Les vespes terrissaires: artesania de proximitat

Es coneixen moltes espècies de vespes arreu del món, totes elles incloses en l’ordre Hymenoptera i en la família Vespidae.

Les anomenades vespes terrissaires, nom que fa referència a la seva habilitat per construir els seus nius o cel·les de cria amb fang, es classifiquen en dues subfamílies: Eumeninae i Sphecidae. Entre els més de 200 gèneres coneguts, n’hi ha molta varietat de formes: estilitzades, més arrodonides, etc., de mides: entre 1 i 5 cm., i de colors: principalment negres i marrons, contrastats amb colors blancs, grocs, taronges o vermells.

A l’esquerra: Rynchyum oculatum, a la dreta: Eumenes pomiformis

També hi són variades les formes de construcció de les cel·les de cria: en forma d’olla, d’àmfora, de cassoleta, etc., la manera de construir els seus nius: de fang o aprofitant forats o galeries de xilòfags, en troncs vells, folrant el seu interior i taponant-los després amb fang. Els llocs d’ubicació dels mateixos també poden ser variats: interior d’habitatges humans o a l’exterior, aprofitant forats o esquerdes en troncs, al terra, etc.

Niu d’Eumenes pomiformis

A l’esquerra: niu d’Sceliphron curvatum, a la dreta: niu d’Sceliphron caementarium

Exemples de diverses formes de construcció dels nius de cria

Són vespes solitàries, molt beneficioses perquè s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors, per tant són bones pol·linitzadores, i en la seva etapa larvària, s’alimenten de petites aranyes o larves d’altres insectes, que les fa també útils com a controladores biològiques de possibles plagues.

Entre les Sphecidae, les vespes del gènere Sceliphron, unes 35 espècies, estan distribuïdes per tot el món, tret de les regions polars. Les més comunes en la península Ibèrica són: S. curvatum, S. spirifex i S. caementarium.

Sceliphron curvatum

A l’esquerra: Sceliphron caementarium, a la dreta: Sceliphron spirifex

S. curvatum i S. caementarium són originàries de l’Àsia central i s’han estès amb èxit arreu del món. La seva morfologia és també molt característica, doncs són vespes molt estilitzades i elegants [recordeu l’ expressió clàssica “tenir cintura de vespa”], amb un llarg i estret pecíol que separa el tòrax del mesosoma [abdomen], afavorint una millor agilitat per la caça i l’alimentació. Així mateix, en repòs, sol plegar les ales longitudinalment sobre el dors. Com qualsevol altra vespa estan dotades d’un agulló verinós, per defensar-se o per paralitzar les preses amb què alimenten les seves larves. No són agressives si no se les empaita i el seu verí no és perillós per a les persones, tret de patir algun tipus d’al·lèrgia.

Els mascles adults són més petits i tenen un període més curt de vida unes 3-4 setmanes. En canvi, les femelles viuen 2-3 mesos, ja que s’han d’encarregar de la reproducció. És en aquesta fase on demostren la seva sorprenent habilitat i delicat art com a terrissaires. Quan arriba el moment de la reproducció, i escollit el lloc, què sol ser ombrívol i preferentment dins d’habitacles humans o d’altres construccions urbanes, la femella es dirigeix a la cerca de fang, principalment en bassals de llocs propers on farà la seva obra. Per recollir-lo, es pren el seu temps per voltar i triar curosament el material més adient, amb la consistència adient, ni molt dur ni molt tou, per treballar-lo. Llavors fa una boleta que transporta fins el lloc escollit i fa una primera base rodona, sobre la qual construirà l’àmfora de cria. Cada boleta, que aportarà en successius viatges, l’anirà aplicant, barrejada amb la seva saliva, i la modelarà amb les seves mandíbules. Al mateix temps, controlarà amb les seves potes davanteres el gruix de les parets. Observant aquesta conducta, no és gens desgavellat pensar que l’inici de la terrissa entre els antics humans, fos la conseqüència directa de l’observació d’aquests petits insectes. Les primeres restes de terrissa de factura humana que es coneixen, demostrarien que en feien servir la mateixa tècnica.

