Reunió extraordinària de la comissió de natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians

Aquest diumenge alguns dels membres de la comissió de natura de la Rutlla – Centre d’Estudis Santboians s’han reunit amb la presidenta de l’entitat per comentar les línies de treball que la comissió desenvoluparà durant l’any 2021.

La reunió ha tingut lloc al recinte de la Torre de Benviure, d’aquesta manera la reunió s’ha pogut celebrar mantenint una distància suficient de seguretat entre els participants.

La torre de Benviure és una torre de defensa que fou construïda en el s. X

Prèviament a la reunió, es va fer un petit recorregut per la riera de Can Pinyol perquè un dels objectius de la trobada era buscar llocs adequats per a la construcció d’una bassa que permeti la cria d’amfibis.

La riera de Can Pinyol és una de les rieres que baixen del Montbaig

Una vegada seleccionats alguns llocs adients, es va celebrar la reunió en les grades del recinte de la torre de Benviure.

Durant la reunió, celebrada a les grades del recinte de la Torre de Benviure

Com a anècdota interessant dir que, mirant l’interior d’un pou que hi ha prop de la torre de Benviure, hem trobat una bona població d’una falguera que fins avui no havia estat localitzada per aquest sector. Es tracta de la falzia o folguerola (Adiantum capillus-veneris).

La falzia es trobava a les parets de l’interior del pou, on troba la humitat necessària per viure

Text: Valentí González; fotos: Xose Santín

Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

El riu es mor!!

Cap de les administracions que gestionen aquest ecosistema està fent res per evitar-ho!!

L’any 2008 un grup d’ornitòlegs del Baix Llobregat, preocupats per la manca de gestió i de control d’un ecosistema com és el riu Llobregat, ens vàrem ajuntar per difondre qui són els veritables habitants del riu. Vàrem decidir fer dos cops a l’any un cens per veure la tendència de les poblacions dels ocells, sobretot aquàtics, que fan servir el riu com zona d’hivernada i de cria a la primavera. Aquest control es fa des del terme municipal d’Olesa de Montserrat fins al de l’Hospitalet del Llobregat.

Un any darrere l’altre, hem anat controlant i constatant que, per desgràcia, el riu s’ha convertit en una via de servei per diferents infraestructures i per on pot passar tota mena de productes perillosos, fet que contrasta amb la generalitzada moda que fan gairebé tots els municipis amb l’eslògan «El RIU ÉS VIU».

Any rere any hem anat constatant que, lluny d’aquest eslògan, cada temporada el riu va perdent habitants. Les poblacions d’ocells, com els ànecs o els limícoles, van reduint les seves poblacions progressivament i aquest any les dades, malauradament, ens han tornat a donar la raó. EL RIU ES MOR!!

Hi ha unes quantes raons que fan entendre aquesta tendència, bona part de la qual prové dels diners del tren de l’alta velocitat. Per compensar els danys ocasionats a causa de la seva construcció, es van repartir diners a tots el municipis afectats pel pas del tren i els governs municipals van aprofitar per obrir el riu a la gent sense cap control. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) també va ficar la ma i, lluny de gestionar el riu com un únic ecosistema natural, ha eliminat les lleres amb vegetació i les ha canviat per esculleres de roca que dificulten que els ocells aquàtics trobin un espai tranquil on poder descansar i fer el seu niu.

Cal que els que gestionen el riu: municipis, ACA i Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, tinguin les ganes suficients de retornar al riu el que és del riu.

És del tot necessari crear una figura jurídica per protegir el nostre riu Llobregat!!

Resum dels censos d’ocells hivernats dels darrers 12 anys

Taula de l’evolució dels anàtids al riu Llobregat
Taula de l’evolució dels ràl·lids al riu Llobregat
Taula de l’evolució dels limícoles al riu Llobregat

Text: Andreu Burguera

La puput: l’ocell que put

La puput (Upupa epops), abubilla en castellà, nom onomatopeic del seu cant, és molt comuna i popular a la zona mediterrània. És una au migratòria de l’ordre Buceriforme i de la família Upupidae. La seva àrea de distribució comprèn les zones més temperades i tropicals d’Europa, Àfrica i Àsia, on fa la cria durant l’època de primavera i estiu. Hiverna al sud-est asiàtic, Magreb i Àfrica subsahariana, encara que ja s’ha adaptat i hi ha una població considerable sedentària hivernant a la Península ibèrica, principalment al Sud i Llevant.

