Construcció d’una bassa per a la cria d’amfibis

El passat diumenge 28 de novembre, la comissió de Natura de La Rutlla-Centre d’Estudis Santboians va construir una bassa per a amfibis a les instal·lacions de la Torre de Benviure. Aquesta activitat forma part d’un projecte estudiat i dissenyat des del principi de la seva fundació. El principal beneficiat amb la construcció d’aquesta bassa és un gripau anomenat tòtil (Alytes obstetricans) o sapo partero en castellà. El tòtil és un petit gripau que es caracteritza perquè el mascle s’encarrega de la cura dels ous de la posta, duent-los a sobre seu i que es troba molt amenaçat, com alguns altres amfibis. Esperem que els tòtils puguin aprofitar aquesta bassa, del tot necessària per completar el seu cicle vital per la mancança de punts d’aigua en el medi natural del nostre municipi. De ben segur, també serà molt important com abeurador de diferents altres espècies animals, com ara ocells, mamífers, insectes, etc.

Doncs aquest diumenge, amb el permís de l’Ajuntament de Sant Boi que va cedir el lloc d’instal·lació, els voluntaris de la comissió de natura de La Rutlla vam anar per feina, una mica feixuga, però amb la il·lusió i el convenciment que la causa s’ho valia amb escreix. Una mena de petit rescabalament de tot allò que la espècie humana, amb la nostra supèrbia i interessos materials, ha fet malbé a la nostra mare natura.

Un cop acabada la feina, un sentiment de satisfacció dominava els nostres esperits amb la positiva esperança que aviat la bassa s’omplirà de vida assolint l’objectiu proposat. Nosaltres sentim la responsabilitat que ens pertoca i continuarem, en la mesura de les nostres possibilitats, la tasca d’estudi, observació i divulgació, per posar en evidència tot allò que sigui important per millorar, per preservar el nostre patrimoni natural i per contribuir a que l’ésser humà torni a la integració amb la natura. Sembla que ens hem oblidat que procedim de la natura, que som natura i que tot el mal que li fem ens perjudica directament. Cal que ens adonem d’això urgentment abans no sigui massa tard.

Text: Xose Santín

Celebració del primer Festival de Patrimoni de Sant Boi de Llobregat “El Llegat”


La Rutlla-Centre d’Estudis Santboians ha impulsat “El Llegat”, primer Festival de Patrimoni de Sant Boi de Llobregat, que s’ha desenvolupat des del dijous 21 fins al diumenge 24 d’octubre amb la celebració de diferents activitats. Aquest festival vol ser un punt de trobada anual per a tots aquells ciutadans i ciutadanes que desitgin descobrir i aprofundir en el patrimoni cultural i natural de la nostra vila.

Cartell de promoció del primer Festival de Patrimoni de Sant Boi de Llobregat

En aquesta primera edició, la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians ha organitzat dues activitats:

– el 22 d’octubre: estrena del documental “Els santboians no empadronats.
Un recorregut pels “barris” perifèrics de la nostra vila de Sant Boi de Llobregat: el barri del Riu, el barri del Delta i el barri de la Muntanya, on hi viuen tot un grup d’éssers vius, animals i plantes, que formen part del nostre patrimoni natural i que gairebé sempre no es tenen en compte quan es prenen decisions de futur. El documental pretén ser un al·legat vers la conservació d’aquests espais que envolten el casc urbà santboià i vers la protecció dels éssers vius que hi viuen. Els autors d’aquest audiovisual són Andreu Burguera, Rafa Bernabé, Valentí González i Xose Santín, membres de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians. Aquest audiovisual s’anirà presentant en diferents casals i entitats santboianes, amb la finalitat que sigui una eina d’educació ambiental per a la població.

Un moment durant un dels dos passes que es van fer en una de les sales del Centre Cívic de Can Massallera

– el 24 d’octubre: sortida naturalista a la vall del Llor.
En aquesta sortida es va fer un recorregut per la vall del llor, la més important que hi ha a Sant Boi de Llobregat, i es va pujar al cim del Pi de Can Cartró, la muntanya més alta de la vila. Durant el recorregut es van fer diverses aturades on els membres de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians varen explicar diferents aspectes de la vall i de les muntanyes que l’envolten, referits a la seva vegetació, a la seva fauna i a la seva geologia. La sortida va tenir un gran èxit i va comptar amb 24 participants que van gaudir d’un dia força assolellat i amb una agradable temperatura.

Tot el grup participant de l’excursió, al cim del Pi de Can Cartró

Diferents moments durant la sortida per la vall del Llor

Textos: Valentí González; fotografies: Valentí González, Rosa Romero i Xose Santín.