Sceliphron curvatum amb la boleta de fang recollida

Una vegada acabat el recipient, cal omplir el rebost, i la vespa continua amb les seves anades i tornades, per aportar petites aranyes, què paralitza amb el seu verí, així les larves en néixer hi tenen aliment fresc per alimentar-se. Normalment, posa un ou per cel·la i la tapa. Cada vespa pot fer una cel·la al dia i poden posar uns quinze ous durant el seu període de vida. Un cop la larva neix, s’alimenta xuclant els sucs de les aranyes al seu abast i després passa a la fase de pupa. Quan ha completat aquest procés, normalment unes dues setmanes, i preludiant la sortida a l’exterior, se senten uns brunzits que fa amb les ales. Llavors treu el tap de fang i surt en forma d’individu adult.

A l’esquerra: contingut d’aranyetes dins l’àmfora, a la dreta: larva absorbint els sucs de l’aranya

Restes de la fase de crisàlide o pupa

Aquests insectes són una de les meravelloses curiositats de la natura què en podem gaudir, sense oblidar que també són molt importants per l’equilibri dels ecosistemes, com a pol·linitzadors i controladors naturals de plagues. Conèixer i comprendre les manifestacions de la natura, ens porten a estimar-la i respectar-la, ajudant a un equilibri molt saludable pel nostre planeta i per nosaltres mateixos, doncs no ens hem d’oblidar que som també natura i part de la seva biodiversitat.

Anecdotari:

L’experiència directa que m’ha fet conèixer i interessar-me per aquestes singulars vespes, l’he viscuda durant les visites a casa dels pares quan, durant el dia i en la temporada de la primavera i estiu, obren les portes del balcó per refrescar-se i ventilar la casa. En una de les visites hi vaig veure entrar i sortir, varies vegades, una vespa allargada i hi vaig fixar-me en el que feia. Volava una estona per l’estança i després desapareixia darrere uns llibres d’una prestatgeria. Això es repetia cada dia. Al cap d’un temps, quan em vaig adonar que ja no ens visitava, em vaig decidir, encuriosit, a investigar el lloc dels llibres on s’amagava i, llavors, la sorpresa!.A la part posterior d’un llibre hi havia enganxades onze petites àmfores de fang, molt bé treballades i amb la seva tapa corresponent, llevat d’una que estava buida. Després d’admirar aquella feina tan artística, hi vaig tornar curosament el llibre al seu lloc.

Passat uns dies, el vaig tornar a mirar i ja estaven totes les àmfores obertes. Mentre ho manipulava algunes d’elles es van desprendre i van caure al terra trencant-se. Casualment, en una encara hi estava la larva i vaig tenir l’oportunitat d’observar-la com s’alimentava de les aranyes vives. Les altres contenien les closques de les pupes. També vaig aprofitar per fer unes fotos què us comparteixo a dalt.

Pels qui us han pogut interessar aquestes vespes, us recomano visualitzar qualsevol dels molts vídeos, editats a You Tube, sobre com treballen aquestes veritables artistes de la terrissa. Segur que en gaudireu molt.

Text i imatges: Xose Santín

Segones Jornades d’Investigació Santboiana

El passat 21 de novembre es van celebrar les segones Jornades d’Investigació Santboiana, organitzades per la Rutlla-Centre d’Estudis Santboians. En aquesta ocasió i a causa de la pandèmia Covid-19 no es van poder fer de forma presencial i es van haver de celebrar telemàticament. Aquest fet va provocar la reorganització de l’estructura de l’esdeveniment.

Aquest any es van presentar 14 treballs de recerca relacionats amb el patrimoni santboià. Amb aquestes ponències es van crear 3 taules de debat: una sobre el segle XIX, una altra sobre el segle XX i una tercera sobre la natura.

Prèviament al dia 21, tots els ponents van presentar un vídeo en el que exposaven el seu treball. Aquests vídeos van estar penjats en el canal de You Tube del Centre d’Estudis Santboians i, així, podien ser visualitzats pels interessats. D’aquesta manera, els assistents a les taules de debat ja tenien la informació de cada ponència i podien exposar les seves preguntes o les seves aportacions al tema.

L’acte va començar amb la intervenció de l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, i de la presidenta del Centre d’Estudis Santboians, Maria Lledó Barrera, que remarcaren la importància de la celebració d’aquest esdeveniment, tot i les dificultats que ha provocat la situació sanitària que estem vivint. Posteriorment, van començar les taules de debat. La primera dedicada a les ponències relacionades amb el segle XIX, que va ser moderada per Andrea López; la segona taula de debat amb les ponències relacionades amb el patrimoni natural, moderada per Valentí González, i la darrera dedicada als treballs relacionats amb el segle XX, moderada en aquesta ocasió per Mireia Mendoza. L’assistència mitjana a cada debat va ser d’unes 25-30 persones.