Aquest ocell fa uns 25-29 cm de llargària. És de color marró canyella amb tonalitats salmonades i amb les ales ratllades de blanc i negre. La cua és negra, amb una ampla ratlla blanca cap el terç final i una taca blanca a l’arrel. La part inferior és de color terrós clar amb taques negres al ventre. Un dels trets més peculiars que el caracteritza és que disposa d’un plomall de plomes erèctils, o cresta, d’uns 5-6 cm de llarg, amb les puntes negres, què normalment té plegat i que el pot desplegar, a mena d’un vano, en diferents ocasions, com quan se sent alarmat, quan fa la parada nupcial, quan aterra o quan es fa la neteja. També és característic el bec, llarg, prim i lleugerament corbat. Una altra cosa que crida la atenció és el seu vol, què molts comparen al vol de les papallones: lent, rasant, ondulant i amb canvis de direcció bruscos. El seu cant és molt singular i el fa inflant el coll i amb el bec lleugerament obert inclinant-lo sobre el pit. Fa tres sons guturals i aflautats, tal com upuu-puu-puu!, repetit monòtonament, i que se sent a gran distància. Ocasionalment, també fa una mena de xiuxiueig baix.

La puput en uns moments de descans, netejant-se les plomes i el bec

El seu hàbitat són els boscos oberts, terres de cultiu, horts, olivars, herbassars, ribes dels rius i s’ha adaptat molt bé a parcs i jardins urbans, tolerant la presència humana. És una au insectívora i es pot veure deambulant per terra, generalment solitària, a la cerca del seu aliment, principalment tota mena d’insectes: cucs, escarbats, grills, llagostes, aranyes, cargols i larves d’insectes. És important saber que és una depredadora natural de les pupes de la processionària del pi. Amb sort i atenció, es pot observar com utilitza el seu llarg bec per furgar al terra o als troncs d’arbres secs i com extreure les larves d’insectes del seu interior i com, amb un moviment del cap, ràpid i hàbil, llença la presa capturada a l’aire i la recull amb una precisió gairebé total, deixant-la caure fins a la gola. Els seus depredadors naturals són els falcons, les musteles i les serps.

Cercant i atrapant l’aliment

Arribada la primavera o abans, depenent del clima, la puput fa el niu, sense massa condicionament, en forats d’arbres vells, de murs, cases enrunades, teulades i llocs semblants. La femella posa de 5 a 10 ous, de color blavós, i els incuba durant 16-19 dies. Durant aquest temps, és alimentada pel mascle.

Hem de dir que aquest ocell té la fama de pudent. El mateix nom en català “puput” es una composició mixta pu, pel seu cant i put, perquè fa mala olor. Això és perquè el seu niu fa molta pudor, en part pels excrements que s’hi acumulen i en part perquè la femella i els polls disposen d’una glàndula uropigial que excreta una substància fètida. Tot plegat és un sistema per defensar-se dels depredadors. La femella ruixa els ous també amb aquesta substància fosca i per aquest motiu, durant la incubació, esdevenen marrons. A més, se sap que els joves es defensen llençant un ruixat d’excrements contra els agressors. Quan neixen els polls, tant el mascle com la femella els alimenten i solen romandre al niu entre 20 i 27 dies. En ocasions fan dues postes, cap el març i cap el juny-juliol.

Individu jove cercant aliment amb la cresta, encara en creixement, desplegada

La puput, malgrat la seva fama de pudent, és un ocell elegant i bonic per gaudir de la seva contemplació, què a més ajuda a mantenir l’equilibri dels ecosistemes com a depredador d’insectes perjudicials -per exemple la processionària del pi- i que cal preservar pel bé del medi natural i la seva biodiversitat, de vital importància per la nostra pròpia existència com a espècie.

Anecdotari : una lliçó dolorosa.

