Instal·lació d’una caixa niu per a gamarús

Prosseguint amb les activitats que du a terme la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians i amb l’objectiu de tenir cura del nostre patrimoni natural, aquest passat diumenge un petit grup d’integrants de la comissió, ben equipats i extremant les mesures de seguretat per la Covid-19, ens vam apropar a la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig). Encapçalats pels nostres experimentats companys en caixes niu, en Joan Pau i en Rafa, vam procedir-ne a la instal·lació d’una de nova, en aquesta ocasió, per a gamarús (Strix aluco), una espècie important en l’ecosistema i en perill de regressió.

Dos moments durant la instal·lació de la caixa niu per a gamarús

Aquesta tasca comporta un acurat treball previ d’estudi i observació de l’espècie què es pretén en faci ús de la caixa niu per a la cria. En aquest cas, dels costums i de l’habitat del gamarús. Posteriorment i amb aquestes dades, es fa una recerca del lloc i de l’arbre adient i, un cop fabricada la caixa, es procedix a la seva instal·lació. Ja només queda restar a l’espera que l’ocell en qüestió la triï per fer el seu niu.

La caixa niu de gamarús en el seu lloc definitiu

Tot aquest esforç el fem perquè estimem la nostra mare natura i hi tindrà un sentit ple si s’aconsegueix estimular entre la gent el seu coneixement, respecte, conservació i gaudi responsable, necessaris per a un correcte equilibri home-natura.

Text i fotografies: Xose Santín

Els pteridòfits del Montbaig-Montpedrós

Els pteridòfits (del grec pterido, falguera, i phyto, planta) és un grup de plantes vasculars, la gran majoria terrestres, molt particular. Són plantes que tenen teixits conductors, que fan veritables arrels, tiges i fulles, i que es reprodueixen per espores. Aquesta última particularitat els diferencia dels espermatòfits (del grec sperma, llavor, i phyto, planta), l’altre gran grup de plantes vasculars, que fan flors i llavors per reproduir-se.

Els pteridòfits acostumen a viure en ambients humits per això, en les nostres contrades, els trobem en les obagues, als sots i a la vora de les rieres i torrents.

A l’espai natural del Montbaig-Montpedrós hi tenim una petita representació d’aquest curiós i desconegut grup de plantes:

Les cues de cavall o equisets

Cua de cavall gran (Equisetum telmateia)

Aquesta planta presenta tiges articulades i buides per dins. Les fulles, molt nombroses, es disposen fent verticils amb un beina gran i dentada a cada nus. Fa una espiga gran, de 3-5 cm o més. Està àmpliament distribuïda a la meitat nord litoral de Catalunya. És típica de les alberedes i es troba als fondals dels torrents.

Les falgueres típiques

Falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum ssp. onopteris)

Presenta unes fulles molt dividides amb el limbe ovato-triangular i amb el pecíol negrós. Està àmpliament distribuïda per tot el litoral català. Es fa a les escletxes de les roques i és típica dels alzinars.

Falzia roja (Aspleniun trichomanes)

Té unes fulles dividides només una vegada, amb el limbe estret i allargat i amb el pecíol i el raquis negrós. Està àmpliament distribuïda per tot Catalunya, llevat de l’alta muntanya. Es fa a les roques i a les parets ombrejades.

Dauradella (Ceterach officinarum)

Les fulles de la dauradella són allargades i estan dividies en segments, a més estan cobertes parcialment d’esquames i pèls. El pecíol és molt curt. Està àmpliament distribuïda per tot Catalunya, llevat de l’alta muntanya. Es fa a les roques i a les parets ombrejades.

Polipodi (Polypodium vulgare ssp. serrulatum)

Les fulles del polipodi són grans, tenen un pecíol llarg i només estan dividides una vegada en segments allargats. Fan un limbe triangular que s’atenua sobtadament a l’àpex. La seva distribució a Catalunya es concentra, principalment, a la zona litoral. Viu a les roques ombrejades.