Pel que fa a la taula de debat sobre el patrimoni natural, es van comentar les 4 ponències següents:

Cens de mussol comú (Athene noctua) a la plana deltaica el Llobregat per Nat Argullós

Orquídies al terme municipal de Sant Boi de Llobregat per Andreu Burguera

Les petites aus de la muntanya de Sant Ramon viuen en caixes!! per Joan Pau Sanfeliu i Rafa Bernabé

Les mines d’aigua al Bori i la vall de can Carreres. L’aprofitament dels aqüífers de muntanya a Sant Boi de Llobregat per Josep Maria Cervelló.

La cloenda va estar a càrrec de la presidenta del Centre d’Estudis Santboians, que va valorar molt positivament el resultat final de l’esdeveniment i va manifestar el propòsit de celebrar, d’aquí un any, les terceres jornades. També va anunciar la publicació, en format paper, del llibre de les actes de les primeres Jornades d’Investigació Santboiana, que es van celebrar fa un any a la Gralla.

Text i fotografies: Valentí González

Instal·lació d’una caixa niu per a gamarús

Prosseguint amb les activitats que du a terme la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians i amb l’objectiu de tenir cura del nostre patrimoni natural, aquest passat diumenge un petit grup d’integrants de la comissió, ben equipats i extremant les mesures de seguretat per la Covid-19, ens vam apropar a la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig). Encapçalats pels nostres experimentats companys en caixes niu, en Joan Pau i en Rafa, vam procedir-ne a la instal·lació d’una de nova, en aquesta ocasió, per a gamarús (Strix aluco), una espècie important en l’ecosistema i en perill de regressió.

Dos moments durant la instal·lació de la caixa niu per a gamarús

Aquesta tasca comporta un acurat treball previ d’estudi i observació de l’espècie què es pretén en faci ús de la caixa niu per a la cria. En aquest cas, dels costums i de l’habitat del gamarús. Posteriorment i amb aquestes dades, es fa una recerca del lloc i de l’arbre adient i, un cop fabricada la caixa, es procedix a la seva instal·lació. Ja només queda restar a l’espera que l’ocell en qüestió la triï per fer el seu niu.

La caixa niu de gamarús en el seu lloc definitiu

Tot aquest esforç el fem perquè estimem la nostra mare natura i hi tindrà un sentit ple si s’aconsegueix estimular entre la gent el seu coneixement, respecte, conservació i gaudi responsable, necessaris per a un correcte equilibri home-natura.

Text i fotografies: Xose Santín

Els pteridòfits del Montbaig-Montpedrós

Els pteridòfits (del grec pterido, falguera, i phyto, planta) és un grup de plantes vasculars, la gran majoria terrestres, molt particular. Són plantes que tenen teixits conductors, que fan veritables arrels, tiges i fulles, i que es reprodueixen per espores. Aquesta última particularitat els diferencia dels espermatòfits (del grec sperma, llavor, i phyto, planta), l’altre gran grup de plantes vasculars, que fan flors i llavors per reproduir-se.

Els pteridòfits acostumen a viure en ambients humits per això, en les nostres contrades, els trobem en les obagues, als sots i a la vora de les rieres i torrents.

A l’espai natural del Montbaig-Montpedrós hi tenim una petita representació d’aquest curiós i desconegut grup de plantes:

Les cues de cavall o equisets

Cua de cavall gran (Equisetum telmateia)

Aquesta planta presenta tiges articulades i buides per dins. Les fulles, molt nombroses, es disposen fent verticils amb un beina gran i dentada a cada nus. Fa una espiga gran, de 3-5 cm o més. Està àmpliament distribuïda a la meitat nord litoral de Catalunya. És típica de les alberedes i es troba als fondals dels torrents.

Les falgueres típiques

Falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum ssp. onopteris)

Presenta unes fulles molt dividides amb el limbe ovato-triangular i amb el pecíol negrós. Està àmpliament distribuïda per tot el litoral català. Es fa a les escletxes de les roques i és típica dels alzinars.

Falzia roja (Aspleniun trichomanes)

Té unes fulles dividides només una vegada, amb el limbe estret i allargat i amb el pecíol i el raquis negrós. Està àmpliament distribuïda per tot Catalunya, llevat de l’alta muntanya. Es fa a les roques i a les parets ombrejades.

