopus major)
  26. Picot verd (Picus viridis)
  27. Pit-roig (Erithacus rubecula)
  28. Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)
  29. Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
  30. Tord comú (Turdus philomelos)
  31. Tórtora europea (Streptopelia turtur)
  32. Tudó (Columba palumbus)

La llista de plantes observades és la següent:

  1. Agrimonia eupatoria
  2. Alyssum maritimum
  3. Amaranthus retroflexus
  4. Ampelodesmos mauritanica (càrritx)
  5. Anagallis arvensis
  6. Andryala integrifolia
  7. Antirrhinum majus subsp. majus (conillets)
  8. Araujia sericifera
  9. Arbutus unedo (arboç)
  10. Arctium minus
  11. Arundo donax (canya)
  12. Asparagus acutifolius (esparreguera boscana)
  13. Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris
  14. Asplenium trichomanes
  15. Avena barbata
  16. Blackstonia perfoliata subsp. perfoliata
  17. Brachypodium retusum (llistó)
  18. Briza maxima
  19. Calicotome spinosa (argelaga negra)
  20. Carlina corymbosa subsp. hispanica
  21. Catapodium rigidum subsp. rigidum
  22. Celtis australis (lledoner)
  23. Centaurea calcitrapa
  24. Centaurium erythraea subsp. majus
  25. Ceratonia siliqua (garrofer)
  26. Cichorium intybus (xicoira)
  27. Cirsium vulgare
  28. Cistus albidus (estepa blanca)
  29. Cistus monspeliensis (estepa negra)
  30. Cistus salviifolius (estepa borrera)
  31. Clematis flammula
  32. Clematis vitalba
  33. Colutea arborescens (espantallops)
  34. Convolvulus althaeoides
  35. Convolvulus arvensis
  36. Coriaria myrtifolia (roldor)
  37. Cornus sanguinea subsp. sanguinea (sanguinyol)
  38. Corylus avellana (avellaner)
  39. Cotoneaster [s. l.]
  40. Cynodon dactylon
  41. Cynoglossum creticum
  42. Cynosurus echinatus
  43. Dactylis glomerata
  44. Daphne gnidium (matapoll)
  45. Dorycnium pentaphyllum subsp. pentaphyllum (botja d’escombres)
  46. Echium vulgare
  47. Eleusine tristachya subsp. barcinonensis
  48. Erica arborea (bruc boal)
  49. Erica multiflora (bruc d’hivern)
  50. Eryngium campestre
  51. Euphorbia peplus
  52. Euphorbia serrata
  53. Foeniculum vulgare subsp. piperitum (fonoll)
  54. Fragaria vesca (maduixera)
  55. Galactites tomentosa
  56. Galium lucidum subsp. lucidum
  57. Galium maritimum
  58. Geranium columbinum
  59. Geranium robertianum subsp. purpureum
  60. Hedera helix (heura)
  61. Helichrysum stoechas (sempreviva borda)
  62. Hirschfeldia incana
  63. Hordeum murinum
  64. Hyparrhenia hirta subsp. pubescens
  65. Hypericum perforatum (pericó)
  66. Inula viscosa (olivarda)
  67. Juniperus oxycedrus (càdec)
  68. Lactuca serriola
  69. Lavandula stoechas subsp. stoechas (tomaní)
  70. Linum trigynum
  71. Lonicera implexa subsp. implexa (lligabosc mediterrani)
  72. Malva sylvestris
  73. Medicago lupulina
  74. Melica ciliata subsp. magnolii
  75. Oenothera rosea
  76. Origanum vulgare (orenga)
  77. Orobanche hederae
  78. Oryzopsis miliacea subsp. miliacea
  79. Oxalis corniculata
  80. Pallenis spinosa
  81. Parietaria officinalis (morella de paret)
  82. Petrorhagia prolifera
  83. Phagnalon saxatile
  84. Phillyrea angustifolia (aladern de fulla estreta)
  85. Pinus halepensis (pi blanc)
  86. Pinus pinea (pi pinyer)
  87. Pistacia lentiscus (llentiscle)
  88. Plantago lagopus
  89. Plantago lanceolata
  90. Plantago major subsp. major
  91. Polypodium vulgare subsp. serrulatum
  92. Prunella laciniata
  93. Prunus mahaleb
  94. Psoralea bituminosa (trèvol pudent)
  95. Quercus coccifera (garric)
  96. Quercus ilex subsp. ilex (alzina)
  97. Quercus pubescens (roure martinenc)
  98. Rhamnus alaternus (aladern)
  99. Rosa sempervirens
  100. Rosmarinus officinalis (romaní)
  101. Rubia peregrina (rogeta)
  102. Rubus canescens
  103. Rubus ulmifolius (esbarzer)
  104. Rumex pulcher
  105. Ruscus aculeatus (galzeran)
  106. Scabiosa atropurpurea
  107. Sedum sediforme
  108. Selaginella denticulata
  109. Senecio pterophorus
  110. Sherardia arvensis
  111. Sideritis romana subsp. romana
  112. Smilax aspera (arítjol)
  113. Sonchus oleraceus
  114. Sonchus tenerrimus
  115. Sorbus domestica
  116. Spartium junceum (ginesta)
  117. Stachys ocymastrum
  118. Torilis arvensis
  119. Trifolium angustifolium
  120. Trifolium arvense
  121. Trifolium campestre
  122. Trifolium pratense
  123. Trifolium repens
  124. Ulex parviflorus (gatosa)
  125. Ulmus minor (om)
  126. Urospermum dalechampii
  127. Verbena officinalis
  128. Viburnum tinus subsp. tinus (marfull)