Celebració de la Setmana de la Natura i del dia internacional del Medi Ambient

Durant el cap de setmana passat i amb motiu de la celebració de la Setmana de la Natura i del dia internacional del Medi Ambient, alguns membres de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians han participat i organitzat algunes activitats que s’han dut a terme en Sant Boi de Llobregat.

El dissabte 5 de juny, coincidint amb el dia internacional del Medi Ambient, va tenir lloc una trobada de voluntàries i voluntaris, organitzada i encapçalada per la Jéssica San Nicolás i la Laura Parrado, de l’associació Mountain Waste Collection, per realitzar una recollida de residus i d’escombraries, llençats per persones incíviques i amb nul·la consciència natural, en la zona de la riera de Can Soler i camps que envolten el Barri Ciutat Cooperativa- Molí Nou del nostre municipi.

D’aquesta manera, ens vam aplegar una quarantena llarga de persones, amb una clara majoria de gent jove i bastants infants, cosa que obre una porta d’esperança al futur, més net i més verd, i ja, sense oblidar les corresponents mesures sanitàries per la Covid, vam rebre les indicacions de les organitzadores, després de les quals, amb moltes ganes i convenientment equipats, amb guants i grans bosses d’escombraries, vam anar per feina.

El resultat va ser un volum considerable de plàstics, més de 10 bosses grans, una d’elles de vidres, i moltes més que es van buidar als contenidors selectius propers. També restes de tota mena: paraigües, petits electrodomèstics, mobles, un cotxet de bebè, etc.

Aquests residus van ser retirats pels serveis municipals de l’Ajuntament. S’ha de dir que potser no hi havia més perquè tenim la sort de comptar amb persones com les ja esmentades “Jessi” i Laura, què amb la seva associació, sense ànim de lucre, estan força conscienciades i dediquen molt del seu temps fent voluntàriament tasques de neteja i control de qualsevol alteració perjudicial que es produeixi i aprofiten qualsevol oportunitat per conscienciar la gent i sobretot el jovent amb xerrades informals vers el respecte a la natura. Agraïm docs el seu esforç i la bona organització de l’activitat, i també l’esforç i el comportament impecable dels assistents d’aquest magnífic dia verd.

…………………

Al dia següent, durant el matí del diumenge, la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians va organitzar un taller de determinació d’arbres silvestres amb una aplicació digital per a mòbils i tauletes.

Aquest taller es va celebrar a la vall del Llor i va comptar amb la presència de vuit persones que van introduir-se en el món de la determinació botànica.

El taller va estar dirigit per Valentí González, membre de la comissió de Natura del CES, el qual va fer una petita introducció sobre la sistemàtica i la nomenclatura botànica i sobre el funcionament de l’aplicació digital.

Al llarg del taller es van poder determinar fins un total d’onze arbres diferents que viuen en la vall del Llor, un dels espais naturals més importants de Sant Boi de Llobregat. Els arbres que vam estudiar són els següents: el pi blanc (Pinus halepensis), el server (Sorbus domestica), el roure martinenc (Quercus pubescens), l’alzina, (Quercus ilex), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’om (Ulmus minor), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el lledoner (Celtis australis), l’avellaner (Corylus avellana), l’arç blanc (Crataegus monogyna) i el sanguinyol (Cornus sanguinea).

L’aplicació mòbil que vam fer servir en aquest taller es diu Arbolapp i es pot descarregar gratuïtament al Play Store.

Textos: Valentí González i Xose Santín; fotografies: Xose Santín.

Shinrin-yoku: banys de bosc

La nostra evolució i progrés com a Homo sapiens ens ha portat a un sistema de vida actual de grans concentracions urbanes amb una gran dependència, gairebé addicció, de les anomenades “noves tecnologies”. Ens trobem reclosos en un entorn de pantalles digitals que, en qüestió de segons, ens permeten donar i obtenir qualsevol informació o realitzar, cada vegada més, moltes activitats sense que calgui la nostra presència física. Això ens duu a una paradoxa: tenim virtualment el món al nostre abast però ens allunya de la nostra pròpia essència, com una més de les criatures de la natura i, com a tals, depenent totalment de la influència de les seves lleis, oblidant-nos sovint dels perjudicis que això ens pot causar.

Shinrin-yoku, és un terme japonès què significa exactament: banyar-se en la atmosfera del bosc, va ser encunyat en 1982 per Akiyama Tomohide, director de l’Agència forestal del Japó, i es refereix a un mètode terapèutic iniciat sota influències de les seves tradicions sintoistes que atribueixen un esperit a les muntanyes, animals i plantes. Aquesta teràpia natural per millorar la salut i benestar de les persones, ja incorporada al seu Sistema Nacional de Salut, sorgeix per fer front als efectes sanitaris derivats d’una vida urbana sotmesa a nivells elevats de contaminació, disminució d’activitat física, forta dependència digital, competitivitat i estrès. D’altres països han adoptat aquest mètode curatiu i, en l’actualitat, ja està àmpliament estès arreu del món. A Estats Units, l’any 2012, M. Amos Clifford va crear la “Association of Nature and Forest Therapy – ANFT”, un dels més potents moviments del món en relació a aquesta teràpia natural.