Dauradella (Ceterach officinarum)

Les fulles de la dauradella són allargades i estan dividies en segments, a més estan cobertes parcialment d’esquames i pèls. El pecíol és molt curt. Està àmpliament distribuïda per tot Catalunya, llevat de l’alta muntanya. Es fa a les roques i a les parets ombrejades.

Polipodi (Polypodium vulgare ssp. serrulatum)

Les fulles del polipodi són grans, tenen un pecíol llarg i només estan dividides una vegada en segments allargats. Fan un limbe triangular que s’atenua sobtadament a l’àpex. La seva distribució a Catalunya es concentra, principalment, a la zona litoral. Viu a les roques ombrejades.

Falguera aquilina (Pteridium aquilium)

La falguera aquilina és una planta gran i robusta, amb les fulles triangulars, llargament peciolades i molt dividides en segments allargats i estrets. La seva distribució a Catalunya ocupa les comarques litorals, les més plujoses de la meitat nord i la zona pirinenca. Viu als ambients humits del fons de les rieres i en les bardisses.

Els licòfits

Selaginel·la (Selaginella denticulata)

La selaginel·la és el pteridòfit més rar que tenim a l’espai natural del Montbaig-Montpedrós. És una planta reptant amb una estructura bifurcada i amb unes fulles petites distribuïdes en rengles. L’aspecte general de la selaginel·la és el d’una molsa. Durant l’època de sequera, les fulles agafen una tonalitat vermellosa. És molt rara i només s’ha trobat a la zona litoral del nord del Catalunya. Viu en ambients ombrejats i humits, sobre els talussos i les roques.

Si voleu conèixer més coses del món dels pteridòfits podeu clicar aquí

Text i fotografies: Valentí González (totes les imatges estan fetes en diferents llocs de l’espai natural del Montbaig-Montpedrós)

Canvi de torn

Per fi ha arribat la tardor i han baixat les temperatures. Aquest simple i previsible canvi d’estació ha fet que, com cada any, milers d’ocells que van arribar durant la primavera passada des del continent africà fins a les seves zones de nidificació, canviïn el torn i tornin a les seves zones d’hivernada africanes.

Han deixat aquests territoris per a que, altres ocells vinguts del nord Europeu, puguin descansar i recuperar forces perquè en les seves zones del continent euro-asiàtic, on van néixer, les condicions climàtiques i la manca d’aliment els obliga a viatjar a zones més temperades com el nostre municipi.

Ja no escoltarem fins a la propera primavera al rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), però tornarem a escoltar el «plin-plin» del pinsà europeu (Fringilla coelebs) o també el “titillejar” de les titelles (Anthus pratensis), que com el seu nom científic indica són ocells que viuen als prats oberts. També notareu un increment de la població del tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) o del tord comú (Turdus philomelos).

Fringíl·lids com els gafarrons (Serinus serinus), caderneres (Carduelis carduelis) i amb sort els lluers (Spinus spinus) ompliran els nostres barris no adscrits amb els seus cants i els podrem observar com s’alimenten de la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa). Petits estols de cogullada vulgar (Galerida cristata) s’aixecaran dels nostres peus quan intentem passar per un dels pocs camps llaurats que encara queden al nostre entorn natural més proper.

Una part important dels objectius que tenim a la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians és fomentar el coneixement de tots aquests aspectes del nostre patrimoni natural, per intentar que els nostres conciutadans s’estimin i donin el valor que es mereix.

La preservació del nostre patrimoni natural és, sens dubte, una de les funcions que més ens han d’encoratjar. Us animo a continuar fent aquesta tasca.

Text i fotografies: Andreu Burguera

Plantació d’orquídies a Can Torrents

Com a continuació amb l’activitat del diumenge passat, els exemplars d’orquídia de tardor (Spiranthes spiralis) recollits al paratge de la riera de la Bòbila han estat plantats aquesta tarda als jardins de Can Torrents.

Aquest projecte, que es desenvolupa des de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians en col·laboració amb el museu de Sant Boi, es va iniciar a començaments d’aquest any, abans del confinament, amb una primera plantada de diferents espècies d’orquídies recollides en espais naturals de la nostra vila afectats per projectes urbanístics.