Quan jo era un marrec, en vaig tenir la sort de viure envoltat de natura. Els meus pares eren masovers d’una casa gran, amb jardins, horts i vinyes, situada a peu de muntanya, a Martorell, també a la comarca del Baix Llobregat. Això i la meva curiositat van marcar profundament la meva passió per la biodiversitat natural. Quan jo vaig parar atenció en una puput al natural, ja l’havia vista abans en la meva col·lecció de cromos, doncs era de les més vistoses amb la seva cresta desplegada, i al moment esdevingué una de les meves favorites. Doncs bé, en unes obres que es van fer a la teulada de la casa per reparar unes goteres, entre la runa hi van trobar un niu, ja buit, que feia una forta pudor i algú va dir que era un niu d’una puput. Això se’n va quedar a la memòria i l’any vinent, quan ja sentia el cant inconfusible de la puput, mogut per la curiositat, vaig decidir fer una incursió a la teulada per intentar localitzar el seu suposat niu. Dit i fet! Em vaig enfilar i vaig començar a aixecar teules sense cap resultat, fins que la sorpresa no va ser ben bé l’esperada. Sota una de les teules hi havia enganxat un niu, sí, però de vespes!!! Immediatament, vaig deixar caure la teula al seu lloc i vaig sortir corrent, perseguit i picat per les vespes enfurismades, que jo intentava infructuosament foragitar tot sacsejant els braços. Quan vaig poder refugiar-me a l’interior de la casa, no recordo quantes doloroses fiblades portava a sobre. Lliçó apresa!!! L’observació a la natura ha de ser respectuosa, discreta i mai invasiva, que no pugui empaitar o molestar les seves criatures.

Text i fotografies: Xose Santín

Tercera sortida de recol·lecció d’orquídies

Seguint amb el nostre projecte de creació d’un espai de conservació d’orquídies, amb l’objectiu principal de preservar i divulgar les diferents espècies que es poden trobar en les zones, encara verdes, del nostre municipi, un grup de companys de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians, hem fet una tercera sortida de recol·lecció d’exemplars.

Dos moments durant la recollida de les orquídies

Concretament s’han recollit 8 exemplars, entre Ophrys sp., Anacamptis pyramidalis i Barlia robertiana, de diferents llocs on pateixen especial vulnerabilitat per causa, principalment, de la pressió humana i dels seus interessos, sovint en conflicte amb el medi natural i la seva biodiversitat, sense tenir en compte la importància que això té per al nostre futur com a espècie. Principalment, s’estan recollint exemplars de la zona de la riera de la Bòbila, espai molt ric en orquídies i en perill de ser totalment transformat.

Durant la plantació a l’espai habilitat de Can Torrents i un detall d’un dels exemplars recollits a la riera de la Bòbila en el seu nou lloc

Posteriorment, i després de comprovar amb satisfacció l’èxit de les dues fases anteriors, vam procedir a la replantació en el lloc destinat dels exemplars recollits, un espai cedit del jardí dins les dependències de Can Torrents-Museu Municipal, entitat interessada des d’un principi en el projecte, a qui estem molt agraïts pel seu recolzament i col·laboració.

Text i fotos: Xose Santín

Les vespes terrissaires: artesania de proximitat

Es coneixen moltes espècies de vespes arreu del món, totes elles incloses en l’ordre Hymenoptera i en la família Vespidae.

Les anomenades vespes terrissaires, nom que fa referència a la seva habilitat per construir els seus nius o cel·les de cria amb fang, es classifiquen en dues subfamílies: Eumeninae i Sphecidae. Entre els més de 200 gèneres coneguts, n’hi ha molta varietat de formes: estilitzades, més arrodonides, etc., de mides: entre 1 i 5 cm., i de colors: principalment negres i marrons, contrastats amb colors blancs, grocs, taronges o vermells.

A l’esquerra: Rynchyum oculatum, a la dreta: Eumenes pomiformis

També hi són variades les formes de construcció de les cel·les de cria: en forma d’olla, d’àmfora, de cassoleta, etc., la manera de construir els seus nius: de fang o aprofitant forats o galeries de xilòfags, en troncs vells, folrant el seu interior i taponant-los després amb fang. Els llocs d’ubicació dels mateixos també poden ser variats: interior d’habitatges humans o a l’exterior, aprofitant forats o esquerdes en troncs, al terra, etc.