Diversos estudis de recerca mèdica a Japó, avalats per experiments científics, han demostrat i confirmen que una passejada pel bosc produeix evidents beneficis, tant físics com psíquics. En relació a la naturalesa com a medicina, és va publicar a principis dels 80, a la revista Science [Ulrich 1.984 ], un primer estudi que confirmava els efectes beneficiosos del bosc per a la salut. I el primer estudi específic sobre els efectes del Shinrin-Yoku es va fer l’any 1.990, en Yakushima, pel grup de l’antropòleg i fisiòleg Yoshifume Miyazaki, de la Universitat de Chiba, que va a assentar les bases fisiològiques i psicològiques dels efectes beneficiosos del bosc. També el Dr. Qing Li, de l’Escola de Medicina Nipon a Tokio, va constatar d’una manera inqüestionable que disminueix l’hormona de l’estrès [cortisol]; que millora el sistema immunològic, produint un augment significatiu de la concentració en sang de cèl·lules NK [natural killer], un tipus de glòbul blanc, eficaç en la lluita contra les infeccions i el càncer i, en aquest cas, es va poder comprovar que els efectes poden arribar a durar una setmana; que augmenta el nivell d’energia i concentració, i que ajuda a reduir la tensió arterial, la depressió i l’ansietat. La Dra. Jolanda Maas, jefa de recerca de la Universitat Lliure d’Amsterdam, també ha fet estudis sobre l’anomenat Trastorn per dèficit de Naturalesa, que produeix efectes com estrès crònic, letargia, depressió, fatiga, trastorns d’atenció, etc. N’hi ha més estudis al respecte, un dels més recents de l’any 2019 a la Universitat de Michigan [USA], va confirmar empíricament la reducció del cortisol, hormona de l’estrès. A més, l’aire del bosc està ple de compostos volàtils que desprenen els arbres i les plantes [olis essencials] com: pinens, limonens, cedrols, isoprens, etc. de gran valor curatiu, i s’ha demostrat, en alguns d’ells, efectes antimicrobians i antitumorals. S’ha de dir que aquests olis essencials s’utilitzen en aromateràpia i medicina holística. Dit tot això, trobem doncs que la naturalesa ofereix un ambient curatiu ple de pau, espai i contemplació, amb uns clars beneficis saludables que afecten a tots els nivells de la persona, en la salut física, emocional i social.

A efectes pràctics, la forma establerta i més habitual al Japó de practicar el Shinrin-yoku consisteix en una visita al bosc o qualsevol entorn natural, rodejat de vegetació, això sí, lluny de la contaminació visual i auditiva, acompanyats d’un guia, que ajuda al grup a gaudir de la quietud del bosc i a captar amb els sentits cada element de la natura. No només hem de contemplar el bosc, també cal escoltar-lo [cants d’ocells, brunzir dels laboriosos insectes, fonts i salts d’aigua…], olorar-lo [ aromes de plantes, flors, arbres, terra…], tastar-lo [fruits del bosc, bolets…] i tocar-lo [escorça dels arbres, terra, roques…]. L’Àlex Gesse, deixeble de l’Amos Clifford i guia de teràpia de bosc, en una entrevista per la revista Time Out, va explicar com és una sessió de teràpia de bosc: “Caminem entre mig i un quilòmetre, com a molt, en tres hores. Donem als participants uns “convits” que són unes indicacions que ells poden adaptar a la seva forma de ser. Les dues primeres estan orientades a despertar els sentits bàsics i a desaccelerar el ritme. Les següents a despertar la pròpia intuïció, la imaginació i més. Cada persona viu una experiència diferent i al final les compartim. És cert que millora el sistema immunològic, però anem més enllà. El guia obre un espai i una sèrie d’oportunitats on puguis ser tu mateix i sentir la teva pròpia presència a la natura. Treballem fins a catorze sentits “

Val a dir que, per gaudir dels efectes benèfics de la natura es pot fer també individualment o en petits grups, sense guia, encara que per a què sigui el més terapèutic possible hauria de fer-se seguint uns requisits: caminar assossegadament una distància curta, de entre mig i un quilòmetre i de, com a molt, tres hores, respirar conscientment l’aire del bosc i exposar tots els sentits a l’ambient per on es fa el passeig. Qualsevol forma de fer-ho, sempre que sigui un lloc verd com jardins, parcs, camps, etc, aportarà, sens dubte, efectes curatius. La qualitat de l’espai verd també és molt important. La biodiversitat i varietat en el paisatge hi té un efecte més positiu. Segons diu la Dra. Jolanda Maas “no volem una massa d’àrbres i arbustos plantats, sinò un veritable bosc, amb les seves espècies de plantes i flors que atreguin a papallones, abelles i ocells, on podem sentir el pas de les estacions i que tinguin també zones obertes, com petits prats i herbassars”.