De dalt a baix i d’esquerra a dreta: cadernera, papamosques gris, pit-roig, tallarol capnegre, Prunella laciniata, Hypericum perforatum, Oenothera rosea i Briza maxima.

Text: Andreu Burguera i Valentí González; fotografies: Valentí González i Xose Santín

Les caixes niu i la vida al bosc

Durant molts anys les caixes niu han estat vistes com una cosa emocional, ja que en el seu interior tenen cura dels nius d’algunes aus amb tendres pollets. És cert que les caixes niu assumeixen una major importància com a mitjà de protecció d’aus i altres petits mamífers, en l’època de reproducció on el seu cicle vital és més vulnerable.

Caixa-niu a la muntanya de Sant Ramon per a raspinell comú (Certhia brachydactyla). Els raspinells tenen un gran valor en la lluita contra les plagues forestals. S’alimenten precisament de totes les larves d’aquells insectes perforadors o causants de malalties dels arbres.

Aquesta vulnerabilitat bé donada per les pressions de les nostres “modernes” formes de vida. Aquestes pressions provenen de la indústria, el desenvolupament urbà, les pràctiques agrícoles, les malalties dels nostres arbres, la pèrdua de l’hàbitat tradicional, la interferència dels interessos de l’oci humà i, tot això, ben barrejat amb la coctelera del canvi climàtic que no volem veure.

Pollet de gamarús (Strix aluco) a una caixa-niu a la muntanya de Sant Ramon. El gamarús s’alimenta de petits rosegadors, ratpenats, peixos, granotes, serps, ocells petits i insectes grans.

Les Muntanyes del Baix són un clar exemple de l’impacte humà en el nostre entorn forestal i al nostre municipi el localitzem a la vall de Santa Bàrbara i a la Muntanya de Sant Ramon. Aquests dos espais reflecteixen l’abandonament de les activitats agrícoles i ramaderes, que han donat lloc a una explosió espontània i natural cap al bosc mediterrani. En aquest procés, el pi blanc (Pinus halepensis) domina amb monòtona presència en l’arbrat de les nostres muntanyes.

Aquestes masses de pi blanc, tots de la mateixa edat, fa que els nostres boscos tinguin una estructura molt simplificada que provoca fragilitat d’aquests ecosistemes, que unit a l’augment de les temperatures els fan més susceptibles als atacs dels insectes. Exemples clars són: la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa), una plaga important en pins a la conca mediterrània, i les espècies del gènere Cerambyx, un grup de coleòpters
de la família Cerambycidae que colonitzen parts mortes o en mal estat d’espècies del gènere Quercus, fonamentalment alzines i sureres.

Família de xoriguers comuns (Falco tinnunculus) a una caixa niu del Parc Agrari de Sant Boi. Els xoriguers cacen en l’aire i, bàsicament, s’alimenten d’insectes i petits ocells, encara que també poden depredar ratolins.

És aquí on les caixes niu i els seus habitants esdevenen els aliats del bosc, ajudant-lo a evitar una mort lenta afavorida per la pressió de l’Homo sapiens. Les aus insectívores, pobladores de les caixes niu, no només es converteixen en controladors naturals i biològics de les plagues existents al bosc, sinó que la seva presència produeix un efecte en la cadena tròfica, aportant més interaccions en l’ecosistema, en afavorir l’arribada d’aus de presa de menor grandària i la proliferació de rapinyaires nocturnes, a un bosc oblidat.
Les caixes nius signifiquen per al bosc, el mateix que per a moltes aus i alguns micro-mamífers (ratolins, ratpenats, eriçons …), la diferència entre la supervivència d’una espècie o la pèrdua d’una àrea en particular.