Niu d’Eumenes pomiformis

A l’esquerra: niu d’Sceliphron curvatum, a la dreta: niu d’Sceliphron caementarium

Exemples de diverses formes de construcció dels nius de cria

Són vespes solitàries, molt beneficioses perquè s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors, per tant són bones pol·linitzadores, i en la seva etapa larvària, s’alimenten de petites aranyes o larves d’altres insectes, que les fa també útils com a controladores biològiques de possibles plagues.

Entre les Sphecidae, les vespes del gènere Sceliphron, unes 35 espècies, estan distribuïdes per tot el món, tret de les regions polars. Les més comunes en la península Ibèrica són: S. curvatum, S. spirifex i S. caementarium.

Sceliphron curvatum

A l’esquerra: Sceliphron caementarium, a la dreta: Sceliphron spirifex

S. curvatum i S. caementarium són originàries de l’Àsia central i s’han estès amb èxit arreu del món. La seva morfologia és també molt característica, doncs són vespes molt estilitzades i elegants [recordeu l’ expressió clàssica “tenir cintura de vespa”], amb un llarg i estret pecíol que separa el tòrax del mesosoma [abdomen], afavorint una millor agilitat per la caça i l’alimentació. Així mateix, en repòs, sol plegar les ales longitudinalment sobre el dors. Com qualsevol altra vespa estan dotades d’un agulló verinós, per defensar-se o per paralitzar les preses amb què alimenten les seves larves. No són agressives si no se les empaita i el seu verí no és perillós per a les persones, tret de patir algun tipus d’al·lèrgia.

Els mascles adults són més petits i tenen un període més curt de vida unes 3-4 setmanes. En canvi, les femelles viuen 2-3 mesos, ja que s’han d’encarregar de la reproducció. És en aquesta fase on demostren la seva sorprenent habilitat i delicat art com a terrissaires. Quan arriba el moment de la reproducció, i escollit el lloc, què sol ser ombrívol i preferentment dins d’habitacles humans o d’altres construccions urbanes, la femella es dirigeix a la cerca de fang, principalment en bassals de llocs propers on farà la seva obra. Per recollir-lo, es pren el seu temps per voltar i triar curosament el material més adient, amb la consistència adient, ni molt dur ni molt tou, per treballar-lo. Llavors fa una boleta que transporta fins el lloc escollit i fa una primera base rodona, sobre la qual construirà l’àmfora de cria. Cada boleta, que aportarà en successius viatges, l’anirà aplicant, barrejada amb la seva saliva, i la modelarà amb les seves mandíbules. Al mateix temps, controlarà amb les seves potes davanteres el gruix de les parets. Observant aquesta conducta, no és gens desgavellat pensar que l’inici de la terrissa entre els antics humans, fos la conseqüència directa de l’observació d’aquests petits insectes. Les primeres restes de terrissa de factura humana que es coneixen, demostrarien que en feien servir la mateixa tècnica.

Sceliphron curvatum amb la boleta de fang recollida

Una vegada acabat el recipient, cal omplir el rebost, i la vespa continua amb les seves anades i tornades, per aportar petites aranyes, què paralitza amb el seu verí, així les larves en néixer hi tenen aliment fresc per alimentar-se. Normalment, posa un ou per cel·la i la tapa. Cada vespa pot fer una cel·la al dia i poden posar uns quinze ous durant el seu període de vida. Un cop la larva neix, s’alimenta xuclant els sucs de les aranyes al seu abast i després passa a la fase de pupa. Quan ha completat aquest procés, normalment unes dues setmanes, i preludiant la sortida a l’exterior, se senten uns brunzits que fa amb les ales. Llavors treu el tap de fang i surt en forma d’individu adult.

A l’esquerra: contingut d’aranyetes dins l’àmfora, a la dreta: larva absorbint els sucs de l’aranya

Restes de la fase de crisàlide o pupa

Aquests insectes són una de les meravelloses curiositats de la natura què en podem gaudir, sense oblidar que també són molt importants per l’equilibri dels ecosistemes, com a pol·linitzadors i controladors naturals de plagues. Conèixer i comprendre les manifestacions de la natura, ens porten a estimar-la i respectar-la, ajudant a un equilibri molt saludable pel nostre planeta i per nosaltres mateixos, doncs no ens hem d’oblidar que som també natura i part de la seva biodiversitat.