Per tot això és important restablir inexcusablement l’equilibri home-natura, pel nostre propi benestar i la viabilitat del nostre planeta. Hem de vetllar i preservar la qualitat dels espais verds, fins i tot dins les zones urbanes, amb la seva biodiversitat i varietat paisatgística. No ens hem d’oblidar d’inculcar als nostres fills l’amor, respecte i preservació del medi natural, perquè existeix el perill de que la manca o escassetat de contacte amb la natura empobreixi el seu interès i coneixements per aplicar solucions als reptes i greus problemes, que ja ens afecten, pel desequilibri antropogènic causat sobre els ecosistemes de la Terra.

Pels qui esteu interessats a tenir una experiència tradicional de bany de bosc, aquí a Catalunya es poden trobar a Internet, diversos llocs amb certificació que s’hi dediquen. També hi ha l’Associació Sèlvans que cerca i proposa la creació de boscos terapèutics.

BIBLIOGRAFIA:

  • Lavrijsen, Annette. 2018. Shinrin-yoku. Editorial Lince
  • Miyazaki, Yoshifume. 2018. Baños curativos del bosque. La terapia japonesa para promover la salud, la relajación y fortalecer el sistema inmunológico. Editorial Blume.
  • Wikipedia

Text i fotografies: Xose Santín

Una important població de mosques grosses viu a la Muntanyeta

Fa un temps que un membre de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians havia avisat que en un sector de la Muntanyeta havia vist un bon nombre de fulles basals de, segurament, l’orquídia anomenada popularment mosques grosses. Ara s’ha pogut comprovar que, efectivament, es tracta d’aquesta espècie i que la població que hi ha a la Muntanyeta és molt important pel gran nombre d’exemplars que hi viuen.

En un espai de petita superfície floreixen 6 o 7 desenes de mosques grosses
Hi ha nombroses rosetes basals que aquest any no han arribat a florir però que consoliden la importància d’aquesta població

Aquesta orquídia s’anomena científicament Barlia robertiana (tot i que, darrerament, també s’està fent servir el nom d’Himantoglossum robertianum) i és una de les orquídies més primerenques en florir i de les més espectaculars de totes les que es fan a Catalunya.

Un detall de l’espectacular inflorescència d’aquesta orquídia

És una orquídia mediterrània, que viu als marges dels camins, als herbassars i a les clarianes de bosc. Sempre en llocs oberts, no li agrada l’ombra de l’interior dels boscos. A Catalunya té una distribució concentrada al sector litoral de la meitat nord del país. Al sud del Llobregat es troba molt puntualment.

A les Muntanyes del Baix les mosques grosses han estat citades recentment (González, 2020) i, concretament, a Sant Boi de Llobregat se’n coneixen algunes poblacions. Al nostre municipi és una de les 15 espècies que es poden observar (Burguera, 2021). La població més important, fins ara, que es tenia controlada a la nostra vila està situada a la riera de la Bòbila, espai natural que està en perill de quedar malmès per l’especulació urbanística. A la riera de la Bòbila Barlia robertiana és una de les 8 orquídies diferents que hi viuen.

La població que tenim de mosques grosses a la Muntanyeta és certament important. En un espai petit, d’uns 200 m2 aproximadament, hi tenim desenes d’exemplars que en aquestes dates estan en plena floració i que es poden observar des de la mateixa vorera que passa pel costat. Aquesta fàcil accessibilitat no ha de ser contrària a la seva supervivència. Podem gaudir d’elles amb respecte, d’aquesta manera ens assegurem que aquesta població torni a florir cada any al mes de febrer.

Alguns exemplars poden arribar als 40-50 cm de longitud

A més de les mosques grosses, altres anys a la Muntanyeta s’han observat, escampades aquí i allà, exemplars de dues orquídies més: el gall longipètal (Serapias vomeracea) i l’orquídia de la Passió (Ophrys sphegodes passionis).

Des de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians hem començat els tràmits per comunicar als responsables de la gestió de la Muntanyeta l’existència d’aquesta important població d’orquídies i la necessitat de prendre mesures per a la seva conservació.