L’objectiu d’aquesta experiència és salvar alguns exemplars de les diferents espècies que es veuran afectades amb aquests projectes i alhora tenir un lloc, en aquest cas els jardins de Can Torrents, com a espai de conservació d’aquestes plantes tan singulars i per desenvolupar, en un futur, diferents projectes pedagògics per donar a conèixer el món de les orquídies.

Text i fotografies: Valentí González

Sortida de treball de la Rutlla natura

Aquest diumenge alguns integrants de la comissió de natura del Centre d’Estudis Santboians han fet una sortida de treball al paratge de la riera de la Bòbila. Com ja sabeu aquest espai està afectat per un projecte urbanístic que, en el cas de desenvolupar-se, el malmetrà definitivament.

Moment de la retirada de la caixa niu de gamarús [Fotos: Xose Santín]

La sortida ha consistit en la retirada d’una caixa niu de gamarús (Strix aluco), la qual més endavant es canviarà el seu emplaçament, i en la recollida d’alguns exemplars d’orquídia de tardor (Spiranthes spiralis), que es tornaran a plantar en els jardins de Can Torrents.

Dos moments durant la recollida dels exemplars d’orquídia de tardor
[foto esquerra: Xose Santín, foto dreta: Valentí González]

Un exemplar d’orquídia de tardor al test i un detall d’aquesta espectacular planta
[fotos: Valentí González]

El sector de la Bòbila és un espai natural que conté fins a vuit espècies diferents d’orquídies que estan amenaçades per una possible futura urbanització del paratge. Des del Centre d’Estudis Santboians, en col·laboració amb el museu de Sant Boi, s’està duent a terme aquest projecte, encara en la seva fase inicial, de recollida i trasplantament d’exemplars d’orquídies en un lloc on la seva conservació està assegurada.

Text: Valentí González; fotografies: Valentí González i Xose Santín

El blauet: una petita joia ornitològica

Recordo que quan era petit “flipava” amb les col·leccions de cromos de la natura i ja, aleshores, em va corprendre la imatge tan acolorida i singular -d’una desproporció estètica-, del blauet o martín pescador en castellà. Ja de més gran, amb la visió de fotos, documentals i la pròpia observació a la natura, la meva admiració per aquest ocellet no ha deixat de créixer.

El blauet (Alcedo atthis) és un ocell d’uns 15 cm de llarg i de coloració molt vistosa. D’un color blau turquesa al dors, d’on li ve el seu nom en català, i la part inferior d’un marró ataronjat. El cap i les ales són de color blau més fosc, amb taquetes més clares. Tant a la gorja com a ambdós costats del coll hi té unes marques blanques. La cua és molt curta, a l’igual que les potes, aquestes d’un color vermellós. El seu bec és llarg, amb les vores internes serrades cap endins, per subjectar millor les preses i que no li rellisquin i de color totalment fosc en el mascle -la femella té una taca ataronjada en la seva part inferior. Aquesta bonica coloració l’ajuda a estar més camuflat entre la vegetació on sol posar-se. Per això, és molt difícil de veure i se’l localitza millor pel seu cant, una mena de “sriiii-sriiii” agut i penetrant. El seu vol es ràpid i rasant, amb cops d’ales i planejades, i és quan el color blau intens del dors és veu vivament. Dos aspectes què, durant la seva observació, ens permetran conèixer si es tracta d’individus joves són: la coloració del seu plomatge què és d’una tonalitat més verdosa i que sobre les potes té una tonalitat grisa que va desapareixent amb l’edat.

El seu habitat es troba als rius, rierols, estanys i d’altres cursos d’aigües netes, doncs la seva alimentació són, principalment, peixets que captura amb una tècnica molt eficaç. Des d’una branca o altre suport que sobresurti sobre l’aigua, observa qualsevol possible presa i quan la localitza es llença com un projectil, submergint-se per atrapar-la amb el bec, i maniobrant amb les ales dins l’aigua surt amb la seva presa cap a la branca, on la colpeja per matar-la i engolir-la. En ocasions també és capaç de romandre suspès en l’aire, aletejant enèrgicament, a la manera d’un xoriguer, per localitzar les preses. També s’alimenta d’insectes, larves aquàtiques i petits amfibis.