Falguera aquilina (Pteridium aquilium)

La falguera aquilina és una planta gran i robusta, amb les fulles triangulars, llargament peciolades i molt dividides en segments allargats i estrets. La seva distribució a Catalunya ocupa les comarques litorals, les més plujoses de la meitat nord i la zona pirinenca. Viu als ambients humits del fons de les rieres i en les bardisses.

Els licòfits

Selaginel·la (Selaginella denticulata)

La selaginel·la és el pteridòfit més rar que tenim a l’espai natural del Montbaig-Montpedrós. És una planta reptant amb una estructura bifurcada i amb unes fulles petites distribuïdes en rengles. L’aspecte general de la selaginel·la és el d’una molsa. Durant l’època de sequera, les fulles agafen una tonalitat vermellosa. És molt rara i només s’ha trobat a la zona litoral del nord del Catalunya. Viu en ambients ombrejats i humits, sobre els talussos i les roques.

Si voleu conèixer més coses del món dels pteridòfits podeu clicar aquí

Text i fotografies: Valentí González (totes les imatges estan fetes en diferents llocs de l’espai natural del Montbaig-Montpedrós)

Canvi de torn

Per fi ha arribat la tardor i han baixat les temperatures. Aquest simple i previsible canvi d’estació ha fet que, com cada any, milers d’ocells que van arribar durant la primavera passada des del continent africà fins a les seves zones de nidificació, canviïn el torn i tornin a les seves zones d’hivernada africanes.

Han deixat aquests territoris per a que, altres ocells vinguts del nord Europeu, puguin descansar i recuperar forces perquè en les seves zones del continent euro-asiàtic, on van néixer, les condicions climàtiques i la manca d’aliment els obliga a viatjar a zones més temperades com el nostre municipi.

Ja no escoltarem fins a la propera primavera al rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), però tornarem a escoltar el «plin-plin» del pinsà europeu (Fringilla coelebs) o també el “titillejar” de les titelles (Anthus pratensis), que com el seu nom científic indica són ocells que viuen als prats oberts. També notareu un increment de la població del tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) o del tord comú (Turdus philomelos).

Fringíl·lids com els gafarrons (Serinus serinus), caderneres (Carduelis carduelis) i amb sort els lluers (Spinus spinus) ompliran els nostres barris no adscrits amb els seus cants i els podrem observar com s’alimenten de la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa). Petits estols de cogullada vulgar (Galerida cristata) s’aixecaran dels nostres peus quan intentem passar per un dels pocs camps llaurats que encara queden al nostre entorn natural més proper.

Una part important dels objectius que tenim a la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians és fomentar el coneixement de tots aquests aspectes del nostre patrimoni natural, per intentar que els nostres conciutadans s’estimin i donin el valor que es mereix.

La preservació del nostre patrimoni natural és, sens dubte, una de les funcions que més ens han d’encoratjar. Us animo a continuar fent aquesta tasca.

Text i fotografies: Andreu Burguera

Plantació d’orquídies a Can Torrents

Com a continuació amb l’activitat del diumenge passat, els exemplars d’orquídia de tardor (Spiranthes spiralis) recollits al paratge de la riera de la Bòbila han estat plantats aquesta tarda als jardins de Can Torrents.

Aquest projecte, que es desenvolupa des de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians en col·laboració amb el museu de Sant Boi, es va iniciar a començaments d’aquest any, abans del confinament, amb una primera plantada de diferents espècies d’orquídies recollides en espais naturals de la nostra vila afectats per projectes urbanístics.

L’objectiu d’aquesta experiència és salvar alguns exemplars de les diferents espècies que es veuran afectades amb aquests projectes i alhora tenir un lloc, en aquest cas els jardins de Can Torrents, com a espai de conservació d’aquestes plantes tan singulars i per desenvolupar, en un futur, diferents projectes pedagògics per donar a conèixer el món de les orquídies.

Text i fotografies: Valentí González

Sortida de treball de la Rutlla natura

Aquest diumenge alguns integrants de la comissió de natura del Centre d’Estudis Santboians han fet una sortida de treball al paratge de la riera de la Bòbila. Com ja sabeu aquest espai està afectat per un projecte urbanístic que, en el cas de desenvolupar-se, el malmetrà definitivament.