Si voleu saber més coses sobre les orquídies de Sant Boi de Llobregat i, concretament, de la riera de la Bòbila podeu clicar en els següents enllaços, en els que podreu veure un vídeo i una notícia sobre aquests temes.

https://cesrutllanatura.wordpress.com/2020/11/28/segones-jornades-dinvestigacio-santboiana/

https://cesrutllanatura.wordpress.com/2020/05/03/les-orquidies-de-la-riera-de-la-bobila/

Referències:

– Burguera, Andreu, 2021 [en premsa]. Estudi de les orquídies del terme municipal de Sant Boi de Llobregat. Actes de les segones Jornades d’investigació santboiana. La Rutlla – Centre d’Estudis Santboians.

– González, Valentí, 2020. Plantes interessants de l’espai natural del Montbaig-Montpedrós (el Baix Llobregat). Miconia, 5: 81-99.

Text i fotografies: Valentí González.

Reunió extraordinària de la comissió de natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians

Aquest diumenge alguns dels membres de la comissió de natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians s’han reunit amb la presidenta de l’entitat per comentar les línies de treball que la comissió desenvoluparà durant l’any 2021.

La reunió ha tingut lloc al recinte de la Torre de Benviure, d’aquesta manera la reunió s’ha pogut celebrar mantenint una distància suficient de seguretat entre els participants.

La torre de Benviure és una torre de defensa que fou construïda en el s. X

Prèviament a la reunió, es va fer un petit recorregut per la riera de Can Pinyol perquè un dels objectius de la trobada era buscar llocs adequats per a la construcció d’una bassa que permeti la cria d’amfibis.

La riera de Can Pinyol és una de les rieres que baixen del Montbaig

Una vegada seleccionats alguns llocs adients, es va celebrar la reunió en les grades del recinte de la torre de Benviure.

Durant la reunió, celebrada a les grades del recinte de la Torre de Benviure

Com a anècdota interessant dir que, mirant l’interior d’un pou que hi ha prop de la torre de Benviure, hem trobat una bona població d’una falguera que fins avui no havia estat localitzada per aquest sector. Es tracta de la falzia o folguerola (Adiantum capillus-veneris).

La falzia es trobava a les parets de l’interior del pou, on troba la humitat necessària per viure

Text: Valentí González; fotos: Xose Santín

El riu es mor!!

Cap de les administracions que gestionen aquest ecosistema està fent res per evitar-ho!!

L’any 2008 un grup d’ornitòlegs del Baix Llobregat, preocupats per la manca de gestió i de control d’un ecosistema com és el riu Llobregat, ens vàrem ajuntar per difondre qui són els veritables habitants del riu. Vàrem decidir fer dos cops a l’any un cens per veure la tendència de les poblacions dels ocells, sobretot aquàtics, que fan servir el riu com zona d’hivernada i de cria a la primavera. Aquest control es fa des del terme municipal d’Olesa de Montserrat fins al de l’Hospitalet del Llobregat.

Un any darrere l’altre, hem anat controlant i constatant que, per desgràcia, el riu s’ha convertit en una via de servei per diferents infraestructures i per on pot passar tota mena de productes perillosos, fet que contrasta amb la generalitzada moda que fan gairebé tots els municipis amb l’eslògan «El RIU ÉS VIU».

Any rere any hem anat constatant que, lluny d’aquest eslògan, cada temporada el riu va perdent habitants. Les poblacions d’ocells, com els ànecs o els limícoles, van reduint les seves poblacions progressivament i aquest any les dades, malauradament, ens han tornat a donar la raó. EL RIU ES MOR!!

Hi ha unes quantes raons que fan entendre aquesta tendència, bona part de la qual prové dels diners del tren de l’alta velocitat. Per compensar els danys ocasionats a causa de la seva construcció, es van repartir diners a tots el municipis afectats pel pas del tren i els governs municipals van aprofitar per obrir el riu a la gent sense cap control. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) també va ficar la ma i, lluny de gestionar el riu com un únic ecosistema natural, ha eliminat les lleres amb vegetació i les ha canviat per esculleres de roca que dificulten que els ocells aquàtics trobin un espai tranquil on poder descansar i fer el seu niu.

Cal que els que gestionen el riu: municipis, ACA i Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, tinguin les ganes suficients de retornar al riu el que és del riu.

És del tot necessari crear una figura jurídica per protegir el nostre riu Llobregat!!

Resum dels censos d’ocells hivernats dels darrers 12 anys

Taula de l’evolució dels anàtids al riu Llobregat
Taula de l’evolució dels ràl·lids al riu Llobregat
Taula de l’evolució dels limícoles al riu Llobregat

Text: Andreu Burguera

La puput: l’ocell que put

La puput (Upupa epops), abubilla en castellà, nom onomatopeic del seu cant, és molt comuna i popular a la zona mediterrània. És una au migratòria de l’ordre Buceriforme i de la família Upupidae. La seva àrea de distribució comprèn les zones més temperades i tropicals d’Europa, Àfrica i Àsia, on fa la cria durant l’època de primavera i estiu. Hiverna al sud-est asiàtic, Magreb i Àfrica subsahariana, encara que ja s’ha adaptat i hi ha una població considerable sedentària hivernant a la Península ibèrica, principalment al Sud i Llevant.