Anecdotari:

L’experiència directa que m’ha fet conèixer i interessar-me per aquestes singulars vespes, l’he viscuda durant les visites a casa dels pares quan, durant el dia i en la temporada de la primavera i estiu, obren les portes del balcó per refrescar-se i ventilar la casa. En una de les visites hi vaig veure entrar i sortir, varies vegades, una vespa allargada i hi vaig fixar-me en el que feia. Volava una estona per l’estança i després desapareixia darrere uns llibres d’una prestatgeria. Això es repetia cada dia. Al cap d’un temps, quan em vaig adonar que ja no ens visitava, em vaig decidir, encuriosit, a investigar el lloc dels llibres on s’amagava i, llavors, la sorpresa!.A la part posterior d’un llibre hi havia enganxades onze petites àmfores de fang, molt bé treballades i amb la seva tapa corresponent, llevat d’una que estava buida. Després d’admirar aquella feina tan artística, hi vaig tornar curosament el llibre al seu lloc.

Passat uns dies, el vaig tornar a mirar i ja estaven totes les àmfores obertes. Mentre ho manipulava algunes d’elles es van desprendre i van caure al terra trencant-se. Casualment, en una encara hi estava la larva i vaig tenir l’oportunitat d’observar-la com s’alimentava de les aranyes vives. Les altres contenien les closques de les pupes. També vaig aprofitar per fer unes fotos què us comparteixo a dalt.

Pels qui us han pogut interessar aquestes vespes, us recomano visualitzar qualsevol dels molts vídeos, editats a You Tube, sobre com treballen aquestes veritables artistes de la terrissa. Segur que en gaudireu molt.

Text i imatges: Xose Santín

Segones Jornades d’Investigació Santboiana

El passat 21 de novembre es van celebrar les segones Jornades d’Investigació Santboiana, organitzades per la Rutlla-Centre d’Estudis Santboians. En aquesta ocasió i a causa de la pandèmia Covid-19 no es van poder fer de forma presencial i es van haver de celebrar telemàticament. Aquest fet va provocar la reorganització de l’estructura de l’esdeveniment.

Aquest any es van presentar 14 treballs de recerca relacionats amb el patrimoni santboià. Amb aquestes ponències es van crear 3 taules de debat: una sobre el segle XIX, una altra sobre el segle XX i una tercera sobre la natura.

Prèviament al dia 21, tots els ponents van presentar un vídeo en el que exposaven el seu treball. Aquests vídeos van estar penjats en el canal de You Tube del Centre d’Estudis Santboians i, així, podien ser visualitzats pels interessats. D’aquesta manera, els assistents a les taules de debat ja tenien la informació de cada ponència i podien exposar les seves preguntes o les seves aportacions al tema.

L’acte va començar amb la intervenció de l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, i de la presidenta del Centre d’Estudis Santboians, Maria Lledó Barrera, que remarcaren la importància de la celebració d’aquest esdeveniment, tot i les dificultats que ha provocat la situació sanitària que estem vivint. Posteriorment, van començar les taules de debat. La primera dedicada a les ponències relacionades amb el segle XIX, que va ser moderada per Andrea López; la segona taula de debat amb les ponències relacionades amb el patrimoni natural, moderada per Valentí González, i la darrera dedicada als treballs relacionats amb el segle XX, moderada en aquesta ocasió per Mireia Mendoza. L’assistència mitjana a cada debat va ser d’unes 25-30 persones.

Pel que fa a la taula de debat sobre el patrimoni natural, es van comentar les 4 ponències següents:

Cens de mussol comú (Athene noctua) a la plana deltaica el Llobregat per Nat Argullós

Orquídies al terme municipal de Sant Boi de Llobregat per Andreu Burguera

Les petites aus de la muntanya de Sant Ramon viuen en caixes!! per Joan Pau Sanfeliu i Rafa Bernabé

Les mines d’aigua al Bori i la vall de can Carreres. L’aprofitament dels aqüífers de muntanya a Sant Boi de Llobregat per Josep Maria Cervelló.