Moment de la retirada de la caixa niu de gamarús [Fotos: Xose Santín]

La sortida ha consistit en la retirada d’una caixa niu de gamarús (Strix aluco), la qual més endavant es canviarà el seu emplaçament, i en la recollida d’alguns exemplars d’orquídia de tardor (Spiranthes spiralis), que es tornaran a plantar en els jardins de Can Torrents.

Dos moments durant la recollida dels exemplars d’orquídia de tardor
[foto esquerra: Xose Santín, foto dreta: Valentí González]

Un exemplar d’orquídia de tardor al test i un detall d’aquesta espectacular planta
[fotos: Valentí González]

El sector de la Bòbila és un espai natural que conté fins a vuit espècies diferents d’orquídies que estan amenaçades per una possible futura urbanització del paratge. Des del Centre d’Estudis Santboians, en col·laboració amb el museu de Sant Boi, s’està duent a terme aquest projecte, encara en la seva fase inicial, de recollida i trasplantament d’exemplars d’orquídies en un lloc on la seva conservació està assegurada.

Text: Valentí González; fotografies: Valentí González i Xose Santín

El blauet: una petita joia ornitològica

Recordo que quan era petit “flipava” amb les col·leccions de cromos de la natura i ja, aleshores, em va corprendre la imatge tan acolorida i singular -d’una desproporció estètica-, del blauet o martín pescador en castellà. Ja de més gran, amb la visió de fotos, documentals i la pròpia observació a la natura, la meva admiració per aquest ocellet no ha deixat de créixer.

El blauet (Alcedo atthis) és un ocell d’uns 15 cm de llarg i de coloració molt vistosa. D’un color blau turquesa al dors, d’on li ve el seu nom en català, i la part inferior d’un marró ataronjat. El cap i les ales són de color blau més fosc, amb taquetes més clares. Tant a la gorja com a ambdós costats del coll hi té unes marques blanques. La cua és molt curta, a l’igual que les potes, aquestes d’un color vermellós. El seu bec és llarg, amb les vores internes serrades cap endins, per subjectar millor les preses i que no li rellisquin i de color totalment fosc en el mascle -la femella té una taca ataronjada en la seva part inferior. Aquesta bonica coloració l’ajuda a estar més camuflat entre la vegetació on sol posar-se. Per això, és molt difícil de veure i se’l localitza millor pel seu cant, una mena de “sriiii-sriiii” agut i penetrant. El seu vol es ràpid i rasant, amb cops d’ales i planejades, i és quan el color blau intens del dors és veu vivament. Dos aspectes què, durant la seva observació, ens permetran conèixer si es tracta d’individus joves són: la coloració del seu plomatge què és d’una tonalitat més verdosa i que sobre les potes té una tonalitat grisa que va desapareixent amb l’edat.

El seu habitat es troba als rius, rierols, estanys i d’altres cursos d’aigües netes, doncs la seva alimentació són, principalment, peixets que captura amb una tècnica molt eficaç. Des d’una branca o altre suport que sobresurti sobre l’aigua, observa qualsevol possible presa i quan la localitza es llença com un projectil, submergint-se per atrapar-la amb el bec, i maniobrant amb les ales dins l’aigua surt amb la seva presa cap a la branca, on la colpeja per matar-la i engolir-la. En ocasions també és capaç de romandre suspès en l’aire, aletejant enèrgicament, a la manera d’un xoriguer, per localitzar les preses. També s’alimenta d’insectes, larves aquàtiques i petits amfibis.

Fa el niu en talussos prop del aigua excavant un túnel de 1 m de llarg, o reutilitzant i adequant algun de ja fet, on dues vegades cada any posa 6/7 ous què són incubats per ambdós pares, durant uns 20 dies. Els pollets comencen a volar cap els 25/27 dies. Solen sobreviure de 2 a 3 pollets per posta. La seva distribució inclou Europa, Àfrica i Àsia. En el nostre país és sedentari, però en les zones boreals, en època hivernal, emigra al sud, donat que no tolera gaire el fred.