Aquest ocell fa uns 25-29 cm de llargària. És de color marró canyella amb tonalitats salmonades i amb les ales ratllades de blanc i negre. La cua és negra, amb una ampla ratlla blanca cap el terç final i una taca blanca a l’arrel. La part inferior és de color terrós clar amb taques negres al ventre. Un dels trets més peculiars que el caracteritza és que disposa d’un plomall de plomes erèctils, o cresta, d’uns 5-6 cm de llarg, amb les puntes negres, què normalment té plegat i que el pot desplegar, a mena d’un vano, en diferents ocasions, com quan se sent alarmat, quan fa la parada nupcial, quan aterra o quan es fa la neteja. També és característic el bec, llarg, prim i lleugerament corbat. Una altra cosa que crida la atenció és el seu vol, què molts comparen al vol de les papallones: lent, rasant, ondulant i amb canvis de direcció bruscos. El seu cant és molt singular i el fa inflant el coll i amb el bec lleugerament obert inclinant-lo sobre el pit. Fa tres sons guturals i aflautats, tal com upuu-puu-puu!, repetit monòtonament, i que se sent a gran distància. Ocasionalment, també fa una mena de xiuxiueig baix.

La puput en uns moments de descans, netejant-se les plomes i el bec

El seu hàbitat són els boscos oberts, terres de cultiu, horts, olivars, herbassars, ribes dels rius i s’ha adaptat molt bé a parcs i jardins urbans, tolerant la presència humana. És una au insectívora i es pot veure deambulant per terra, generalment solitària, a la cerca del seu aliment, principalment tota mena d’insectes: cucs, escarbats, grills, llagostes, aranyes, cargols i larves d’insectes. És important saber que és una depredadora natural de les pupes de la processionària del pi. Amb sort i atenció, es pot observar com utilitza el seu llarg bec per furgar al terra o als troncs d’arbres secs i com extreure les larves d’insectes del seu interior i com, amb un moviment del cap, ràpid i hàbil, llença la presa capturada a l’aire i la recull amb una precisió gairebé total, deixant-la caure fins a la gola. Els seus depredadors naturals són els falcons, les musteles i les serps.

Cercant i atrapant l’aliment

Arribada la primavera o abans, depenent del clima, la puput fa el niu, sense massa condicionament, en forats d’arbres vells, de murs, cases enrunades, teulades i llocs semblants. La femella posa de 5 a 10 ous, de color blavós, i els incuba durant 16-19 dies. Durant aquest temps, és alimentada pel mascle.

Hem de dir que aquest ocell té la fama de pudent. El mateix nom en català “puput” es una composició mixta pu, pel seu cant i put, perquè fa mala olor. Això és perquè el seu niu fa molta pudor, en part pels excrements que s’hi acumulen i en part perquè la femella i els polls disposen d’una glàndula uropigial que excreta una substància fètida. Tot plegat és un sistema per defensar-se dels depredadors. La femella ruixa els ous també amb aquesta substància fosca i per aquest motiu, durant la incubació, esdevenen marrons. A més, se sap que els joves es defensen llençant un ruixat d’excrements contra els agressors. Quan neixen els polls, tant el mascle com la femella els alimenten i solen romandre al niu entre 20 i 27 dies. En ocasions fan dues postes, cap el març i cap el juny-juliol.

Individu jove cercant aliment amb la cresta, encara en creixement, desplegada

La puput, malgrat la seva fama de pudent, és un ocell elegant i bonic per gaudir de la seva contemplació, què a més ajuda a mantenir l’equilibri dels ecosistemes com a depredador d’insectes perjudicials -per exemple la processionària del pi- i que cal preservar pel bé del medi natural i la seva biodiversitat, de vital importància per la nostra pròpia existència com a espècie.

Anecdotari : una lliçó dolorosa.