Els nostres boscos no són els únics espais per a la col·locació de les caixes niu. Hi ha
multitud d’aus que viuen als nostres barris, zones enjardinades de la nostra ciutat i a la zona agrícola del Delta de Llobregat. La seva col·locació i ocupació en aquests entorns també afavoreix la nostra qualitat de vida a la ciutat (recordem que són experts consumidors d’insectes), són beneficioses controlant les plagues dels nostres jardins i àrees agrícoles.

Adult de mallerenga blava (Cyanistes caeruleus) protegint els seus pollets durant la visita dels naturalistes a la vall de Santa Bàrbara.

Les caixes niu són un aspecte important per a la conservació dels nostres boscos i zones naturals i, en conseqüència, per a la vida silvestre. La pròxima vegada que vegem una caixa niu, la veurem com una oportunitat per salvar els nostres boscos i els seus habitants.

Text: Rafa Bernabé i Joan Pau Sanfeliu; fotografies: Joan Pau Sanfeliu

 

Biodiversitat a tocar de la ciutat: una colònia d’abellerols s’ha instal·lat a la riera de la Bòbila.

Una de les causes més importants de la pèrdua de biodiversitat al nostre planeta és la destrucció contínua d’hàbitats on la fauna salvatge pugui viure, alimentar-se i reproduir-se.

Sempre han existit espècies que s’han adaptat en millor o pitjor mesura als canvis generats per la humanitat. Però, malauradament, n’hi ha moltes més que s’han vist afectades molt negativament per la pèrdua del seu hàbitat natural, reduint notablement les seves poblacions o, fins i tot, desapareixent d’una zona o territori, amb el conseqüent trencament de l’equilibri natural d’aquell lloc.

A mitjans del mes d’abril vaig detectar un grup d’abellerols (Merops apiaster) sobrevolant els terrenys de la riera de la Bòbila. Després d’uns dies de fer un seguiment amb observacions discretes a la riera, he constatat que una petita colònia d’entre 5 i 8 parelles d’abellerols han excavat els seus nius a la riera, el que significa una excel·lent notícia per a la biodiversitat de Sant Boi.

Què és un abellerol?

L’abellerol és un ocell molt bonic amb la mida aproximada d’un colom. Els colors del seu plomatge, el situen en el nostre imaginari, més com un ocell de les selves tropicals de l’Amazònia, que no pas com una espècie europea. És un ocell espectacular.

abellerols-11-2
Abellerols a la riera de la Bòbila

Els abellerols són ocells migradors que passen l´hivern en latituds més càlides. Arriben als seus territoris de cria a Europa entre el març i l’abril i cap a finals de l’estiu marxen a l’Àfrica tropical subsahariana, fent un viatge de milers de quilòmetres per passar l’hivern en països com el Congo o Zimbàbue.

Com el seu nom indica, la seva dieta està basada en diferents insectes voladors que sempre capturen en vol. El seu cant és molt característic, sempre canten durant el vol i quan l’escoltes per primera vegada, ja no el tornes a oblidar mai.

Audio gravat a la riera de la Bòbila.

La importància de les colònies de cria

Una de les característiques principals dels abellerols és que fan els seus nius en colònies on arriben a ser desenes d’individus. Cada parella excava un túnel, de fins 2 metres de profunditat, que desemboca en una petita cambra on fan el niu.

Aquestes colònies són molt importants per a la població europea d’abellerols, ja que són utilitzades any rere any, durant dècades, per les mateixes parelles. La destrucció d’una d’aquestes colònies, implica directament una regressió important en la seva població europea i, en conseqüència, un empobriment de la nostra qualitat ambiental i de la biodiversitat del nostre territori.

abellerols-10-3
9 Abellerols descansen a un arbre mort

Preocupació per la possible destrucció de la colònia d’abellerols

Des de la Rutlla Natura estem molt preocupats per la possible urbanització i destrucció de la riera de la Bòbila, un espai natural tan important per a la flora com per a la fauna de Sant Boi. A la riera podem trobar fins a 8 espècies diferents d’orquídies. També hi tenim constància de que aus com la puput, l’oriol, la mallerenga blava o ara l’abellerol utilitzen aquesta zona per a reproduir-se. Els abellerols consten a la Llista d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial i a la Llista Vermella Europea de les Aus apareix com a “Preocupació Menor”.

abellerols-10

Demanem als organismes oficials, responsables del territori i de la conservació de la nostra fauna salvatge, que vetllin per protegir intacte aquest espai natural únic, dintre d’una regió metropolitana amb una forta pressió humana i urbanística.