Hem de dir que aquest bonic ocellet també pateix els efectes del nostre incessant maltracte del medi ambient i ja ha desaparegut de diversos llocs a causa de la contaminació de l’aigua o de la destrucció de la vegetació de ribera. Sovint oblidem que la natura és la nostra llar, però també la dels animals i les plantes, i tots hi tenim dret al nostre lloc per viure en harmonia. El futur no serà possible sense una natura sana.

Text i fotografies: Xose Santín

Recàrrega d’aigua a la bassa del camí de Pedra Seca, al Montbaig (i II)

Com ja va comentar en Xose en l’anterior escrit del blog, una de les accions que portem des de la Comissió de Natura és la creació, conservació i millora de petites basses per a amfibis i la resta de vertebrats que fan ús d’elles en diferents fases de la seva biologia.

Per què basses pels amfibis? Són molts els estudis que ens arriben dels científics què conclouen amb l’extinció global dels amfibis. Actualment, els amfibis són el grup de vertebrats més amenaçats del planeta. Moltes de les causes del seu declivi són ben conegudes (destrucció i fragmentació de l’hàbitat, espècies introduïdes, sobreexplotació, contaminants químics, malalties, canvi climàtic, entre d’altres). Però el seu coneixement no està permetent que les organitzacions que tenen responsabilitat en la seva salvaguarda, treballin per frenar la seva extinció, almenys, per mantenir els punts d’aigua amb nivells mínims per afavorir a tots els vertebrats.

Per aquesta raó és imprescindible prendre mesures per afavorir un canvi en aquesta tendència i no podem donar l’esquena als amfibis que sobreviuen a la Muntanya de Sant Ramon. El granet de sorra que aportem des del Centre d’Estudis Santboians és treballar per mantenir el nivell mínim de la bassa del Camí de Pedra Seca, ja que d’altres temporals ja han desaparegut.

Aquest matí de diumenge, hem tornat a fer una nova aportació d’aigua amb garrafes des de la font de Golbes pel baix nivell de la bassa. Aquesta mateixa tarda ens confirmen que l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF Sant Boi) ha fet aportacions d’aigua a la bassa arribant als nivells màxims.

Un dia després de la recàrrega d’aigua, ja es poden observar alguns tòtils (Alytes obstetricans) que se n’aprofiten de les noves condicions de la bassa

Després de la bona notícia de la implicació dels ADF tan sols ens resta continuar vigilant el nivell de la Bassa de Pedra Seca i que aquesta sensibilitat municipal doni lloc a un projecte de recuperació dels hàbitats dels nostres amfibis a la Muntanya de Sant Ramon. Des del Centre d’Estudis Santboians i la seva comissió de Natura tenen la mà estesa.

Text: Rafa Bernabé; fotografies: Xose Santín

Recàrrega d’aigua a la bassa del camí de Pedra Seca, al Montbaig

Aquest diumenge matí alguns membres del Centre d’Estudis Santboians, preocupats pel baix nivell d’aigua que presentava la bassa situada a la vora del camí de Pedra Seca, ja observat dies abans, hem decidit fer una trobada per aportar uns 300 litres d’aigua, amb garrafes, des de la propera font de Golbes.

Dos moments durant la recollida d’aigua en garrafes en la font de Golbes

Aquesta bassa és un punt molt important d’abeuratge de molts animals del bosc, així com un lloc de cria d’amfibis com el tòtil (Alytes obstetricans). Dies abans, quan encara hi havia cert nivell d’aigua, vam procedir a la retirada de capgrossos que hi quedaven vius i que aquest matí vam alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes.

Els capgrossos rescatats de la bassa es van alliberar al dipòsit tancat de la font de Golbes

Posteriorment a aquesta acció, hem demanat ajuda al grup dels ADF per garantir que aquesta petita bassa no es torni a assecar.

Diferents moments de l’aportació d’aigua a la bassa

És important que vetllem pel nostre patrimoni natural i què prenem consciència de que el nostre futur és inviable sense un equilibri amb la natura. Perquè tots nosaltres també som natura.