La cloenda va estar a càrrec de la presidenta del Centre d’Estudis Santboians, que va valorar molt positivament el resultat final de l’esdeveniment i va manifestar el propòsit de celebrar, d’aquí un any, les terceres jornades. També va anunciar la publicació, en format paper, del llibre de les actes de les primeres Jornades d’Investigació Santboiana, que es van celebrar fa un any a la Gralla.

Text i fotografies: Valentí González

Instal·lació d’una caixa niu per a gamarús

Prosseguint amb les activitats que du a terme la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians i amb l’objectiu de tenir cura del nostre patrimoni natural, aquest passat diumenge un petit grup d’integrants de la comissió, ben equipats i extremant les mesures de seguretat per la Covid-19, ens vam apropar a la muntanya de Sant Ramon (el Montbaig). Encapçalats pels nostres experimentats companys en caixes niu, en Joan Pau i en Rafa, vam procedir-ne a la instal·lació d’una de nova, en aquesta ocasió, per a gamarús (Strix aluco), una espècie important en l’ecosistema i en perill de regressió.

Dos moments durant la instal·lació de la caixa niu per a gamarús

Aquesta tasca comporta un acurat treball previ d’estudi i observació de l’espècie què es pretén en faci ús de la caixa niu per a la cria. En aquest cas, dels costums i de l’habitat del gamarús. Posteriorment i amb aquestes dades, es fa una recerca del lloc i de l’arbre adient i, un cop fabricada la caixa, es procedix a la seva instal·lació. Ja només queda restar a l’espera que l’ocell en qüestió la triï per fer el seu niu.

La caixa niu de gamarús en el seu lloc definitiu

Tot aquest esforç el fem perquè estimem la nostra mare natura i hi tindrà un sentit ple si s’aconsegueix estimular entre la gent el seu coneixement, respecte, conservació i gaudi responsable, necessaris per a un correcte equilibri home-natura.

Text i fotografies: Xose Santín

Els pteridòfits del Montbaig-Montpedrós

Els pteridòfits (del grec pterido, falguera, i phyto, planta) és un grup de plantes vasculars, la gran majoria terrestres, molt particular. Són plantes que tenen teixits conductors, que fan veritables arrels, tiges i fulles, i que es reprodueixen per espores. Aquesta última particularitat els diferencia dels espermatòfits (del grec sperma, llavor, i phyto, planta), l’altre gran grup de plantes vasculars, que fan flors i llavors per reproduir-se.

Els pteridòfits acostumen a viure en ambients humits per això, en les nostres contrades, els trobem en les obagues, als sots i a la vora de les rieres i torrents.

A l’espai natural del Montbaig-Montpedrós hi tenim una petita representació d’aquest curiós i desconegut grup de plantes:

Les cues de cavall o equisets

Cua de cavall gran (Equisetum telmateia)

Aquesta planta presenta tiges articulades i buides per dins. Les fulles, molt nombroses, es disposen fent verticils amb un beina gran i dentada a cada nus. Fa una espiga gran, de 3-5 cm o més. Està àmpliament distribuïda a la meitat nord litoral de Catalunya. És típica de les alberedes i es troba als fondals dels torrents.

Les falgueres típiques

Falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum ssp. onopteris)

Presenta unes fulles molt dividides amb el limbe ovato-triangular i amb el pecíol negrós. Està àmpliament distribuïda per tot el litoral català. Es fa a les escletxes de les roques i és típica dels alzinars.

Falzia roja (Aspleniun trichomanes)

Té unes fulles dividides només una vegada, amb el limbe estret i allargat i amb el pecíol i el raquis negrós. Està àmpliament distribuïda per tot Catalunya, llevat de l’alta muntanya. Es fa a les roques i a les parets ombrejades.

Dauradella (Ceterach officinarum)

Les fulles de la dauradella són allargades i estan dividies en segments, a més estan cobertes parcialment d’esquames i pèls. El pecíol és molt curt. Està àmpliament distribuïda per tot Catalunya, llevat de l’alta muntanya. Es fa a les roques i a les parets ombrejades.