Fa el niu en talussos prop del aigua excavant un túnel de 1 m de llarg, o reutilitzant i adequant algun de ja fet, on dues vegades cada any posa 6/7 ous què són incubats per ambdós pares, durant uns 20 dies. Els pollets comencen a volar cap els 25/27 dies. Solen sobreviure de 2 a 3 pollets per posta. La seva distribució inclou Europa, Àfrica i Àsia. En el nostre país és sedentari, però en les zones boreals, en època hivernal, emigra al sud, donat que no tolera gaire el fred.

Hem de dir que aquest bonic ocellet també pateix els efectes del nostre incessant maltracte del medi ambient i ja ha desaparegut de diversos llocs a causa de la contaminació de l’aigua o de la destrucció de la vegetació de ribera. Sovint oblidem que la natura és la nostra llar, però també la dels animals i les plantes, i tots hi tenim dret al nostre lloc per viure en harmonia. El futur no serà possible sense una natura sana.

Text i fotografies: Xose Santín

Recàrrega d’aigua a la bassa del camí de Pedra Seca, al Montbaig (i II)

Com ja va comentar en Xose en l’anterior escrit del blog, una de les accions que portem des de la Comissió de Natura és la creació, conservació i millora de petites basses per a amfibis i la resta de vertebrats que fan ús d’elles en diferents fases de la seva biologia.

Per què basses pels amfibis? Són molts els estudis que ens arriben dels científics què conclouen amb l’extinció global dels amfibis. Actualment, els amfibis són el grup de vertebrats més amenaçats del planeta. Moltes de les causes del seu declivi són ben conegudes (destrucció i fragmentació de l’hàbitat, espècies introduïdes, sobreexplotació, contaminants químics, malalties, canvi climàtic, entre d’altres). Però el seu coneixement no està permetent que les organitzacions que tenen responsabilitat en la seva salvaguarda, treballin per frenar la seva extinció, almenys, per mantenir els punts d’aigua amb nivells mínims per afavorir a tots els vertebrats.

Per aquesta raó és imprescindible prendre mesures per afavorir un canvi en aquesta tendència i no podem donar l’esquena als amfibis que sobreviuen a la Muntanya de Sant Ramon. El granet de sorra que aportem des del Centre d’Estudis Santboians és treballar per mantenir el nivell mínim de la bassa del Camí de Pedra Seca, ja que d’altres temporals ja han desaparegut.

Aquest matí de diumenge, hem tornat a fer una nova aportació d’aigua amb garrafes des de la font de Golbes pel baix nivell de la bassa. Aquesta mateixa tarda ens confirmen que l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF Sant Boi) ha fet aportacions d’aigua a la bassa arribant als nivells màxims.

Un dia després de la recàrrega d’aigua, ja es poden observar alguns tòtils (Alytes obstetricans) que se n’aprofiten de les noves condicions de la bassa

Després de la bona notícia de la implicació dels ADF tan sols ens resta continuar vigilant el nivell de la Bassa de Pedra Seca i que aquesta sensibilitat municipal doni lloc a un projecte de recuperació dels hàbitats dels nostres amfibis a la Muntanya de Sant Ramon. Des del Centre d’Estudis Santboians i la seva comissió de Natura tenen la mà estesa.

Text: Rafa Bernabé; fotografies: Xose Santín

Recàrrega d’aigua a la bassa del camí de Pedra Seca, al Montbaig

Aquest diumenge matí alguns membres del Centre d’Estudis Santboians, preocupats pel baix nivell d’aigua que presentava la bassa situada a la vora del camí de Pedra Seca, ja observat dies abans, hem decidit fer una trobada per aportar uns 300 litres d’aigua, amb garrafes, des de la propera font de Golbes.

Dos moments durant la recollida d’aigua en garrafes en la font de Golbes

Aquesta bassa és un punt molt important d’abeuratge de molts animals del bosc, així com un lloc de cria d’amfibis com el tòtil (Alytes obstetricans). Dies abans, quan encara hi havia cert nivell d’aigua, vam procedir a la retirada de capgrossos que hi quedaven vius i que aquest matí vam alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes.

Els capgrossos rescatats de la bassa es van alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes

Posteriorment a aquesta acció, hem demanat ajuda al grup dels ADF per garantir que aquesta petita bassa no es torni a assecar.

Diferents moments de l’aportació d’aigua a la bassa

És important que vetllem pel nostre patrimoni natural i què prenem consciència de que el nostre futur és inviable sense un equilibri amb la natura. Perquè tots nosaltres també som natura.

Text i fotografies: Xose Santín