També demanem al govern del nostre ajuntament, que anteposi la preservació d’aquest paratge natural patrimoni de tots els Santboians, als interessos urbanístics privats d’uns quants.

wp-1589910232384.jpg
Bosc mediterrani al tram superior de la riera de la Bòbila

No podem viure d’esquenes a la natura. En aquest temps que ens ha tocat viure, de canvis tan importants, hem d’aprofitar l’oportunitat per crear una societat més respectuosa amb tots els éssers vius i hem de prioritzar la conservació de la natura que tenim més a prop de casa, pensar globalment per actuar localment.

abellerols-12

També hem de recordar que els nius dels abellerols tenen un règim de protecció especial i que necessiten de tranquil·litat per tirar endavant la niada. Per tant, preguem màxima cura durant les properes setmanes.

Des de la Rutlla Natura continuarem treballant perquè aquesta colònia d’abellerols, continuï niant i criant els seus polls, durant les properes dècades, al lloc on els seus pares, avis, besavis i rebesavis van escollir, a la riera de la Bòbila de Sant Boi.

Text, fotografies, vídeo i àudio: Iván Vega

L’Oriol

Un dels nombrosos regals que ens pot oferir la mare natura és la possibilitat de poder veure, amb molta sort i parant molta atenció, un ocell dels més vistosos i alhora més esquius que visiten les nostres contrades durant l’època de cria (primavera i estiu).

L’Oriol (Oriolus oriolus), nomenat així en català per l’onomatopeia del seu cant, doncs sembla que soni “oriol” o, en castellà, oropéndola europea, en clara referència al color del plomatge dels mascles, d’un groc intens i que contrasta amb el color de les ales que son negres.

Es tracta d’un ocell passeriforme, d’uns 25 cm, amb un vol fluid i ràpid i un cant fort, curt i aflautat, amb un to de certa malenconia què és fàcilment distingible. Les femelles i els joves són similars als mascles però amb colors més apagats, verd groguenc per sobre i el ventre gairebé blanc i ratllat amb línies de fines taques negres.

Viu principalment a dalt dels arbres on passa desapercebut entre el fullatge, doncs és un animal tímid. S’alimenta principalment d’insectes, preferentment erugues, i també d’algunes baies. El seu hàbitat és principalment les arbredes de ribera.

Aquí a Sant Boi, és pot observar en diferents zones de la riera de Can Soler, on sembla haver-hi una població de certa importància, i també se n’han pogut observar alguns individus a les arbredes que envolten les rieres de Can Pinyol i de la Bòbila. Un més dels molts motius pels què cal protegir i conservar totes aquestes zones d’interès natural. També es pot trobar en parcs molt arbrats, boscos i arbres fruiters ja vells.

L’oriol és una au migradora regular. Durant l’època de nidificació, primavera i estiu, viu al centre i al sud d’Europa i al nord d’Àfrica i hiverna al centre i sud d’Àfrica. A Catalunya es troba arreu, llevat dels Pirineus per sobre dels 1.600 m. El niu el penja generalment entre la forcadura de les branques.

Text i fotografies: Xose Santín; àudio: Iván Vega

Les aranyes del delta del Llobregat

El món de les aranyes és un món desconegut, encara per descobrir en molts territoris del nostre país. L’any 2015 es va publicar un estudi desenvolupat al delta del Llobregat entre els anys 2011 i 2013.

Aquest treball està signat per José Antonio Barrientos, professor jubilat de l’Àrea de Zoologia del departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i per Diego Fernández, entomòleg pratenc del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. L’article es va publicar al núm 27 de la Revista Ibérica de Aracnología.

Hem de recordar que les aranyes no són insectes, com pensa la gran majoria de la gent. Pertanyen a la classe dels aràcnids com, per exemple, els escorpins, els àcars i les paparres. Els insectes són una altra classe diferent d’artròpodes.

El que més destaca de l’article és el desconeixement que sobre el tema de les aranyes havia en un territori tan estudiat en altres aspectes de les ciències naturals com és el delta del Llobregat. Fins a la publicació, les citacions més properes al Delta es referien a 5 espècies en el municipi de Castelldefels, però sense precisar si es tractaven de citacions deltaiques o no.

En aquest estudi s‘esmenten 92 espècies diferents d’aranyes. De les quals, 16 no havien estat citades encara a la província de Barcelona, altres 17 són primera citació a Catalunya i dues són novetats per a la fauna ibero-balear. A més, es comenta la relació d’aquestes espècies amb els diferents hàbitats deltaics.

Inexplicablement, aquestes dades no estan recollides a la publicació Els sistemes naturals del delta del Llobregat, obra que recull tot el que se sap referit al món de les ciències naturals d’aquesta zona natural i publicada l’any 2018.

Sigui com sigui, la informació d’aquest treball és extraordinàriament útil perquè completa un buit de coneixement i revaloritza un espai tan amenaçat com és el delta del Llobregat. L’estudi continua i en un temps tindrem noves dades.

Aranya del gènere Philodromus

Text: Valentí González; fotografia: Andreu Burguera