Polipodi (Polypodium vulgare ssp. serrulatum)

Les fulles del polipodi són grans, tenen un pecíol llarg i només estan dividides una vegada en segments allargats. Fan un limbe triangular que s’atenua sobtadament a l’àpex. La seva distribució a Catalunya es concentra, principalment, a la zona litoral. Viu a les roques ombrejades.

Falguera aquilina (Pteridium aquilium)

La falguera aquilina és una planta gran i robusta, amb les fulles triangulars, llargament peciolades i molt dividides en segments allargats i estrets. La seva distribució a Catalunya ocupa les comarques litorals, les més plujoses de la meitat nord i la zona pirinenca. Viu als ambients humits del fons de les rieres i en les bardisses.

Els licòfits

Selaginel·la (Selaginella denticulata)

La selaginel·la és el pteridòfit més rar que tenim a l’espai natural del Montbaig-Montpedrós. És una planta reptant amb una estructura bifurcada i amb unes fulles petites distribuïdes en rengles. L’aspecte general de la selaginel·la és el d’una molsa. Durant l’època de sequera, les fulles agafen una tonalitat vermellosa. És molt rara i només s’ha trobat a la zona litoral del nord del Catalunya. Viu en ambients ombrejats i humits, sobre els talussos i les roques.

Si voleu conèixer més coses del món dels pteridòfits podeu clicar aquí

Text i fotografies: Valentí González (totes les imatges estan fetes en diferents llocs de l’espai natural del Montbaig-Montpedrós)

Canvi de torn

Per fi ha arribat la tardor i han baixat les temperatures. Aquest simple i previsible canvi d’estació ha fet que, com cada any, milers d’ocells que van arribar durant la primavera passada des del continent africà fins a les seves zones de nidificació, canviïn el torn i tornin a les seves zones d’hivernada africanes.

Han deixat aquests territoris per a que, altres ocells vinguts del nord Europeu, puguin descansar i recuperar forces perquè en les seves zones del continent euro-asiàtic, on van néixer, les condicions climàtiques i la manca d’aliment els obliga a viatjar a zones més temperades com el nostre municipi.

Ja no escoltarem fins a la propera primavera al rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), però tornarem a escoltar el «plin-plin» del pinsà europeu (Fringilla coelebs) o també el “titillejar” de les titelles (Anthus pratensis), que com el seu nom científic indica són ocells que viuen als prats oberts. També notareu un increment de la població del tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) o del tord comú (Turdus philomelos).

Fringíl·lids com els gafarrons (Serinus serinus), caderneres (Carduelis carduelis) i amb sort els lluers (Spinus spinus) ompliran els nostres barris no adscrits amb els seus cants i els podrem observar com s’alimenten de la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa). Petits estols de cogullada vulgar (Galerida cristata) s’aixecaran dels nostres peus quan intentem passar per un dels pocs camps llaurats que encara queden al nostre entorn natural més proper.

Una part important dels objectius que tenim a la comissió Rutlla-Natura del Centre d’Estudis Santboians és fomentar el coneixement de tots aquests aspectes del nostre patrimoni natural, per intentar que els nostres conciutadans s’estimin i donin el valor que es mereix.

La preservació del nostre patrimoni natural és, sens dubte, una de les funcions que més ens han d’encoratjar. Us animo a continuar fent aquesta tasca.

Text i fotografies: Andreu Burguera

Plantació d’orquídies a Can Torrents

Com a continuació amb l’activitat del diumenge passat, els exemplars d’orquídia de tardor (Spiranthes spiralis) recollits al paratge de la riera de la Bòbila han estat plantats aquesta tarda als jardins de Can Torrents.

Aquest projecte, que es desenvolupa des de la comissió de Natura del Centre d’Estudis Santboians en col·laboració amb el museu de Sant Boi, es va iniciar a començaments d’aquest any, abans del confinament, amb una primera plantada de diferents espècies d’orquídies recollides en espais naturals de la nostra vila afectats per projectes urbanístics.

L’objectiu d’aquesta experiència és salvar alguns exemplars de les diferents espècies que es veuran afectades amb aquests projectes i alhora tenir un lloc, en aquest cas els jardins de Can Torrents, com a espai de conservació d’aquestes plantes tan singulars i per desenvolupar, en un futur, diferents projectes pedagògics per donar a conèixer el món de les orquídies.

Text i fotografies: Valentí González