Quan jo era un marrec, en vaig tenir la sort de viure envoltat de natura. Els meus pares eren masovers d’una casa gran, amb jardins, horts i vinyes, situada a peu de muntanya, a Martorell, també a la comarca del Baix Llobregat. Això i la meva curiositat van marcar profundament la meva passió per la biodiversitat natural. Quan jo vaig parar atenció en una puput al natural, ja l’havia vista abans en la meva col·lecció de cromos, doncs era de les més vistoses amb la seva cresta desplegada, i al moment esdevingué una de les meves favorites. Doncs bé, en unes obres que es van fer a la teulada de la casa per reparar unes goteres, entre la runa hi van trobar un niu, ja buit, que feia una forta pudor i algú va dir que era un niu d’una puput. Això se’n va quedar a la memòria i l’any vinent, quan ja sentia el cant inconfusible de la puput, mogut per la curiositat, vaig decidir fer una incursió a la teulada per intentar localitzar el seu suposat niu. Dit i fet! Em vaig enfilar i vaig començar a aixecar teules sense cap resultat, fins que la sorpresa no va ser ben bé l’esperada. Sota una de les teules hi havia enganxat un niu, sí, però de vespes!!! Immediatament, vaig deixar caure la teula al seu lloc i vaig sortir corrent, perseguit i picat per les vespes enfurismades, que jo intentava infructuosament foragitar tot sacsejant els braços. Quan vaig poder refugiar-me a l’interior de la casa, no recordo quantes doloroses fiblades portava a sobre. Lliçó apresa!!! L’observació a la natura ha de ser respectuosa, discreta i mai invasiva, que no pugui empaitar o molestar les seves criatures.

Text i fotografies: Xose Santín

Tercera sortida de recol·lecció d’orquídies

Seguint amb el nostre projecte de creació d’un espai de conservació d’orquídies, amb l’objectiu principal de preservar i divulgar les diferents espècies que es poden trobar en les zones, encara verdes, del nostre municipi, un grup de companys de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians, hem fet una tercera sortida de recol·lecció d’exemplars.

Dos moments durant la recollida de les orquídies

Concretament s’han recollit 8 exemplars, entre Ophrys sp., Anacamptis pyramidalis i Barlia robertiana, de diferents llocs on pateixen especial vulnerabilitat per causa, principalment, de la pressió humana i dels seus interessos, sovint en conflicte amb el medi natural i la seva biodiversitat, sense tenir en compte la importància que això té per al nostre futur com a espècie. Principalment, s’estan recollint exemplars de la zona de la riera de la Bòbila, espai molt ric en orquídies i en perill de ser totalment transformat.

Durant la plantació a l’espai habilitat de Can Torrents i un detall d’un dels exemplars recollits a la riera de la Bòbila en el seu nou lloc

Posteriorment, i després de comprovar amb satisfacció l’èxit de les dues fases anteriors, vam procedir a la replantació en el lloc destinat dels exemplars recollits, un espai cedit del jardí dins les dependències de Can Torrents-Museu Municipal, entitat interessada des d’un principi en el projecte, a qui estem molt agraïts pel seu recolzament i col·laboració.

Text i fotos: Xose Santín

Les vespes terrissaires: artesania de proximitat

Es coneixen moltes espècies de vespes arreu del món, totes elles incloses en l’ordre Hymenoptera i en la família Vespidae.

Les anomenades vespes terrissaires, nom que fa referència a la seva habilitat per construir els seus nius o cel·les de cria amb fang, es classifiquen en dues subfamílies: Eumeninae i Sphecidae. Entre els més de 200 gèneres coneguts, n’hi ha molta varietat de formes: estilitzades, més arrodonides, etc., de mides: entre 1 i 5 cm., i de colors: principalment negres i marrons, contrastats amb colors blancs, grocs, taronges o vermells.

A l’esquerra: Rynchyum oculatum, a la dreta: Eumenes pomiformis

També hi són variades les formes de construcció de les cel·les de cria: en forma d’olla, d’àmfora, de cassoleta, etc., la manera de construir els seus nius: de fang o aprofitant forats o galeries de xilòfags, en troncs vells, folrant el seu interior i taponant-los després amb fang. Els llocs d’ubicació dels mateixos també poden ser variats: interior d’habitatges humans o a l’exterior, aprofitant forats o esquerdes en troncs, al terra, etc.

Niu d’Eumenes pomiformis

A l’esquerra: niu d’Sceliphron curvatum, a la dreta: niu d’Sceliphron caementarium

Exemples de diverses formes de construcció dels nius de cria

Són vespes solitàries, molt beneficioses perquè s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors, per tant són bones pol·linitzadores, i en la seva etapa larvària, s’alimenten de petites aranyes o larves d’altres insectes, que les fa també útils com a controladores biològiques de possibles plagues.

Entre les Sphecidae, les vespes del gènere Sceliphron, unes 35 espècies, estan distribuïdes per tot el món, tret de les regions polars. Les més comunes en la península Ibèrica són: S. curvatum, S. spirifex i S. caementarium.

Sceliphron curvatum

A l’esquerra: Sceliphron caementarium, a la dreta: Sceliphron spirifex

S. curvatum i S. caementarium són originàries de l’Àsia central i s’han estès amb èxit arreu del món. La seva morfologia és també molt característica, doncs són vespes molt estilitzades i elegants [recordeu l’ expressió clàssica “tenir cintura de vespa”], amb un llarg i estret pecíol que separa el tòrax del mesosoma [abdomen], afavorint una millor agilitat per la caça i l’alimentació. Així mateix, en repòs, sol plegar les ales longitudinalment sobre el dors. Com qualsevol altra vespa estan dotades d’un agulló verinós, per defensar-se o per paralitzar les preses amb què alimenten les seves larves. No són agressives si no se les empaita i el seu verí no és perillós per a les persones, tret de patir algun tipus d’al·lèrgia.