Text i fotografies: Xose Santín

Conferència sobre el Montbaig-Montpedrós

Continuant amb la nostra tasca d’estudi i divulgació del nostre patrimoni natural ahir, a les 19 hores, va tenir lloc a can Torrents, una xerrada d’en Valentí González sota el títol Per què són necessaris els estudis botànics? El cas particular de l’espai natural del Montbaig-Montpedrós.

La xerrada es va fer al pati de can Torrents, on es podien mantenir les mesures de seguretat derivades de la pandèmia Covid19 i permetia la projecció d’una presentació de diapositives

La xerrada estava enquadrada dins de la programació de les Conferències d’estiu de la Rutlla, organitzades pel Centre d’Estudis Santboians i el museu de Sant Boi.

La sessió va ser molt clarificadora i reivindicativa i va ser seguida per una encoratjadora força afluència de públic de totes les edats, entregada i molt interessada en el tema. El contingut es podria resumir en que és necessari comptar amb el coneixement suficient, en aquest cas del patrimoni botànic, però que s’ha d’estendre també a la resta del patrimoni natural i cultural, abans de realitzar qualsevol activitat humana o gestió administrativa que pogués comprometre el futur del nostre medi ambient. I en el nostre cas concret, abans de fer qualsevol actuació sobre les muntanyes que ens envolten.

Un altre moment de la sessió que va ser seguida per força públic

Un altre punt important de la xerrada va ser quan es va comentar la importància de conscienciar als habitants de Sant Boi perquè entenguin que tenir espais naturals a prop i tant a l’abast és una gran sort i que aprofitar-los d’una manera sostenible repercuteix directa i positivament en la seva salut física i emocional.

La part reivindicativa semblava haver calat pel que es deduïa de les preguntes i comentaris del públic, fet que resulta força satisfactori i que, per tant, ens obliga a seguir en aquesta línia.

Text i fotografies: Xose Santín

Els sírfids: mestres de la disfressa i del vol

Episyrphus balteatus

Compte una vespa!! La majoria de nosaltres hem patit un ensurt davant la presència d’aquest temible insecte, al igual que d’altres del mateix ordre, abelles o borinots, i reaccionem instintivament per protegir-nos de la seva possible picadura, dolorosa en el millor dels casos, i molt més greu en una reacció al·lèrgica. Hi ha ocasions, però, en que les coses no són el que semblen. En el món animal hi ha molts exemples de mimetisme, per la qual, animals del tot inofensius adopten l’aparença d’animals més perillosos, com advertiment i així defensar-se dels possibles depredadors, d’això se’n diu mimetisme batesià.

Doncs bé, dins de l’ordre dels insectes Diptera, al qual hi pertanyen les mosques i mosquits, n´hi ha la família dels sírfids (Syrphidae), unes mosques que tenen la forma, el color i moltes vegades l’olor de les abelles, vespes i borinots (de l’ordre Hymenoptera), tant bé aconseguit que és molt difícil distingir-les, tant pels depredadors com per aquells als quals imiten, què inclús els toleren entre ells. Existeixen unes 6.000 espècies arreu del món, i unes 300 a la Península ibèrica, i les mides varien des d’uns pocs mil·límetres a alguns centímetres.

A dalt: Eristalis tenax. A Baix, d’esquerra a dreta: Metasyrphus corollae, Bombylius cruciatus (mascle) i Sphaerophoria scripta

Una observació més atenta, ens permetrà conèixer les diferències més característiques. Són mosques i per tant inofensives, doncs no disposen d’agulló o fibló verinós i, com aquestes, tenen els ulls més grossos i units a la part posterior del cap, sobretot els mascles. Les antenes són molt curtes o quasi inexistents. Disposen de dues ales funcionals, perquè les altres dues estan reduïdes a una mena de boletes (halteris) o balancins que li permeten mantenir l’estabilitat i canviar la direcció de vol. Una altra diferència, més difícil de veure, és a la venació de les ales, on tenen una vena, què tampoc hi ha en altres dípters, que se’n diu vena espúria.

Volucella zonaria, a l’esquerra un mascle i a la dreta una femella

Una altra peculiaritat dels sírfids és la seva extraordinària capacitat de control del vol. Hi són capaços de restar suspesos en l’aire, com si fos un helicòpter o xoriguer, i d’això fa referència la seva denominació en anglès “hoverfly”, o en castellà “moscas cernidoras”. A més, poden desplaçar-se brusca i ràpidament en totes direccions, fins i tot marxa enrere, sense haver de girar el cos. És una delícia contemplar el vol, gairebé hipnòtic, d’aquestes curioses mosques. En el meu cas, he tingut l’oportunitat de “jugar” una estona amb la Volucella zonaria mascle de la foto, un dels sírfids més grossos, i l´he tingut volant suspesa al davant del meu rostre una estona, mirant-me encuriosida i intentant atemorir-me brunzint insistentment i amb la seva amenaçant disfressa, tal és la confiança i coratge que els hi dona, doncs els mascles són molt territorials. Al veure que no aconseguia que marxés o que no representava cap perill, va desistir i es va posar a prendre el sol sobre una fulla de roure, moment que hi vaig aprofitar per fer-li fotos. Va ser un encontre molt simpàtic.

Volucella zonaria, imatges en vol

Una altra denominació comuna és mosca de les flors, i fa referència a la seva alimentació d’adult: el pol·len i nèctar de les flors. Això ens porta a dir que aquestes mosques són grans pol·linitzadores, tant importants o més com les abelles. Aquesta és una qualitat molt valuosa per els nostres sistemes agroforestals i per la vida en general. En estat larvari la seva alimentació és variada, depenent de l’espècie. Uns s’alimenten de detritus orgànics (Eristalis tenax), uns altres parasiten formigues, abelles o vespes (Volucella zonaria) i d’altres (Metasyrphus corollae, Sphaeorophoria scripta, i Episyrphus balteatus) s’alimenten de pugons. Una sola larva durant el seu desenvolupament pot arribar a menjar uns 200 pugons, tenint en compte que cada femella pot posar entre 100 i 200 ous, ens podem adonar de l’important tasca de control com agent biològic. La mosca posa els ous a prop d’una colònia de pugons, quan surt la larva aquesta els cerca i atrapa i els xucla tot el seu interior, deixant només l’exoesquelet ben sec. Fins i tot ataquen els “ramats” de pugons pasturats per les formigues, sense por que aquestes les ataquin donat que segreguen una substància química que fa que les tolerin. Per això, aquests sírfids són considerats un agent biològic de primer ordre en el control d’aquests animals tan perjudicials.

En les primeres fotos, un sírfid apropant-se i posant-se al costat d’una colònia pasturada per formigues, sense cap reacció hostil per part d’aquestes, amb la possible intenció de fer la posta dels ous. En l’altra foto, les larves de sírfid s’alimenten de pugons. També es poden veure els exoesquelets blanquinosos dels que ja s’han cruspit

En conclusió, a banda de les especials qualitats de mimetisme i vol, aquests curiosos animals amb la seva capacitat de pol·linització i de control biològic de plagues, ens aporten uns importantíssims beneficis per l’agricultura, boscos i jardins. Això comprovat, només cal que els coneixem millor, els mirem amb altres ulls i, sobretot, respectem i protegim els seus hàbitats: principalment herbassars i marges dels camps. Aprenem de la natura i obliguem-nos a preservar els espais naturals. Naturalitzem també els nostres espais urbans, preservant i creant illes de natura. El futur no serà possible sense una natura sana.

ANECDOTARI: No puc estar-me d’explicar que acostumo a veure sèries de tv, sobretot de caire històric, i durant la preparació d’aquest treball hi estava veient una titulada: The Last Kingdom (Netflix), i quina no seria la meva agradable sorpresa quan en l’episodi 3 de la temporada 2, minut 45:08, surt un “cameo” molt poètic d’un sírfid, posant-se sobre el dit de Uhtred, el personatge principal, quan es desperta al terra i aixeca la mà lentament entre les flors. Bé, això com a curiositat, per a qui pugui interessar.

Text i fotografies: Xose Santín