Els mascles adults són més petits i tenen un període més curt de vida unes 3-4 setmanes. En canvi, les femelles viuen 2-3 mesos, ja que s’han d’encarregar de la reproducció. És en aquesta fase on demostren la seva sorprenent habilitat i delicat art com a terrissaires. Quan arriba el moment de la reproducció, i escollit el lloc, què sol ser ombrívol i preferentment dins d’habitacles humans o d’altres construccions urbanes, la femella es dirigeix a la cerca de fang, principalment en bassals de llocs propers on farà la seva obra. Per recollir-lo, es pren el seu temps per voltar i triar curosament el material més adient, amb la consistència adient, ni molt dur ni molt tou, per treballar-lo. Llavors fa una boleta que transporta fins el lloc escollit i fa una primera base rodona, sobre la qual construirà l’àmfora de cria. Cada boleta, que aportarà en successius viatges, l’anirà aplicant, barrejada amb la seva saliva, i la modelarà amb les seves mandíbules. Al mateix temps, controlarà amb les seves potes davanteres el gruix de les parets. Observant aquesta conducta, no és gens desgavellat pensar que l’inici de la terrissa entre els antics humans, fos la conseqüència directa de l’observació d’aquests petits insectes. Les primeres restes de terrissa de factura humana que es coneixen, demostrarien que en feien servir la mateixa tècnica.

Sceliphron curvatum amb la boleta de fang recollida

Una vegada acabat el recipient, cal omplir el rebost, i la vespa continua amb les seves anades i tornades, per aportar petites aranyes, què paralitza amb el seu verí, així les larves en néixer hi tenen aliment fresc per alimentar-se. Normalment, posa un ou per cel·la i la tapa. Cada vespa pot fer una cel·la al dia i poden posar uns quinze ous durant el seu període de vida. Un cop la larva neix, s’alimenta xuclant els sucs de les aranyes al seu abast i després passa a la fase de pupa. Quan ha completat aquest procés, normalment unes dues setmanes, i preludiant la sortida a l’exterior, se senten uns brunzits que fa amb les ales. Llavors treu el tap de fang i surt en forma d’individu adult.

A l’esquerra: contingut d’aranyetes dins l’àmfora, a la dreta: larva absorbint els sucs de l’aranya

Restes de la fase de crisàlide o pupa

Aquests insectes són una de les meravelloses curiositats de la natura què en podem gaudir, sense oblidar que també són molt importants per l’equilibri dels ecosistemes, com a pol·linitzadors i controladors naturals de plagues. Conèixer i comprendre les manifestacions de la natura, ens porten a estimar-la i respectar-la, ajudant a un equilibri molt saludable pel nostre planeta i per nosaltres mateixos, doncs no ens hem d’oblidar que som també natura i part de la seva biodiversitat.

Anecdotari:

L’experiència directa que m’ha fet conèixer i interessar-me per aquestes singulars vespes, l’he viscuda durant les visites a casa dels pares quan, durant el dia i en la temporada de la primavera i estiu, obren les portes del balcó per refrescar-se i ventilar la casa. En una de les visites hi vaig veure entrar i sortir, varies vegades, una vespa allargada i hi vaig fixar-me en el que feia. Volava una estona per l’estança i després desapareixia darrere uns llibres d’una prestatgeria. Això es repetia cada dia. Al cap d’un temps, quan em vaig adonar que ja no ens visitava, em vaig decidir, encuriosit, a investigar el lloc dels llibres on s’amagava i, llavors, la sorpresa!.A la part posterior d’un llibre hi havia enganxades onze petites àmfores de fang, molt bé treballades i amb la seva tapa corresponent, llevat d’una que estava buida. Després d’admirar aquella feina tan artística, hi vaig tornar curosament el llibre al seu lloc.

Passat uns dies, el vaig tornar a mirar i ja estaven totes les àmfores obertes. Mentre ho manipulava algunes d’elles es van desprendre i van caure al terra trencant-se. Casualment, en una encara hi estava la larva i vaig tenir l’oportunitat d’observar-la com s’alimentava de les aranyes vives. Les altres contenien les closques de les pupes. També vaig aprofitar per fer unes fotos què us comparteixo a dalt.

Pels qui us han pogut interessar aquestes vespes, us recomano visualitzar qualsevol dels molts vídeos, editats a You Tube, sobre com treballen aquestes veritables artistes de la terrissa. Segur que en gaudireu molt.

Text i imatges: Xose Santín